*** Adictes al Dissolvent (150m, 6b), Dent d’en Rossell, Núria

Dimarts,18 de juny de 2024

El groc fa estiu i la Dent d Rosell n'ha captat la sintonia a la perfecció. El seu perfil es retalla net recolzat en un cel que agilitza el seu relleu. M'agrada com llueix, en la llum del matí totes les línies hi semblen possibles. Avui però no és dia de fissures, hi ha ganes de placa i ens decantem per l'Adictes al Dissolvent.

Granit pirinenc, la cosa va de regletes i algun que altre desplom per donar una mica de picant al tema. Roca enamorada del verd, de saludable adherència i gest propi que no sempre és fàcil d'entendre, és un plaer tornar-hi. L'Adictes sap fer espontània qualsevol iniciativa de verticalitat, descomplicada i bonica ens imposa com única obligació gaudir-la.

Naveguem vers la certesa que dóna la generositat de l'equipament, fluint per la paret amb la naturalitat del qui s'ho passa bé escalant. L'estiu a la Dent hi té sempre la porta oberta, el donem per estrenat a la seva muralla.

Notes d’interès vertical: Adictes al Dissolvent (ressenya JoanAsín), atractiva i ben protegida s’emmarca perfectament en el conjunt d’escalades de nova fornada pensades per al gran públic. Una via de merescuda popularitat en un entorn d’alta muntanya que sempre fa bonic.

- Oberta per Àngel Rafart i Sergi Martínez (Patu i Xexu) el juny de 2015.

- Una via equipada amb caràcter esportiu amb bolts i un únic pitó anecdòtic. Perfectament assegurada permet arriscar sense patir, tan sols el penúltim llarg té un xic més de distància entre bolts que dóna un punt d’intensitat i et concentra de cop. Totes reunions equipades.

- De material només necessitem dotze cintes, estrep opcional.

- Granit de la Vall del Freser, compacte, adherent i amb inevitables trams de molsa i vegetació que persisteixen malgrat la freqüentació de la via. Predomini de placa amb cantells roms on les regletes donen la clau de pas. Un breu tram de bavaresa i un parell de desploms aporten varietat a l’escalada. Trams bruts i sortides a feixes terroses són lo únic que desllueix la sòlida identitat d’aquest granit.

- Grau emmarcat dins cànons convencionals (V+ oblig). Escalada tècnica de gest i adherència que es reserva la força pels desploms. Pensada perquè no obligui.

- Compromís baix, l’equipament domestica la paret.

- Orientació sud, vessant de ple sol, tot i l’alçada a l’estiu la calor es deixa notar.

- El regne de la regleta, traçat fet a mida. Basat en les millors plaques, té l’encert de cercar un parell de desploms que donen intensitat i afegir una bonica bavaresa i un breu diedre que refresquen altres tècniques més enllà de l’adherència. Són els bolts els que fan sorgir l’evidència de la línia que en les distàncies curtes demostra enginy i estil. Bonica i ben trobada, cada tirada té el seu què, tan sols el cinquè llarg exhibeix personalitat pròpia i obliga en els passos.

- Accés, des de Queralbs prenem la carretera que puja a Fontalba i aparquem passat el primer grup de cases en un dels dos aparcaments de l’esquerra (enllaç maps). A l’altra banda de la carretera surt el Camí Vell de Queralbs a Núria, al costat d’una pista asfaltada de manteniment del cremallera (rètol).

- Aproximació, agafem el Camí Vell que puja sense pèrdua per mig de bosc. Després de creuar alguns torrents i passar per una bauma el bosc s’obre i trobem una cruïlla. Deixem el camí pel que veníem (camí de Núria pel Pont Cremat) i girem a l’esquerra (camí de Núria pel Roc del Duis). Pugem fent llaçades i poc abans d’arribar a la paret, quan ja la tenim a la vista ens fixem en les fites que a través del bosc ens marquen la llarga diagonal que ens porta cap a la base de la Dent d’en Rossell. Si ens passem el trencant també podem pujar per la tartera que hi ha just abans de la paret (fites).

Pugem fins la part alta de la tartera per buscar l’extrem esquerre d’un esgraó rocós on unes fites ens indiquen el millor pas per les vires que porten a la base de la paret (50min). La via discorre per la part esquerra de la muralla i comença a l’esquerra d’una curiosa columna repenjada per on va la via dels Duis (foto oberturistes). Els primers bolts són visibles, tot i que els del desplom costen de veure.

- Descens, acabada la via remuntem uns metres a l’esquerra per anar a buscar unes campes d’herba i sense pujar a la carena flanquegem a l’esquerra fins el crestall on trobem les fites que marquen el descens. Baixem sempre per la mateixa cresta o sense separar-nos massa amb alguna desgrimpada senzilla (II) i un curt tram amb una corda malmesa. Baixem fins un ampli coll herbós que dóna pas a la gran canal que porta a la vira on comencen les vies des d’on desfem el camí d’aproximació fins el cotxe (45min).

