" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

*** Dismi (230m, 6a/Ae), Serra de Sant Joan, Alt Urgell


Dissabte, 16 de febrer de 2019


El nom d’una via fa molt, si és prou suggerent pot arribar a incitar escalar-la encuriosits pels ressons que desvetlla. Aquest no és el cas d’avui, Dismi, un nom que pot resultar simpàtic, però que no dóna cap pista de l’elegància trepidant que s’amaga rere aquesta línia. Fa temps que tenia ganes de repetir-la, no la vaig escalar en el moment que tocava per poder gaudir-la com es mereix, però la intuïció em deia que era prou bona per fer-hi una segona temptativa que m’hi reconcilies.



Encertava i tant que encertava, que xula que és aquesta via, però també peleona i molt més tècnica del que recordava. Has de treballar bé de peus i buscar mans amb paciència d’artesà, res de fissures salvadores, toca refiar-se de presses arrodonides i regletes menudes descobrint nous moviments on l’adherència és clau i la confiança bàsica.



Directa com una sageta va pel dret fent cas omís de desploms, t’hi aboca de ple a la par que els resol amb una lògica sorprenent. La part central esdevé vertical a més no poder, obligada i atlètica, per sort aquí sí que apareixen bons cantells que ajuden a enganyar el buit. En conjunt és un itinerari potent, cap dels llarg resulta banal i les assegurances et fan anar ben concentrat.



La tercera tirada és una preciositat, plàstica a més no poder, la quarta junt amb la cinquena són les que donen el toc de dificultat a la via, rotundes i flirtejant descarades amb el desplom. Tot això sense oblidar que estem en un racó de món de solitud gairebé perfecte i vistes que t’obliguen a respirar a fons per abastar-les senceres de tan extenses com són.



Ruta clàssica, però d’esperit esportiu en la que cal afinar tècnica per treure l’entrellat d’aquesta roca tan diferent. Elegant, terrenal (toques i toques i en vols més d’aquesta placa monolítica i asprosa) i amb un punt salvatge que li contagia l’indret.



Una via en la que has d’agafar el pols a aquesta roca tan curiosa, però a mida que guanyes metres t’hi vas trobant més còmode i pots gaudir de l’esveltesa innata d’aquestes plaques, pur gest. Un veritable plaer repetir-la i per fi gaudir-la en condicions. Encontres en positiu, escalades en harmonia!



Parant l’oïda: Via dotada d’una bellesa contundent, sense polir, però que s’aprecia sense entrebancs. Clar predomini de plaques de morfologia complexa que fan que hagis d’analitzar amb cura els moviments ja que mai prou evidents. Els atributs són clars: tècnica, vertical, roca compacta i d’adherència peculiar, cantells romos i no tantes fissures com voldríem per anar més tranquils.



Ben equipada amb bolts permet trampejar a partir del 6a+ (6a/Ae obligat). Sostinguda, no et permet baixar la guàrdia, però sempre dóna aire tot i que els seguros no estan a tocar. Menys la darrera reunió , la resta són rapelables. De material calen 15 cintes, semàfor aliens, friends (0,5 – 0,75), mig joc de tascons petits i un estrep si cal trampejar els 6a+/6b.



L’accés, és des d’Organyà per la carretera que porta a Montanisell, un cop creuat el poble la carretera passa a ser pista de terra en bon estat, la seguim i als 3qm arribem a un coll on hi ha una gran explanada on aparcar. La visió de la paret ens fa de guia, pugem per la zona boscosa tenint com a referència la zona de plaques grises encaixada en una mena de depressió flanquejada per dos amples contraforts.



La via enfila per aquestes plaques deixant a la dreta una zona de desploms vermellosos. El descens és seguint la carena cap a la dreta, passem per davant d’una primera canal amb una gran fita (desgrimpades delicades o ràpel) i seguim fins una segona canal amb una fita poc visible per la que baixem caminant. Un cop a les tarteres de peu de paret baixar sempre en tendència a la dreta. Si no escalem la darrera tirada una altra opció és rapelar la via.


Bonica, complerta i diferent, però cal escalar-la per constatar aquesta diferència, sinó com explicar la textura tan peculiar del seu rocam i l’originalitat de moviments a que t’obliga. Llàstima que el nom no expressi tanta singularitat.


*** Little Tràguet (105m, V+/A0), Cingle del Tabac, Montroig


Diumenge, 10 de febrer de 2019


Tenir companys amb imaginació fa que acabis en vies insòlites per no dir inèdites. Avui signem la primera repetició de la Little Tràguet, ruta curteta i amb un caràcter d’allò més sorrut pendent d’amansir per poc probables repeticions que poleixin l’únic defecte que té, trams de roca que demanen activar totes les alertes. El Montroig és una muralla que dóna molt de si, fins i tot hi ha espai per la tranquil·litat total en cap de setmana, com és el cas dels panys severs de la Cova del Tabac, solitud vertical garantida.


La ressenya de que disposem és concisa, però no cal saber-ne massa de llegir entre línies per saber que el traçat donarà feina. Per si queda algun dubte només cal tenir present que els oberturistes dediquen la línia al Marmolejo, preparem-nos per una clàssica amb sabor de les d’abans.



