" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

*** Underground-Malagón (150m, V+), Torreón de los Galayos, Gredos

Divendres, 11 de setembre de 2020


Quan totes les línies fugen cap amunt no et pots quedar de peus a terra. El Torreón domina la perspectiva amb supremacia de monarca absolut, tant és cap on miris que sempre sents la seva presència esperant que alcis la vista cap a ell. Imaginar vies que vulnerin la perfecta geometria d'aquest sentinella impertorbable es converteix en un acte reflex.




Com bons addictes a les clàssiques quedem enganxats per l’eloqüència de la Undreground-Malagón. La gran fissura que ratlla la base del Torreón es revela infal·lible per conduir-nos als elegants diedres que coronen el bastió. Quedem submergits en l'escalada, bella i salvatge, presos d'una verticalitat que només admet la línia recta. L'arribada al cim, decididament aèria, desmunta per un moment la rotunda solidesa de la torre.



Ens equilibrem damunt una subtil aresta que mena a la diminuta plataforma del cim. És com un truc de màgia, com poden convergir parets tan fermes en un espai tan contingut. Ara som nosaltres qui ens sabem centre de totes les mirades. Gaudim de la bellesa agrest dels nostres nous dominis, conscients que no ens pertanyen més enllà d'aquest instant compartit.



Notes d’interès vertical: Si hi ha una agulla que tothom vol pujar quan va a Galayos és sens dubte el Torreón, quadrilàter imperfecte que destaca per la simetria aclaparadora dels seus perfils. L’atractiu de les seves fissures el fan sobirà indiscutible i ens brinden una magnífica escalada en el més pur estil tradicional. La Underground-Malagón és l’encertada combinació de dues vies en el vessant oest del Torreón.


Des del refugi Victory aproximació gairebé inexistent, tan sols cal creuar el pedregar fins la base de la paret (5min). La Underground solca el poderós sòcol que sustenta la torre aprofitant la cridanera fissura de la part central. Un primer llarg que flanqueja per grades sempre en busca del terreny més senzill ens deixa a l’inici de la xemeneia de la segona tirada, vertical i amb passos atlètics resulta inesperadament aèria i summament elegant. Inicialment s’escalava en dues tirades, reunió opcional (dos pitons) sota el sostre, pas clau (pitó) amb canto generós que endevines més que veus.



Tercer llarg més senzill per un terreny cada cop menys dret fins la còmoda Plataforma de las Flores. Totes les reunions són netes, la tercera és en un pont de roca en una gran llastra caiguda. Un cop a la plataforma toca encetar el Diedro Malagón, línia d’una pulcritud magistral oberta l’any 1950, no cal afegir res més sobre l’obvietat i força del traçat. El primer llarg és una placa breu i trepidant de passos fins i equilibri gairebé impossible d’equipar (micros i tascons petits). En sortim a la dreta per una vira que ens porta a un mur (no anar al pitó de la dreta) que amb un pas atlètic ens deixa a la reunió (2 pitons).



La següent tirada és de les que et fan vibrar ja de bon inici, vertical sense treva, fissures rectilínies que fugen amunt, sense cap curvatura que alteri la seva perfecció, tan sols un sostre (pitó) gosa destorbar-la. Cal flanquejar-lo per l’esquerra (pas clau, difícil de llegir) per no perdre el nord del diedre, abans que s’acabi muntem segona reunió (3 pitons). Seguim immersos en la netedat de la fissura que guanya en amplada, tant que l’arribada a cim podem fer-la en offwitch o si no us importa un pèl més d’exposició còmodament oberts en placa entre les dues parets que el delimiten (V). Aquest tram final resulta impossible d’equipar, la dificultat no és alta, però compte que resulta compromès.



L’arribada al cim és tan emocionant com la via mateix, cavalcada aèria que ens converteix en funambulistes maldestres. El descens és amb un ràpel (50m) per la cara nord fins el coll a tocar de la Plataforma de las Flores i tot un seguit de desgrimpades (III-IV) en les que cal parar atenció per una marcada canal que ens porta cap a la base del Torreón. A la part final deixem la canal i flanquegem per unes grades de pedra a la dreta (fites).



Com a bona mostra de la filosofia de Galayos les tirades són gairebé netes i les reunions encara que alguna tingui pitons s’han de reforçar, així que podeu ser generosos amb el material: 14 cintes, dos jocs de friends fins el 2, un 3 i un 4, dos joc micros i penseu que els tascons triomfen. El Torreón, l’agulla que tothom vol pujar, una obra mestra de la geologia!


companydeviatgeiatzars:Lau

*** Oeste del Pequeño Galayo (160m, V+) i Malagón (180m, V) Gran Galayo, Gredos

Dijous, 10 de setembre de 2020


Planeta Galayos, petit cosmos de granit al que costa d'arribar, però un cop acomplerta la costeruda aproximació tots els racons de la galàxia són a prop. Disposats a explorar els seus confins elaborem l'estratègia, tasca gens senzilla ja que són tan nombrosos els bastions i torres que hi moren que no sabem per quin començar.



