" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

**** Clàssica cara Est, Vº, 205m, Pene Sarriere, Gourette

20 de setembre del 2008
Gourette, un lloc que tan bons records ens ha deixat aquest passat hivern i ves per on, en la nostra recerca de petites joies pirenaiques hem trobat un nou motiu d'admiració d'aquestes valls. Avui anem fins a la ben anomenada via més clàssica de Gourette, la cara est de l'afilada Pene Sarriere.

Durant l'aproximació hem de reconèixer que hi havia un petit neguit: aquesta via té el segell Ravier i ja tenim bona experiència en com les gastaven aquell parell en els seus Vº i V+ clàssics. A dir veritat tampoc l'hem pogut tastar en el seu estat original ja que el malaguanyat Bunny en el seu moment la va reequipar amb expansions.

El primer llarg és potser el més “tonto” de tots, unes travesses fines que t'agafen en fred, el segon llarg, en canvi, no té cap més interès que anar a buscar l'evident esquerda diagonal que solca la paret, però que en cap moment arribem a tocar i, a partir d'aquí, comença l'espectacle!

Llargs de placa amb una pressa d'escàndol, amb passos prou verticals i en travessa, amb les assegurances en el seu punt exacte. Sobretot destacar el quart llarg, 50 metres que no volíem que s'acabessin mai i en els que hem xalat con feia temps que no ho fèiem. En la següent tirada, en teoria, està el pas clau de la via, un petit desplom i Laura no ha dubtat ni un moment en descobrir els seus acrobàtics passos.

En el darrer llarg hem apurat la corda al màxim, fins al mateix punt culminant de l'itinerari, però no hem entrat per la xemeneia original de la nostra via, sinó pels darrers metres de la “Wallon” i aquí ens ha calgut algun camalot.

Des del cim unes vistes superbes de la virgueria geològica que és la Pene Sarriere, no es podia esperar altra cosa amb aquest fàl·lic nom, oi!

I, com tot en aquesta via no pot ser de color de rosa, després de tota una nit de pluja ens espera una baixada molla i relliscosa, de fet tal com l'hem trobada no és apte per a cardíacs. Bé... i ja posats a demanar, per què no 200 metres més de via? Avui creiem haver descobert el per què a una via se l'arriba a considerar una clàssica, potser perquè en un matí de dissabte hi havia 8 cordades enfilades?

**** Volta al Midi d'Ossau

19 de setembre del 2008
Hi ha dies com avui que ens retrobem amb els orígens de quan vam començar a fer muntanya. Hi ha dies com avui que no et ve de gust passar por ni anar amb presses. Hi ha dies com avui que gaudim veient les muntanyes des de les valls i no al revés.

Avui la meteo no la donaven gaire clara i hem decidit circumval·lar aquesta immensa i laberíntica mole del Midi, llàstima del dia i que a mitja travessa ha entrat un núvol dens i ens ha espatllat les superbes vistes. Hem sortit de l'aparcament de Bious-Artigues i hem passat pel refugi d'Ayous (unes vistes d'escàndol!).

Hem voltat fins el llac de Bersau i d'alla fins al refugi de la Pombie i tornar. Tot en menys de 7 hores comptant parades per menjar i fotos, un luxe pels sentits!

Aresta de Peyreget, III+, Petic Pic d'Ossau

17 de setembre del 2008
Ens encanten les crestes, sentir el buit a banda i banda, l'absència de paret al nostre davant, cavalcar per les esmolades arestes mentre es van superant dificultats una rere l'altre.

Avui hem anat amb la idea de fer la clàssica aresta de Peyreget que puja al Petit Pic d'Ossau, un dia més no portavem cap ressenya ni sabíem ben bé que ens trobaríem i, per primer cop en una cresta, hem reculat per lletja!

