" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

** Via del Pi (80m, 6a), Iona (90m, 6b) i Via de l’Àtic (95m, V+), Codolosa, Montserrat



Dijous, 15 de març de 2018


Aquest hivern tardà s’entesta a deixar clar qui mana a l’espera d’una primavera que ja està gairebé a punt per ser estrenada. En l’impàs toca afinar per encertar on escalar i no serà pas per falta de roca, però darrerament cal estudiar l’orientació, alçada i exposició de la paret amb precisió de meteoròleg per no quedar-hi congelat (una grip i dos refredats donen fe que no sempre me’n surto en el propòsit).
 
  


El condicionat del dia és un vent impertinent que deixa el cel ras de núvols alhora que ens pispa l’escalfor del sol, tot i que el factor que més pesa són les regulacions que ens tenen vetada bona part de la cara sud de Montserrat. Resultat de l’equació: Codolosa, que avui no estem per gaire trigonometries.

   


Més que paret, és pany de paret, perquè encara que la miris amb bons ulls no arriba a tenir prou entitat per esdevenir més que un conjunt de plaques discontínues amb algun esperó que les vesteix una mica. Sempre me l’he mirat amb certa distància, però darrerament li he trobat el que ja que la seva brevetat permet aprofitar dies en que el rellotge mana per sobre les ganes de roca. 

 

Al seu favor la calidesa amb que ens acull, preservant-nos sense cap mena de recança d’aquest hivern ingrat i avui no és una excepció. Així que ja posats anem a aprofitar el munt de vies que hi han anat apareixent sense gaire mesura a veure si en trobem alguna que ens faci escarrassar-nos una mica. Una no, sinó tres són les que acabem tastant, nou llargs de corda a repartir entre un trio ben avingut, Ferran, Albert i una servidora. 

 

Encetem la jornada amb la Via del Pi, ruta posada amb calçador i per això mateix amb un traçat un xic rebuscat, però que ens regala un parell de trams verticals i un pi ben plantat a la segona reunió. Calcada a les seves veïnes, és prou distesa per espolsar-me la mandra inicial que sovint em provoca aquesta paret.  



Pel segon assalt anem a buscar l’esperó de la Salut, que lluny de ser gràcil irromp amb tosquedat al mig de la paret, com si algú l’hagués deixat caure maldestre, però resulta una bon contrapunt a l’atapeït batibull del pany central. La Iona és una via ben resolta que dota de certa elegància un aresta matussera amb roca no sempre recomanable i treu un geni força insòlit en aquesta raconada. 

 

Un cop discretament enlairats no és qüestió de perdre alçada i aprofitem per atansar-nos a la Via de l’Àtic per seguir gaudint de les vistes. Bona elecció per acabar la nostra particular gimcana, aquest àtic montserratí amb senzillesa ens regala un parell de plaques ben trempades que ens fan ballar de peus. 


El que fa la perspectiva, ara ja amb uns quants metres als braços i embolcallats per la tarda no costa ser benvolents amb aquesta paret senzilla mentre divaguem sobre futurs projectes per aquesta primavera que espero ben vertical!


Apunt del dia: per separat les vies, llevat de la Iona, queden coixes, però en conjunt surt una activitat que sense pretensions et fa passar un bon dia d'escalada. Correctament equipades només demanen cintes, tot i que si voleu es pot posar alguna peça mitjana als trams fàcils més nets de metall o en llocs on la roca trencada ens fa anar amb la mosca rere l'orella. Agradable sorpresa la Iona, via un xic tosca, però amb una continuïtat que li dóna caràcter. Si no hi ha presa val la pena baixar pel Camí de les Bateries, les vistes des d'aquestes cornises penjades sobre la plana semblen pintades amb aquarel·les.









**** Hiwatta, 125m, 6a/Ae, Miranda de les Boïgues, Montserrat



Dimarts, 13 de març de 2018


No sé per què, però la intuïció em deia clarament que avui acabaria a la Hiwatta. La insistència del Martín no deixa opció a rèplica i la bellesa amb que t’abraça el pany insolent de la Miranda de les Boïgues fulmina qualsevol argument contrari a tot el que no sigui perdre´s pels seus camins fets de moviments menuts i precisos que ens endinsen en una verticalitat ondulant i sense treva.