Hi ha dies en els que escalar és plaer simple, l’Adictes al Dissolvent ens obre les portes de la verticalitat més amable de la Dent d’en Rossell. Granit estiuenc que convida.

conspiradordelavertical:David

π

*** Kuru (335m, 6b/Ae), Dent d’en Rossell, Núria

Dijous, 5 d’octubre de 2023

Els dies lluminosos ho vols tot i en vols més. Més d'aquesta roca que s'insinua al fons de la vall, més d'aquest verd que emplena prats i bosc, més d'aquest aire recent estrenat i sobretot més hores, més temps sense límit per apurar al màxim aquesta tardor benaurada.

A les portes d'un fred que no arriba, el Pirineu encara està al nostre abast i d'ell no volem altra cosa que línies de granit. No aspirem a la grandesa, sinó a l'atractiu simple i rotund d'una via certa. El del Kuru és recorregut veraç, descomplicat i capaç d'una lògica que esveltesa i elegància fan rodó.

Necessitava aquesta verticalitat, aquest tacte benèvol que retorna la memòria del gest i la lleugeresa d'esperit. Gaudim, la paret torna a ser casa. Apurem llargs sense deixar moviment per explorar incitats per la generositat de l'equipament i l'afany infantil de sentir-se audaç.

L'ombra fa camí amb nosaltres mentre la perspectiva cobra relleu en núvols i cims. La fermesa de la Dent d'en Rossell és realitat a la que li donem forma.

Notes d’interès vertical: Kuru (ressenya al detall, Kim Gil), via de concepció moderna que busca gest i dificultat en una paret que no dóna gaires pistes. Itinerari elegant i funcional capaç de tocs de genialitat. Convertit ja en un clàssic de la Dent, permet que la tècnica del granit llueixi les seves millors gales.

Oberta l’any 2012 per Patu, Xexu i Josep D. Es tracta d’una via completament equipada amb bolts. Als trams difícils l’equipament és generós i en els de cinquè grau més airejat, però res que amb un cop de gas no es pugui solucionar. Reunions muntades excepte R7 i R11 que són en un arbre. Poc material necessitem, catorze cintes i un estrep.

Granit alpí, roca compacte, adherent i malgrat l’aparença d’alguns trams, net pel pas de les cordades. Vegetació i líquens són molèsties puntuals. La dificultat és concentra en murs monolítics on mana adherència i equilibri sobre regletes. Quan la verticalitat cedeix és el torn de trams de placa que demanen gest. Fissures rectilínies aporten varietat en forma de diedres, bavareses i esperons fracturats.

Grau correcte i coherent en el conjunt. Les expansions amanseixen el caràcter i els trams difícils són de bon portar (6a/Ae obligat). El sisè llarg és el més obligat, flanqueig que marca la diferència. Compromís baix gràcies al bon equipament, però sense oblidar que estem en un entorn d’alta muntanya i el recorregut és llarg. Les primeres tirades discorren pel vessant nord-est, però a mida que guanyem metres la via gira a l’est.

La Kuru no és una línia oberta des de la visió clàssica del recorregut, trobem un traçat rebuscat, allunyat de tota evidència i reticent a mostrar com navegar la paret (foto via Silencio Mineral). Té la seva raó de ser, l’escalada busca enllaçar una successió de plaques magnífiques, sense oblidar les escasses fissures que confirmen l’habilitat amb que està trobat l’itinerari.

La via solca la paret regint-se pel criteri d’elegància i dificultat sostinguda utilitzant les expansions per marcar el camí. Malgrat tot, els llargs per separat són plens de lògica i saben treure el millor del pany de paret que els correspon. L’encert del conjunt és notable. Inevitables feixes resten ambient al traçat i els pocs trams de roca trencada ens recorden que estem al Pirineu.

Memorable la travessia del sisè llarg, el més obligat i aeri de la via, fa vibrar fins el darrer pas. La canal/xemeneia de la vuitena tirada desperta suspicàcies infundades, si anem per on toca és més noble del que aparenta, atlètica quan s’estreny ens desperta de la ferma seguretat de les plaques. Molt bo el penúltim llarg, festival de cantells que no poden estar més ben posats.

Accés, des de Queralbs prenem la carretera que puja a Fontalba i aparquem passat el primer grup de cases en un dels dos aparcaments de l’esquerra (enllaç maps). A l’altre banda de la carretera, surt el Camí Vell de Queralbs a Núria, al costat d’una pista asfaltada de manteniment del cremallera (rètol).