En resum: la tan anomenada aresta de Peyreget no és més que la via normal d'ascens al Petit Pic amb tan sols una curta escalada final i nosaltres vinga gendarme amunt, vinga gendarme avall i vinga abandonar bagues en rapels ja que cap punta tenia continuació lògica fins que al final ens hem adonat que pel vessant est un tètric tarteram anava fent camí. Quan et baixes d'una via molt sovint no hi ha un sol motiu, solen haver-n'hi varis i ves a saber: estàvem cremats de tan perdre'ns; el dia que s'anava complicant; anàvem cansats i potser massa cofois per l'aresta d'ahir? WHO KNOW?

**** Arista de los Murcielagos, IV+, Aspe

16 de setembre del 2008
Continuem les vacances i sembla que el mal temps s'allunya, tot i que ens ha deixat alguna nevadeta als Pirineus, però com que estem tot just a setembre no creiem que sigui gran cosa. Enfilem cap al Pirineu Occidental, duem algunes vies en ment, entre elles l'aresta dels Murcielagos, ja fa temps que tenim ganes de fer-la, però per una cosa ho altre ha anat quedant al calaix. La ressenya que duem no és gaire explícita, de fet és tan minsa que no diu ni com aproximar, això ens suposa una volta addicional per les pistes d'esquí de Candanchú fins encertar el camí. La primera sorpresa és que el coll que mena a l'aresta està força enfarinat i nosaltres sense piolet ni grampons! Ara que, estem massa embadalits amb la magnífica silueta de l'Aspe per preocupar-nos massa per la neu.

Per sort, saltant de pedra en pedra arribem sense masses complicacions a peu d'aresta. Un pitó d'època marca l'inici de la via, de totes formes no era difícil encertar-lo! Ens equipem i anem per feina, no és tard, però la via sembla llarga i no s'hi val encantar-se.

El primer muret ja et posa les piles, no és díficil, però és força vertical (IV+) i t'agafa en fred, ara que les fissures que té són d'autèntic luxe. Fet aquest primer llarg, toca remuntar per l'aresta, ara ja fàcil, però amb unes vistes que són una delícia, a més el dia és increïble, sol a dojo i ni gota de vent.

Al·lucinem amb els traços que esculpeix el vent i l'aigua en la roca, solcs, canalons i les formes més abstractes que us pugueu imaginar, veritable poesia feta pedra. Davant nostre els plegaments de roca s'aixequen i l'aresta torna a fer-se vertical, continua la festa! Enfilem el primer gendarme, vertical i aeri (III+), però generós en preses, escalada per gaudir.

Una senzilla desgrimpada ens deixa al peu de la segona torre i aquí el panorama canvia radicalment, el que fins ara eren fissures i bons agarres dóna pas a una placa de petites lleixes i presses arrodonides, no massa apte per ser escalada amb botes, però és el que hi ha! Dubtem si la via va per aquí, perquè a primera vista sembla molt finet d'escalar, però la referència és clara, una curiosa placa vetejada de blanc. Si la ressenya no ens enganya aquest tram no passa de IV+ i ja veiem el primer pitó, així que fe i amunt.

En Josep es queixa de l'adherència de les botes, però a mida que puja va trobant claus i finalment acaba gaudint el llarg, realment és tan maco d'escalar com sembla a primer cop d'ull. Acabem sortint de nou a l'aresta per una xemeneia de parets descompostes (III+) i ara toca volar de nou pel fil de l'esperó. Avancem ràpid a tota cresta fent equilibris amb el buit ambos costats, mentre observem atentament la piràmide final de l'Aspe que s'aixeca altiva al nostre davant.

Baixem sense problemes a l'ample coll i analitzem per on atacar la paret final. Hi ha vàries alternatives que semblen factibles, però com que de moment ens està donant bon resultat decidim seguir fent-li cas a la ressenya i enfilem per l'esperó de l'esquerra en busca sempre del pas més evident (III+). La línia lògica acaba decantant-nos cap a la dreta i ens trobem al peu d'una placa llisa que no sembla massa engrescadora. A veure si ens hem passat de frenada, però no, de nou veiem un parell de pitons col·locats estratègicament que indiquen el camí a seguir. No massa convençuts ens hi fiquem, i aquest llarg flanqueig cap a la dreta acaba deixant-se fer d'allò més bé gràcies a unes vires que no és veuen a primera vista (III+).

