**** Poseidon, 135m, 6a+, Roca Maura, L'Estartit

12 i 20 de gener del 2013

L'excés d'informació no sempre ens aporta mes felicitat. Avui hem baixat encantats de la vida despres d'escalar una via de la que no teniem cap mena de referencia,  no sabien les dificultats que ens trobarien, ni el material a dur. Per no saber, no sabien ni si estava acabada. 

Fa unes setmanes durant l'intent de la Directa Gresca a la Paret de Roca Maura, ens va cridar poderosament l'atenció unes brillants xapes inox i la gran neteja que s'havia fet paret amunt i com que expressar a traves d'Internet una idea o una pista es public, no va trigar alguna ment inquieta a demanar primer, mes informació i mes tard, en posar data per anar.

En tant sols 5 minuts de còmode aproximació en plantem a la via, aquesta comença a la part mes baixa de la paret, gairebé sota la vertical de les antenes. El primer llarg aprofita en part una antiga linea. Els primers metres ja ens donen mostres del que ens espera d'ara endavant, un calcari increïble, adherent, punxegut i esquitxat de petits forats. 

L'itinerari no te perduda, ja que esta ben assegurat i va a buscar el millor pany de paret per on la lògica mana. Bona feina dels aperturistes col·locant material de qualitat en un entorn tant proper a mar, tot a base de parabolts inox i algun pito, amb 12 cintes passarem  pero si afegim el Camalot  del nº0,75 o el nº1, ens estalviarem trencar-nos els turmells si fallem al sortir de la R2. Tot i estar totalment equipada, val a dir que els aperturistes han estat un pel catxondos, allunyant una mica just alla on els passatges piquen i obliguen mes.

Tots els llargs tenen el seu punt de pebre, a destacar el segon per la seva qualitat, bellesa i llargada. Tema apart es l'entorn del que gaudirem a les nostres esquenes, amb les Illes Medes, la Gola del Ter, el Castell de Torroella, L'Empordanet.... un desti ideal per l'hivern, inclòs en dies desagradables de tramuntana per la seva privilegiada orientació a sud.

El darrer llarg es la cirereta del pastis, una monolítica placa vertical sobre una roca de tanta qualitat que fins i tot la trobarem excessivament agressiva amb les nostres mans i dits que no ens permetran gaires parades per mirar el terreny a escalar. Segurament sigui el tram mes dur en lliure, pero escaquejable fàcilment pel diedre  mes facil de l'esquerra. Creiem que el grau obligat no passa del V+. Un cop a cim carenejem cap a l'oest i en 15 minuts tornem a estar en el punt d'inici. Sobre la qualitat de la via, nomes un detall... van sortir tant encantats, que als pocs dies tornava a repetir-la amb Laura.

No em puc estar de  dir que el culpable d'aquesta agradable descoberta ha estat en Mohawk. Avui he tingut la satisfaccio de compartir corda en una data tant especial per ell. Despres d'haver estat gairebé un any sense poder escalar aquest "malalt" vertical, tot per culpa de les complicacions en una lesió del genoll. Avui en Mohawk tenia marcat en vermell aquesta data i el somriure que destil·lava mentres s'encordava era digne d'un nen la nit de reis, esperant el seu regal. No cal dir que despres d'aquest llarg paron, va pujar sense el mes minin esforç.

Agrair la bona feina que s'esta fent en els darrers temps pels escaladors locals, recuperant antigues lineas, obrint de noves i equipant i actualitzant les diverses zones d'esportiva dels voltants, petites pero amb prou interes. A l'oficina de Turisme de L'Estartit es poden començar a trobar poc a poc l'info actualitzada de les vies i sectors posats al dia

Llums, olors, colors i sabors... Marrakech

Ni recordem quan va ser el darrer cop que vam marxar uns quants dies de casa sense anar carregats de motxilles de totes mides, amb l'unic proposit de fer el turista. Marroc va ser el nostre primer gran viatge quan  encara ens bellugavem amb pesetas. 

A llavors vam baixar fins a Marrakech amb el nostre indestructible Seat Ibiza i alla vam llogar un 4x4 per arribar fins el gran desert, vam descobrir la bellesa dels paisatges infinits i erms, la cultura i la gran hospitalitat berber, vam trepitjar el cim mes alt del nord d'Africà , pero sobre tot vam obrir els ulls i va ser el millor aprenentatge possible per fer realitat els somnis de muntanyes llunyanes....

Ara 14 anys mes tard hem tornat uns pocs dies aprofitant els vols "barats". En pocs mes de dues hores et plantes a caball entre dos mons i realitats ben diferents, tot plegat massa rapid per asumir-ho el nostre cos i el cap d'on som. Viatjar tambe es gaudir i empapar-te sense presses del cami, aixo segurament es un altre cosa....