Aproximació, agafem el camí Vell que puja sense pèrdua per mig de bosc. Després de creuar alguns torrents i passar per una bauma, el bosc s’obre i trobem una cruïlla. Deixem el camí pel que veníem (camí de Núria pel Pont Cremat) i girem a l’esquerra (camí de Núria pel Roc del Duis). Pugem fent llaçades i després de creuar una tartera des de la que ja veiem la paret baixem per unes escales a una pista ampla.

La pista avança vorejant per la base de la paret mateix. Després d’un rètol metàl·lic (els Descansadors) i poc abans del túnel comença la via (40min). Es veuen els primers bolts en una mena d’esperonet i la primera reunió. A la nostra dreta comença la Laia (diedre amb una escàrpia i un bolt).

Descens, acabada la via remuntem la canal herbosa fins que s’acaba l’esperó rocós que la delimita i quan ho veiem clar creuem cap al bosc de la dreta. Flanquegem sempre cap a la dreta per corriols que es difuminen (fites ocasionals), sense pujar massa fins acabar en una ampli barranc. Anem barranc avall, mantenint-nos al seu costat esquerra, a mida que baixem es va definint un sender (fites) que ens porta a la pista per la que hem aproximat (30min).

Navegació en granit rere el rastre del bolt, tarannà esportiu en gran paret. Una versió de la Dent d’en Rossell on el lideratge pertany a la placa, tot i així la via sap ser variada, tècnica i amb passatges de gran bellesa. La Kuru convenç.

companydeviatgeiatzars:Lau

π

**** La Tardor de Nebjeperura (210m, 6a), Dent d’en Rossell, Núria

Dimecres, 26 de maig de 2021

La roca t'explica històries, parla de camins que ella troba intrigants amb tal naturalitat que vols ser-ne còmplice. Cal escoltar-la de prop, tan de prop que la sents a frec de pell. Parem atenció a aquest paisatge sonor i constatem com sorgeixen notes vibrants, soroll de ferralla, lliscar de cordes, alè contingut.

Repetir una via et permet gaudir del detall, aprofundir en el traçat apreciant millor una factura ja de per sí notòria. Necessitava retrobar-me amb la Tardor de Nebjeperura, volia gaudir amb més serenitat de la bellesa esquiva de les seves fissures. El seu millor atribut, una austeritat que preserva la bravura de caràcter.

Repeteixo passos que ara semblen dotats d'una nova empenta, gestos de sòbria elegància inesperats en aquest granit d'aparença tosca. El record flueix, però l'escalada li dóna la intensitat que la via es mereix. Agrest, la seva línia esmolada desmenteix la placidesa d'aquest Pirineu saciat de verd. Segueixo pensant que és la ruta més lúcida de la Dent d'en Rossell.

Notes d’interès vertical: Potser la més clàssica de la Vall de Núria i amb sòlids arguments per ser-ho. Vertical, atlètica i lògica, té estil. Poc més a afegir a tota la informació que corre per les xarxes, ressenya de qualitat d’en Luichy (com és habitual, merci per tan bona feina) i material recomanat correcte: 12-14 cintes, tascons, friends fins el 3 i fam de fissures que n’hi han i de bones.

Itinerari semi-equipat, totes les reunions són amb bolts i rapelables, llevat de la darrera on tan sols hi han dos pitons. A les tirades bolts i pitons donen la pista del traçat i protegeixen passos més compromesos. Compte que els dos primers llargs sumen un grapat de metres, caldrà fer treballar bé les cordes per gestionar el fregament i si són de 50m cal improvisar reunions intermèdies.

La via s’enfila a l’esquerra de la paret, per sobre el contrafort rocós que en sustenta la base, un pitó amb anella i baga indica l’inici (R0) en unes repises a la vertical del característic sostre vermellós i inclinat del primer llarg.

Personalment prefereixo aproximar aparcant un parell de quilòmetres més amunt de Queralbs direcció Fontalba i agafar el camí que puja a Núria pel Roc d’en Dui. Quan ja tenim la paret al davant, abans que el camí baixi cap a la pista per on passava la via del cremallera ens fixem en les fites que pugen per bosc i creuen la tartera que porta al contrafort de peu de paret.

Grimpem el contrafort pujant pel seu costat esquerre ben atents a les fites i localitzem ràpidament el peu de via (50min). Un cop acabada la via pugem uns metres a l’esquerra a buscar la senzilla cresta (fites, desgrimpades i alguna tram de corda) que porta al coll on neix la canal herbosa que ens retorna a peu de paret (1h en total a cotxe).

Ha estat un plaer repetir-la, granit pirinenc en compàs d’estiu on deu anys més tard les passes tornen a semblar noves. Un record que esdevé realitat i manté la vigència del seu encert!

conspiradordelavertical:Pep