Som ara a l'esperó que separa la cara oest del cim (de la que venim) de la nord. Segons la ressenya la via gira a l'altre costat per fer una llarga travessa per la cara nord de l'Aspe en busca d'una canal fàcil que ens enviarà directes al costat del cim. Bé, si la ressenya té raó, s'han acabat les dificultats, il·lusos, ara és quan comença la diversió de veritat! El que tenien que ser unes vires de caminar s'han convertit en una pista de patinatge gràcies a la neu i el gel que tapisa la cara nord. Una senzilla travessa horitzontal, en la que posem més seguros que en tota la via, jugant-nos el tipus a cada pas.

L'adrenalina es dispara i el rellotge també, avancem lents, però és que fer patinatge penjats de la paret i sobre el buit requereix paciència i sang freda. La canal de pujada està per fer-la a piolet tracció, així que seguim flanquejant per vires d'infart fins trobar una xemeneia vertical que puja a cim, força neta de neu gràcies a un bloc encastat que té enmig.

Estem morts de fred, però el sol que veiem dalt l'aresta cimera ens fa escalar ràpid per roca gelada. Un cop fora la xemeneia, hi ha menys neu acumulada, però encara cal grimpar amb delicadesa esquivant el gel fins l'aresta que per sort és neta de neu. En no res ens plantem al cim de l'Aspe.

Però la felicitat de cim no ens dura gaire, la canal de baixada és plena de neu, una mena d'embut gelat molt exposat. Resulta massa perillós intentar baixar-lo sense piolet ni grampons i més vista la fantàstica experiència del flanqueig per les vires de la cara nord, per avui la dosi d'adrenalina ja la tenim satisfeta! Una ullada al mapa i sembla que hi ha una alternativa possible, tot i que la volta que ens tocarà donar serà considerable, però no hi ha mal que per bé no vingui i si per allà podem baixar benvingut sigui. Sense perdre temps enfilem cap a un segon coll, també colgat de neu, però amb menys pendent i factible de baixar. Sense saber ben bé com acabem seguint una traça d'algú que també li agrada perdre's per valls oblidades i acabem descobrint uns indrets de postal. En fi tres horetes d'excursió que ens deixen al cotxe just quan ja és fa fosc, aquest cop hem clavat l'horari!

****** Si Siesta, 1100m, VI/6/6a/A1, Grandes Jorasses, Chamonix

28 de desembre del 2011



Tots tenim somnis, alguns tenen la valentia de dur-los a terme i uns pocs de fer-los realitat. Portem uns anys que la mala sort per fer alpinades a Chamonix, aixo en temps de retallades com aquets ens ha dut a anar nomes quan les condicions i la meteo son perfectes i com que aixo passa pocs cops, gairebe no hem escalat res a la "meca" i d'aqui a la desidia nomes hi ha un pas. Tanco els ulls i.... Eii que la nord de las Jorasses esta genial i s'estan fent totes les vies, fins i tot les dures estan en condicions de “tot a 100” doncs carretera i manta, no trobem aquest cop cap victima, tant es... dies aixi el pitjor que pots fer es quedar-te a casa creuat de braços, ens tocara apretar el cul i correr ja que qualsevol via aqui supera els mil metres de recorregut. Chamonix esta en una llarga tardor amb aquest nadal de tant poca neu, sortosament el tren de Montevers esta obert i ens estalviem una bona patejada avui, aixo si... arribar a Leschaux ningu ens ho treu. Les parets estan nues del seu mantell nival tant habitual a aquestes dates, pero a totes les lineas brilla un generos gel, pinta be!. Sopar a migdia, intentar dormir a mitja tarda i aixecar-se a mitjanit. Ha costat agafar la son, les pessigolles a la panxa en dies com aquest mai acabaran per desapareixer del tot. 