La muralla de la cara est de la Miranda destaca amb força enmig del laberint d’agulles que semblen gràcils al seu costat i ens adverteix amb elegància que no ens ho posarà fàcil. Arribar al seu peu és entrar en un altre món, fet de silenci i espera, enmig del bosc la roca esdevé ombrívola, de tacte fred i un toc de verd que promet sensacions exquisides.   

 
 

Cedeixo al Martín el plaer de degustar-les i dono fe que les esprem amb una concentració que diu tant com el seu silenci. L’espai s’ha fet petit, reduït a una porció de bosc i una paret que abasta tota perspectiva i capgira l’horitzó fins fer-lo vertical. 

 

Tot resta immòbil, el temps llisca a un altre ritme, compassat pel soroll del material a l’arnes i el frec de les branques sacsejades pel vent. El sol ja fa estona que ha cedit terreny als núvols, s’instal·la un fred que ho pinta tot de gris saturant la mirada amb matisos que només els dits sabran llegir.
 

     

Ressegueixo les passes del company, les primeres costen, però a mida que la paret s’adreça l’esforç retorna la sensibilitat als dits i permet gaudir d’aquest joc d’equilibri i potència que ens brinda aquest conglomerat de formes delicades. En Martín avança segur deixant-se guiar per la lògica d’una línia que sap fer de les debilitats de la paret camí.

 

Tècnica, exigent i mantinguda, cal destriar els moviments amb cura perquè mai són evidents, però és el que dota d’elegància aquest tipus d’escalada que demana calma i enginy per assaborir-la com cal. El perfil de la Miranda queda emmarcat pel blau i no puc més que preguntar-me com pot esdevenir tan aèria una paret tan ferma. Qüestió de perspectiva! M’agraden aquestes escalades amb dimensió pròpia.

 

Avís per navegants: via clàssica en el més ample sentit del terme, és el que promet. Escalada austera on cal llegir bé l’itinerari amb les assegurances justes i poques possibilitats d’afegir res. Traçat sàviament trobat que navega entre baumes i fissures sense estalviar-te ni un àpex de la seva verticalitat, però que et permet gaudir-la.


 Elegant, sinuosa i perfectament executada, aneu-hi amb un 6a ben posat per no patir més del compte i penseu que els artifos demanen escalar entre expansions. La ressenya original m’encanta(extreta blog www.kpujo.com), graus vuitanteros!!!
Ahhh.... darrera curiositat Hiwatta, líder indi dels onondaga i mohawk d’abans de que Colon arribes a Amèrica, del 1450, un profeta del seu temps. Escalar també és cultura!




Reformes en el paradís



Divendres, 16 de març de 2018


Fa dies que en tinc ganes i al final he decidit que com a regal d’aniversari no està gens malament, així que ja va sent hora de tornar a donar veu al blog. Totes les coses tenen el seu moment i passat el període de reformes me n’adono que les ganes d’escriure segueixen aquí i em ve molt de gust tornar a encetar aquest quadern de viatge que per mi és el blog. M’agrada aquest divagar per cims, parets i agulles que m’omple d’energia i fa que el món quotidià quedi enrere sumint-me en un ritme propi on compten amics, esforç i una sensació de descoberta que és addictiva. M’agrada plasmar-ho en paraules que preservin tot aquest cúmul de vivències del desgast del temps i de la simplicitat de la fotografia. Per tant com a regal d’aniversari m’imposo l’obligació volguda i enyorada d’anar bastint de nou el meu particular paradís, si bé que diferent (ningú ha dit que els paradisos han de ser immutables) igualment viscut i intens. No puc dir que aquest cop l’aventura és en solitari, perquè mai ho és, però hi ha camins que es separen, el meu contínua portant-me per muntanya, el meu espai de llibertat i és un plaer compartir-ho de nou a través del blog, així que..... benvinguts al paradís!

laura