Marrakech, ciutat comercial, alegre i cosmopolita, famosa per la seva camaleònica i sempre animada plaça de Jemaa El Fna amb els seus encantadors de serps, els característics conta comptes, els seus restaurants de quita i pon. Pero sobre tot pel seu laberíntic i colorista zoco on la nostre capacitat de sorpresa sera posada a prova a cada moment, al igual que el nostre sentit de l'orientació.

Aquest dies hem canviat les cordes, les presses  i els nervis. Per la camara de fotos, la tranquilitat i el badar despreocupat ....

Ara l'hem trobat, mes moderna, mes neta, mes endreçada, mes frenètica, pero també mes islamitzada. Curios comprovar la percepció que va calant poc a poc dels habitants de la pell de brau a l'estranger. Anys enrrera quan  captaven el teu accent, ràpidament els venedors i buscavides venien a nosaltres amb el crit de: BARSA, BARSA.... Ara quan intueixen d'on venim, fan un pas enrrere i ens criden: BANCARROTA, BANCARROTA!!

** Pique Longue, 140m, 6a, la Granota, Montserrat

dilluns, 7 de gener del 2013

Hi ha vies que sense tenir res particularment digne de menció resulten delicioses per passar un matí en bona companyia sense més maldecap que gaudir de la conversa i d'un còdol menut treballat per les obagues. Podríem dir que avui ha estat l'atzar el que ens ha dut fins aquí ja que de resultes de tenir varies vies en ment hem passat a no tenir-ne cap, unes inoportunes tisores de podar han deixat fora de joc d'adalid de la juguesca i un parell de projectes passen directament al sarró dels pendents. 

Val a dir que aquest cop no tenim l'ànsia d'altres vegades, les escalades a Alacant les han temperades i en canvi s'incrementen les ganes de compartir peripècies amb l'Esther i en Jaume. Així que ja ens bé repetir aquesta via i veure si n'ha canviat la percepció després dels tres anys que fa que la vam tastar, curiosament per aquestes mateixes dates. 

  

De fet l'únic que no la coneix és en Jaume, novell en aquestes dèries i a qui l'Esther està fermament decidida a encomanar-li el seu entusiasme en tan noble causa. D'aquí la tria, una via generosament equipada i amb el punt just de dificultat per anar avesant el paladar a aquesta roca peculiar mentre comença a fer incursions al cap de la corda. 

En Josep i jo ens convertim en còmplices i improvisem fotos, consells i riures a la par que anem fent metres. Una primera tirada de placa de generoses bústies i roca gastada pel pas de l'aigua i la gent ens deixa sense avisar enmig del camí. No ens agafa de nou, sabem que només cal creuar-lo i de nou som enfilats en una nou pany encara més bonic que l'anterior.

Presa petita i cantelluda, equilibri i una confusió de línies que s'entrecreuen en aquest pedestal prou ampli per allotjar-les a totes, però encara esvelt per lluir airós.

Una tercera tirada ben llarga ens deixa sota el caparró de la bestiola, tot i que des d'on som plantats costa discernir les formes de la paret, més aviat la sensació és la d'estar en un harmoniós balcó des d'on gaudir de les millors perspectives dels voltants del Monestir amb l'encant afegit de deixar ben avall l'enrenou de la gent. 

De nou una feixa interromp la verticalitat de l'escalada, però el vertigen és fàcil de recuperar, només cal afanar-se en un mur breu i intens abans d'encimbellar-nos al darrer mastil, ara sí, suspès entre els dos vessants amb tot el que això comporta, aire i alegria! 

I com que d'aquí es baixa rapelant retornem a la comoditat de la feixa a l'espera dels companys que avui de presa no en tenim gens ni mica i només quan han acabat de degustar tot el que aquests cantells donen de sí donem la jornada per ben aprofitada i avall que fa baixada. 

En no res som a peu pla i triguem menys encara a retrobar la fresa de turistes, curiosos i devots que ja són part del paisatge habitual a l'igual que nosaltres, escaladors que retornem del nostre pelegrinatge a la vertical d'alguna d'aquestes agulles. 

Curiosa jornada la d'avui, l'escalada ha estat fluida, relaxada i en certa manera còmoda, però de tant en tant ja està bé deixar el compromís de banda i centrar-se en el plaer d'una via senzilla, però prou ben arranjada perquè no faci mandra repetir-la. El més important és que en Jaume comença a mirar-se aquestes pedres amb uns altres ulls. Ara que sent realistes, veient això qui no s'enamora de la més màgica de les muntanyes! 