                                 

Optem per anar lleugers de pes tot i sabem que no sortirem de la paret en el dia. Un altre cop ha sigut impossible matinar mes que un frances! Fan pinta de cracks, ja ens anira per be per sortejar el caotic cami d'esquerdes que ens deposita a peu d'aquesta colpidora paret, en menys de dues hores ja ens estem equipant en la fosca nit de lluna nova, els nostres companys. Veiem massa roca per tot arreu i ni rastre del famos llençol blanc vertical d'entrada, sembla que aixo no es el Linceul... Els companys ens treuen de dubtes, estem a Si Siesta, una mitica via carregada d'historia i d'histories, entre elles la polemica primera ascensio en solo del eslove Tomo Cessen. La nostra via queda totalment a l'esquerra d'aquesta inmensa paret i tocara voltar per tota la rimaia a les fosques, avui la motivacio esta pels nuvols, doncs amunt! ben mirat crec que aquesta via te mes de mite que de realitat, si mirem la ressenya tampoc te una dificultat galactica, doncs endavant, sigui com sigui el bivac ho teniem assegurat! Ens adentrem pel corredor d'entrada a la Mc Intyre-Colton i al arribar entre la punta Whymper i la Croz, seguim uns fils de gel amunt. Els companys els perdem rapidament de vista, ells avançen de moment sense corda, nosaltres no son pas tant valents. 




Quan la via es torna a encaixonar i el dia comença a despuntar, es el moment de treure tota l'artilleria i començar a fer llargs, primer fines goulottes asequibles a piolet traccio, despres algun llarg de roca on cal escalar amb els grampons i el pes a l'esquena. A la via gairebe no trobem material i sovint al acabar tota la corda es el moment de muntar reunio, Els passos mes verticals es podem passar passar en A1 o A2, la roca es genial i les fissures donan joc un cop sanejat el gel, aixo si... tanta maniobra a cop de pedal ens fa ralentir-nos en exces, es segurament aqui on els catacracks passan en M8. Passat aquest tram el gel deapareix i dona pas a un inmens mar de roca, no sabem per on dimonis encararem el que tenim ara per endavant, haver portat un peus de gat no hagues estat una mala idea, Al final toca rascar roca i posar-nos del nervis escoltant com els grampons ratllen les fissures de granit. El dia passa pasa a tota velocitat, la temperatura no es excesivament freda, pero el vent que bufa de nord ens fa estar garrativats cada cop que estem esperant a la reunio, ara l'ambient es superb envoltats d'aquests esperons on s'han escrit de les millors pagines en l'historia del alpinisme. Hi ha una cosa que ens porta amoinats tot el dia, encara no hem trobat cap ni una plataforma minimament util per passar la nit i l'idea d'estar penjats de uns miserables pitons penjats del buit no ens afalaga gaire.


  

La via per moments es posa extraordinariament vertical i dura, aqui i ara no podem pensar en cap retirada, l'unica sortida possible esta sobre els nostres caps i encara es veu molt llunyana. Encenem el frontal i fem un nou llarg que sembla assequible pero escalar amb la visibilitat tant reduida ens fa adonar que no es bona idea apurar tant en una escalada tant compromesa i precaria, a mes... portem moltes hores en marxa i el cos demana treva, aprofitem la primera repisa que trobem en tota la jornada, una mica de piolet i ens sembla mes comode que el sofa de casa. Fondre aigua, sopar ara si amb molta gana, tastar el calid sac i tancar els ulls per fer un altre “siesta”.



 

Benvolgut amic, gracies per la teva paciencia de llegir fins aqui, benvolgut amic feliç dia dels sants inocents! Diuen que quan un somni l'expreses en veu alta esta una mica mes a prop de fer-se realitat, pero en aquest cas estem segur que continuara a anys llum de nosaltres. Mai escalarem aquesta mitica via, pero avui l'hem gaudit molt, imaginant-nos-la i posant-la negre sobre blanc. L'unic que a aquest escrit te de realitat es aquesta imatge de SI SIESTA.