Previnguts, desconfiem de l'esveltesa esmolada d'algunes línies i optem per l'evidència robusta de les fissures més clàssiques. L'oest del Petit Galayo ens franqueja el pas a una paret de roca pulcra i neta de metall. Adherent fins extrems insospitats, ens incita. Fa estona que no mirem la ressenya, no és més que un simple traç al paper, però no cal més, la lògica del recorregut ens guia amb l'exactitud reservada als navegants experts.


En volem més, indaguem al Gran Galayo, submergits en una xemeneia que per si sola basteix una via. Malagón, escalem sentint-nos aperturistes, deixant-nos portar pel savi dictat de la paret mentre fem treballar a consciència la ferralla de l'arnès. En un cim ple de llum, meravellats encara per l'autenticitat de l'escalada, observem com la tarda s'escola rere els perfils altius de les agulles. Certament aquí s'ha aturat el temps!



Notes d’interès vertical: Jornada amb marcat caràcter clàssic, perfecta per anar prenent el pols a les particularitats de l’escalada galayera. Les dues rutes estan pràcticament netes de material i s’imposa afinar el sentit comú per cercar sempre el pas natural que ens brinda la paret. Grau correcte, però amb solera, més si no estem habituats a aquest granit.


Des del refugi Victory (1.950m) l’aproximació al Petit Galayo és gairebé inexistent, la Oeste discorre per la paret que mira al refugi. Comença a tocar de l’ampla canal de la dreta, tot just sobrepassem l’ample bivac de la base del Petit Galayo (bivac panoràmic, el millor amb diferència).



Un pitó a la placa marca el pas clau de la primera tirada, per arribar-hi cal pujar en diagonal a esquerra per unes vires inclinades. Un cop al clau podem tirar pel dret amunt (pas fi) o bé flanquejar a l’esquerra per una estreta repisa. La primera reunió és amb tendència a la dreta en una còmoda feixa (bloc amb bagues).


La segona tirada segueix per un evident diedre just a l’esquerra de la feixa (dos pitons), vertical i elegant, muntem reunió (blocs) quan s’acaba la fissura, sobre un ample gendarme. El tercer llarg surt per la canal de la dreta, ampla i senzilla, la seguim fins el peu de la placa cimera on muntem reunió (65m, sortir a l’ensamble). Quarta tirada, no anar pel pitó enmig de la placa, escalem la interessant bavaresa de la dreta (V+).


Un cop al cim fem un ràpel curt (20m) fins l’espatlla on érem i baixem flanquejant per les vires del vessant SE fins topar amb un curiós túnel. Rapelem (25m) d’un gran bloc encastat al sostre del túnel (bagues) fins unes grades/canal per la que baixem fins un segon bloc encastat. El desgrimpem per fora i arribem a l’ampla canal que ens retorna a peu de via (20min).



L’enllaç lògic hauria estat seguir crestejant des del cim fins la base del Gran Diedre del Gran Galayo, tan obvi que no necessita descripció, però amb ganes d’una via més llarga ens deixem temptar per la no menys evident xemeneia de la Malagón. Ruta oberta l’any 52, no necessitem més presentació per saber el que trobarem.


Així que pugem pel pedregam de l’esquerra del Gran Galayo fins l’alçada de la xemeneia, per arribar a la seva base cal grimpar una cinquantena de metres (II-III) per la canal que separa el Gran Galayo de l’Aguja Paco Pérez. Les dues primeres tirades discorren sota del dictat de la fissura que tant ens ha cridat l’atenció, primer ampla xemeneia i després línia d’encastaments diversos.



El tercer llarg canvia el tarannà, però no l’estil, placa de moviments controlats amb oportunes fissures per protegir que ens deixa a l’avantcim. Un cop aquí podem sortir amb una senzilla grimpada per l’interior d’un forat característic o bé indagar la perfecta simetria del diedre/offwitch (V/V+) de la seva esquerra, una autèntica Comicci al cor de Gredos.



En tota la via trobem un pitó uns deu metres abans de la R1 i un segon al final de la via, quan conflueix amb el Gran Diedre. Totes les reunions a muntar, excepte la primera (pitó amb argolla). El descens també pel vessant SE, atents a les fites que ens indicaran el millor lloc per desgrimpar fins el marcat coll de la part superior de la gran canal que separa els dos Galayos del cordal del Torreón, per la que baixem de nou (40min).