***** Los Gómez, 310m, 6a+/A2, Tozal de Levante, Alacant

divendres, 4 de gener del 2013

El sol i la caloreta del Llevant a hores d'ara encara no han passat d'utopia, fins i tot la pluja ha fet acte de presència, així que en vistes de que la previsió meteorològica no té pinta de millorar hem aprofitat la nit de dijous per fer gresca i paella en molt bona companyia. No cal dir que aquest matí de divendres és radiant, ni un núvol i molt menys vent, per tant no tenim la més mínima excusa per no escalar i ja que és el darrer dia en terres alacantines cal acomiadar-se com cal i som al lloc adequat per fer-ho, el Ponoig. 

El sopar d'ahir nit, però, a part de deixar-nos amb certa ressaca i la panxa plena, també ha servit per aclarir idees i és que tot i tenir ganes d'escalar en aquesta tàpia no sabíem per quina via començar. La llargària de les rutes i els horaris que hem dut aquests dies mostren cert grau d'incompatibilitat amb els itineraris que dúiem en ment, si a això li afegeixes que mai hem escalat al Lleó Dormit i els graus tenen fama de “clàssics”, tenim una bona combinació perquè se'ns faci de nit abans no hàgim enllestit la feina. 

Però no hi ha com una bona conversa amb alguna que altre ampolla de vi pel mig perquè les idees flueixin i acabem trobant la solució, los Gómez al Tozal de Levante. La descripció que en fa l'Emili és com a mínim intrigant i com que la ressenya no acaba de desvetllar on rau la seva emoció ens quedem amb el cuquet de trobar-li la gràcia. Gràcia que a la primera tirada no veus per enlloc i aixecar la vista espanta més que ajuda ja que la barrera de sostres té pinta de malparida.

Cap problema en Pere i jo anem equipats amb motivació més que de sobres per fer front a aquest ullal agressiu, altar on avui pensem dipositar tota la nostra devoció. Perquè tenim fe, fe en l'enginy dels aperturistes que han sabut obrir-se pas en aquesta muralla arrogant amb tenacitat, destresa i una afinada intuïció que ha quallat en un itinerari sorprenent com pocs. 

Tres tirades per posar-nos a to, però que no et preparen per l'acrobàcia d'aquests sostres sota els que estem plantats. Protegida pels desploms la roca cobra vida, el ritme és lent, però d'una persistència que desafia el temps, un degoteig impassible que traça perfils soterranis a ple sol del mediterrani. 

Xorreres, estalactites, arcs de roca, vetes dentades... una collita pètria que distreu del buit i s'apropia dels nostres intents de obrir-nos pas deixant petja en un equipament ja de per si vetust. Algun que altre bolt, afegit pels fanàtics del lliure permet agafar aire abans de penjar-s'hi de nou i traçar noves acrobàcies amb els pedals. 

  

La tirada és intensa i comencem a copsar la força de la paret que gairebé et deixa fora de joc quan veus per on tocar anar ara. Sort que veníem avisats d'aquest flirteig descarat amb el buit, previ pas de penitència en que cal arrossegar-nos per una gatera encertadament batejada com el Paso del Lagarto. En Pere, però, gens disposat a renunciar a la comoditat, ni a la diversió de veure'm reptar opta per saltar-se la reunió més que penjada i improvisar a mitja travessa en un cau digne del més sibarita dels voltors. 

Recupero material i enllesteixo aquest flanqueig que m'obliga a navegar just per sobre la barrera de sostres amb una sensació confosa de meravella i incredulitat per l'originalitat del passatge. Superat l'esculls dels desploms la paret recupera la seva perspectiva, retornem a la familiaritat de la vertical que contínua essent d'allò més acusada, tant que els primers metres cal guanyar-los encara amb estreps i els següents amb decisió i temple perquè no hi ha res que hi sigui sobrer i els passos no són gens evidents. 

Les dues següents tirades són pura meravella perquè la roca ha adquirit un embolcall que fa d'aquestes plaques un plaer pels dits i una prova de foc pels braços, perquè si les seves fissures i bústies freguen l'excel·lència la seva verticalitat és inclement amb les nostres forces.

Menció a part es mereix l'autèntic festival de ponts de roca que ostenta el darrer pany i la precarietat dels cordinos que els engalanen. La paret ara sí, cedeix, així que enllestim els darrers metres en un únic i sinuós llarg que ens deixa al capdamunt de la talaia amb el temps just per cercar a baixada abans la llum no comenci a declinar.

Per sort és prou lògica i quadra amb la informació que en tenim, així que aconseguim trobar el pas cap al barranc i localitzar els ràpels immersos en un crepuscle inundat de contrallums. Per primer cop en aquests dies hem de treure frontals, però tan és, ara ja és anar fent i deixar que la sensació de satisfacció ens dibuixi un somriure incrèdul, perquè mai hauríem esperat una via tan sorprenent. 

És bona, molt bona, d'aquelles que recordes amb nostàlgia perquè voldries que totes les escalades fossin com aquesta. Impossible un fi de festa millor i una entrada d'any més potent!