Gracies a Jonathan Griffith per les fotos (www.alpinesexposures.com)

*** Esperó GER, V, 180m, Pic de l'Àliga, Vall de Poblet

14 de setembre del 2008
Avui toca descobrir un nou racó vertical de la nostra geografia, aquest cop a les muntanyes de Prades i, contra tota lògica, sobre un sòlid granet rosat que ens recorda vies molt allunyades de casa nostra. Tan punt remuntem la vall de Poblet, al nostre davant surt un imponent roc, la Roca de l'Àliga, el camí que hi mena surt al poc de passar una petita escola esportiva de vertical granet a peu de carretera.

Anem seguint fites, primer per bosc i més tard per una tartera de grans blocs que ens deixa a la part baixa del contrafort oest. Al costat d'un arbret mort s'encara un diedre força vertical que dóna inici a la via, ara que no aconseguim divisar cap assegurança fins ben amunt.

La vista no ens falla, els primers metres estan nets i ens agafen en fred, així que cal bufar més del compte per superar-los, per sort les bones fissures del granet permeten una bona protecció. Escalat aquest primer diedre n'arriba un altre de més fi encara, però amb dos claus ben col·locats que aporten confiança.

Aquest és el pas clau de la via i nosaltres el trobem més dur del que marca la ressenya, per sort és fàcil de superar en A0, tot seguit una lleugera travessa a dreta i un arbre on muntem reunió. Ara toca enfilar una impressionant xemeneia, totalment neta, però amb rastres d'algun parabolt posat i arrencat a posteriori. Realment és més espectacular que difícil i poc a poc anem trobant petites fissures on anar col·locant catxarros.

A partir d'aquest punt la ressenya que duem ens porta a error, ens guiem per un detallat dibuix d'arbres, arbrets i sabines que ens mana una mica a la dreta de la xemeneia, així que m'enfilo i baixo per petits i fins diedres, faig exposades travesses cap a la dreta de difícil retorn fins que arribo, ja sense material, a una sabina amb una baga d'abandonament i ho entenc tot, no he estat l'únic a equivocar-me aquí! Laura em despenja uns metres, retrobo de nou la via i munto una reunió provisional, des d'on és gairebé impossible recuperar corda després del “garbeo” que m'he fotut per la paret. Realment el més fàcil i lògic era seguir recte amunt. Aquí penjat de dues merdetes i ben suat, mentre espero que Laura repeteixi com pugui la mateixa excursió que jo, és quan el fort i fred vent de nord és deixa sentir. Fem un curtíssim llarg per una fàcil i molt pitonada travessa de placa fins l'arbre on és munta la segona reunió de la via . Per avui les dosis d'aventura ja estan satisfetes així que ens concentrem en seguir la lògica de la via prescindint la confosa ressenya que duem i el millor és seguir el fil de l'aresta. Abans d'arribar-hi, protegint un curt i fi pas d'adherència, trobem l'única i peculiar expansió que hi ha en tota la via, val la pena fixar-s'hi!

A partir d'ara ens espera una trepada agradable i mantinguda entre el III i el IV grau, muntant les reunions a voluntat. Al quart llarg hi ha un punt d'incertesa, dubtem entre tirar per un o un altre costat de l'esperó. A l'esquerra trobem una reunió d'espits, però creiem que no pot ser de la nostra rusticà via, així que marxem per l'altre vessant i trobem la darrera dificultat: un pas prou aeri i complicat de protegir, però que aporta confiança a mida que avances. Reunió novament de fortuna i un darrer tram de caminar fins a la creu del Pic de l'Àliga, altrament dit Roc de Ponent, amb unes vistes superbes sobre la vall de Poblet que transmeten molta pau i serenor.

Durant la baixada pel vessant sud veiem vàries línies de parabolts amb molt bona pinta, potser l'excusa perfecte per tornar de nou a aquest amagat racó de la serra de Prades després de gaudir d'aquesta escalada aèria i curta, però de bon regust.