Terreny d’autoprotecció que vol ferralla, una dotzena de cintes, joc de friends (0.5 - 4) repetint mitjans (0.5 - 2), joc de micros i tascons. El pes a l’arnés delata que m’agrada l’estil del lloc, una quarantena d’agulles on tot és relatiu, grau, ressenya, recorregut. Escalada neta en el seu habitat natural.


companydeviatgeiatzars:Lau

Planeta Galayos, dimensió Gredos

Setembre 2020


- Galayo: prominencia aguda de roca pelada que se eleva en un monte -



I em pregunto com un nom àrab ha acabat definint un ventall d'agulles de granit, esmolades com sagetes. Alço la vista i les crec immunes al pas del temps. L'amplitud de la seva base sembla contenir la força de la serra a la que s'aferren impertorbables.



Vessants abruptes que cauen en un laberint de canals. De veritat que estem rumiant endinsar-nos en aquest caos ordenat de fissures implacables en la seva simplicitat. Sí, no hi ha opció, la bellesa austera d'aquestes línies ens reclama!

 companydeviatgeiatzars:Lau

 

*** Via Bros, variant Parmaly (105m, 6c+ o 6a/A0), Cap de la Barra, Estartit

Dilluns, 31 d’agost de 2020 


Quan el tema es posa dret i tens el mar als peus no hi ha dubte, ets al Cap de la Barra perquè si alguna cosa defineix les vies d'aquest penya-segat és una verticalitat implacable i irracionalment temptadora. Denominador comú que cal tenir ben clar ja que hi entrés rapelant, així doncs, l'aventura està servida des del mateix moment en que despleguem la corda.



Un cop arran d'aigua, nostra és l'obligació de gaudir d'una roca concebuda per alliberar desploms amb la naturalitat que dóna saber que tard o d'hora la presa serà generosa. Ens enlairem captius d'un buit tenyit de blau que ondula incessant, moviment repetitiu que atorga la calma necessària per desxifrar els passos amb prou prestesa per enredar la gravetat el temps just d'equilibrar-nos al caire del desplom i seguir amunt.


Discrets intrusos, habitem per moments aquest espai ingràvid de sal i llum, la roca és l'aliat que ens manté presos al perfil altiu del precipici marí. Per una vegada la terra ferma és a les alçades!



Notes d’interès vertical: Itinerari mariner, amb tot l’exotisme que li atorga tan singular entorn. Aquest cop l’escalada és només una part del tot, el mediterrani li roba protagonisme i l’emplena de llum. Contra el que pugui semblar entrar rapelant a la via, lluny d’esvair el seu misteri l’incrementa, ja que resulta fascinant intentar endevinar com franquejarem els desploms que ens dipositen en oportunes feixes.



Compromís i caràcter van de la mà, tres ràpels (30m, 25m i 30m) ens dipositen prop de l’aigua, tan sols en podem sortir escalant, el mar descarta qualsevol possible retirada. El primer ràpel és fàcil d’identificar gràcies a una pedra amb la inscripció Bros, per arribar-hi cal pujar al mirador del Cap de la Barra i un cop a la barana de fusta seguir pel sender principal, passada una gran fita de pedres prenem el primer corriol a la dreta que ens du al caire del penya-segat, el resseguim amb atenció per trobar la instal·lació prop d’una fita/vèrtex blanc poc evident entre uns pins i matolls.



El tercer ràpel ens deixa uns 20 metres per sobre l’aigua, si volem sortir del mar mateix podem fer un ràpel de 50m, però compte que els darrers vint són en marcada diagonal a esquerra i cal deixar cintes posades per guiar-lo. El camí que porta a les vies surt del final del carrer Cap de la Barra de l’Estartit, gairebé no hi ha lloc per aparcar i l’entrada amb vehicle està barrada a determinades hores, millor aparcar prop del port a l’Estartit.



La via està equipada amb químics, no sempre són fàcils de veure, cal intuïció i cop de gas per navegar amb solvència entre desploms. Assegurances col·locades per fer-nos escalar, mantenen la tensió del buit amb elegància, deixant-nos marge per recrear-nos amb la generositat de les presses. La verticalitat de la paret fa que la via sigui atlètica sense pal·liatius, però no tot és tibar, cal tècnica per fer bons els cantells i no fondre els braços abans d’hora, algun tram ens fa jugar amb l’equilibri, interessant contrast.



Orientació est que garanteix ombra a la tarda i bona roca amb tacte peculiar, sobretot a l’inici per la salabror. Primers metres comuns amb L’Herois 1 d’Octubre, després la Bros se’n separa amb un gir descarat a esquerra. Dificultat sostinguda en el sisè grau (6a obligat), la tercera tirada es pot trampejar amb un estrep, per la resta amb unes quinze cintes ja farem.



Optem per la variant de sortida Parmaly (6a) quedant la ruta en conjunt més homogènia, amb l’al·licient afegit d’un flanqueig regletero que ens farà vibrar fins el darrer metre. Una recomanació, al final del passeig marítim de l’Estartit hi teniu una visió del Cap de la Barra que talla l’alè, guardeu-la pel final de l’escalada!


companydeviatgeiatzars:Lau