Localitzar la via és senzill, la cova del Tabac és una magnífica referència i el pany taronja fissurat per on discorre el primer llarg a recer d’un gran sostre és prou característic. Fa molt bona pinta, una travessa carregada de lògica per sortir de sota el sostre amb un pas acrobàtic on l’equilibri és fonamental per mantenir-te enganxat a la roca. Un plaer resseguir unes fissures que et dicten el camí amb una fermesa que no admet rèplica.



Un cop deslliurada de la protecció del sostre la roca muda de pell i del roig vellutat passa a un gris aspre igualment plaent d’escalar. Verticalitat i franges horitzontals de cantells arrodonits que no mosseguen però dotades d’una notable adherència ens fan sentir que comencem a enlairar-nos paret amunt amb una elegància inesperada.



La segona tirada, però ja esdevé més terrenal, roca gris arrugada en mil replecs, una pell antiga clivellada que cal tractar amb delicadesa en els punts on mostra la seva fragilitat. Menys evident de llegir que l’anterior requereix calma i destresa amb la ferralla per resoldre un diedre primer i una placa de regletes exigents on la intuïció es clau.


La ressenya dóna la pista, però la seva brevetat fa que traslladar-la a la paret esdevingui un petit repte on la intuïció es clau per resoldre’l. Tercer i darrer llarg que puja el nivell d’alerta al màxim i corrobora les nostres sospites, roca dolenta a la que falta molt per sanejar i no tan equipable com voldríem.


Moviments cautelosos per no incomodar blocs inestables ni llastres traïdores, veritable exercici de prudència que ens permet escalar conservant cantos en un terreny on tot es belluga. Final atlètic, escales contenint la respiració cada cop que tibes i meravellant-te per lo aeri que és. La plàcida senzillesa de la carena et descol·loca, bosquet baix i pendent suau que ens retorna a la comoditat de senders fressats.



El cap, però encara està a la paret, repassant l’escalada i contrastant sensacions. El balanç és positiu, ruta decidida, lògica i amb un punt picant que la fa intensa malgrat la seva brevetat. Escalades autèntiques en les que cal ser una mica tot terreny, no serà de consum massiu. Per sort!



Carnet de ruta: Itinerari amb vocació de clàssic i semi-equipat com a tal. Obert en un sol dia amb espits, pitons i ponts de roca té un regust de les línies d’abans on la incertesa d’estar en el camí correcte és part de l’emoció de la jornada. Tres tirades en que cal treballar, la primera la més elegant, una lògica i evident travessa per sota el sostre bona roca i ambient.


Pas clau per sortir de sota sostre (espit, A0 o 6a+?). Segona tirada caracteritzada per una columna/diedre (V+, pitó part alta, costa de veure) i una placa on cal afinar amb les regletes i parar cura amb la roca, fineta d’equipar (V+), sempre en lleugera tendència a l’esquerra.



Tercer llarg delicat, roca trencada i blocs sospitosos, sortim per placa vertical de cantells arrodonits i llastrosos i entrem en una xemeneia/canal descomposta (V/V+), sortida atlètica a cim (V+). La via té poques assegurances que protegeixen passos claus i indiquen el camí, les reunions són bones (R1 i R2 dos espits, R3 arbre) i no cal reforçar-les.


Porteu material que no us farà nosa, 15 cintes, friends (0.5 -3), semàfor d’aliens + gris i mig joc de tascons. L’inici es situa just abans del darrer tram de cadenes que porten a la cova del tabac, uns metres a la dreta de la Mal Tabaco, el sostre d’entrada és característic i trobem una petita cova al peu.



El descens és senzill, tan sols cal traçar una curta diagonal a l’esquerra fins el fons d’una petita vall on trobem el camí de baixada per la cara nord. En definitiva, una ruta curta, però amb caràcter d’aventura, apta per paladars que gustin de rutes ferrenyes.

**** Rere el blanc del nord



Gener - febrer 2019


Malgrat aquest hivern poc generós no cedeixo en la dèria de lliscar, sóc incapaç de renunciar al plaer de la lleugeresa que dóna surar damunt la neu. Poc a poc vaig agafant el traç a seguir la guia de dues línies que dibuixen un camí replet de noves sensacions.





M’agrada el silenci del bosc colgat de blanc, l’esforç de la pujada, concentrar-me en gestionar un equilibri que a vegades resulta incert i sobretot el premi de la baixada, sentir com de cop tot s’accelera i una alegria desconeguda t’inunda el cos.



 


És bonic, no són grans gestes, ni grans recorreguts, tan sols sensacions senzilles, netes com el blanc que ens tempta i lluminoses com un cel clar d’hivern. Sant Joan de l’Erm, Capcir per partida doble, Font Romeu i Tuixén s’han deixat trepitjar i m’han fet suar. 



 





La calor dels darrers dies no ho ha posat gens fàcil, però la insistència té premi i he pogut retrobar-me amb el plaer d’endinsar-me en un mantell més esquerp que altres vegades, però no per això menys atractiu.







Al contrari, el repte de la dificultat ha suposat un al·licient i no ha fet més que esperonar les ganes de neu. Mantinc l’esperança d’una darrera nevada, que aquest març no em deixi amb les ganes de perdre’m de nou en un altiplà nevat obert a tots els cims que l’envolten!