" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

**** Intrèpida Sirena (103m, V+), Punta Milà, l’Escala


Dimarts, 26 de juny de 2018


Si teniu ganes que la càmera de fotos tregui fum no us podeu perdre aquesta escalada, Intrèpida Sirena. De ben segur que molts ja la coneixeu, perquè a aquestes alçades la Intrèpida s’ha convertit en la gran clàssica dels penya segats que envolten cala Montgó, reina indiscutible de la Punta Milà. I no són pas els seus cants els que atreuen una processó incessant de devots de la vertical, sinó més aviat l’esveltesa d’una línia que enfila pel dret l’estimball marí que s’alça davant la zodíac.



El mar que hi espetega sembla haver-li encomanat la força, el lloc té un magnetisme que fascina a la par que intimida. Quan la barca s’allunya i prens consciència que l’única sortida és per dalt, és impossible evitar un pessigolleig a l’estomac, et sents empetitit en aquest entorn aliè d’arrogants penya segats. Tan se val que sigui el segon cop que l’escali, els nervis i la impaciència per començar la via són els mateixos.



Som dues cordades a la paret, els companys a la veïna CER i la Intrèpida tota per mi i la Mireia. Ens repartim la via equitativament, cada una tindrà la seva ració de verticalitat perquè la paret no dóna treva i per més tretes que ens enginyem sota els peus només tenim un buit ple de mar. El contrast amb la claredat de la roca fa que la resta de colors semblin més vius que mai, en plena sintonia amb l’escalada, vibrant i lluminosa.




Llevat de la primera, les tirades són curtes i els braços ho agraeixen perquè els moviments són atlètics i el gest contundent. La roca és pura fantasia, formes corbades de totes les textures possibles que aferrem amb ànsia en busca de l’encaix que ens impulsi amunt. Un boulder natural modelat pel vent i la sal on l’escalada és potent i sostinguda, la corda amb prou feines frega la paret.



No t’hi pots entretenir i cal encertar bé la seqüencia per sortir-ne airós. Però la naturalitat amb que la paret ens brinda tot tipus de cantells, gandes i bústies ens fa prou atrevides per plantar-li cara a tots els desploms que se’ns posen per davant. A cada passa et sents més lleugera i ens enlairem decidides fins al capdamunt de l’espadat. De nou terra ferma, el gust de la sal als dits dona fe del tarannà mariner de la via.



 
L’horitzó torna a ser una simple línia que marca distància entre cel i mar, però ara en coneixem el secret. Escoltant la Sirena podem capgirar-lo i submergir-nos de nou en una escalada que et fa tan sentit com si tots els colors del mediterrani se’t fiquessin sota la pell.



Cants de Sirena: Escalar sobre el mar fa bonica qualsevol via, però aquesta ja ho és de per si. Atlètica, mantinguda i exòtica pel tipus de roca i l’indret. La verticalitat no decau en cap moment i breus trams de desplom la fan més aèria encara. Les presses són generoses i això ajuda a que el grau es mantingui dins límits raonables (V+ obligat).




La ressenya us guiarà sense entrebancs, tan sols matisar que hi ha un parell de passos ben picants (V+/6a) al final del primer llarg (flanqueig tècnic amb canto romo) i final del cinquè (sostret espectacular i ben trobat). La bavaresa del segon li dóna el toc elegant a la via (V+), quan s’acaba ja em direu per on ho ressoleu, jo vaig optar per flanqueig finet a dretes.



Compte a la tercera tirada, entre els dos primers bolt, hi ha força aire i els passos no són tan evidents com sembla, bona tibada (V). El quart llarg és un regal, com pot ser tan lògic d’escalar un pany de verticalitat absoluta (V).



Equipada correctament amb químics i algun ponts de roca, no cal posar gran cosa, amb 10-12 cintes fem, però com que en algun punt allunyen no està de més portar aliens i algun friend (0.5 al 2) per protegir passos puntuals.


Penseu que la reunió de peu de via està un parell de metres per sobre l’aigua (III) i en surten dues línies, a l’esquerra la CER i a la dreta la nostra. L’aproximació la vam fer amb la zodíac de l’Àlex des de Cala Montgó (telf 600 612 958), però hi treballa tan sols els mesos d’estiu.


El penya segat té orientació est, així que si aneu a partir del migdia tindreu ombra. I la dada més important, l’he escalada ja un parell de vegades i no m’importaria gens tornar-hi una tercera, no cal afegir res més! Escalades que fan estiu.


* Camí del Xas (40m, V) ***Camí de l’Alsina (90m, V/V+), Mirador dels Ermitans, Montserrat


Dijous, 21 de juny de 2018


La prioritat d’aquesta tarda és una via curta, ràpida i a l’ombra, aquest darrer factor innegociable i decisiu en l’elecció. Toca revisar la carpeta de vies pendents per veure quina s’ajusta a aquests requisits i el Mirador dels Ermitans pren la davantera quedant dels primers del rànquing. Fa molt que no hi escalo, gairebé des del principi de calçar-me els gats.



Per pura casualitat vaig descobrir la gentilesa de les plaques superiors del Camí de l’Alsina i de tant en tant hi peregrinava devotament per contrastar els meus avenços en la vertical. Cada cop que hi anava em mirava amb suspicàcia les línies veïnes, resistint la temptació d’indagar on anaven els bolts que enfilaven pel dret sense masses miraments. Ara amb la informació que corre per la xarxa resulta fàcil trobar ressenyes que trenquen la seva aura de tossuda dificultat.



Al final ens decantem pel Camí del Xas, em fa gràcia la coincidència de nom. Tot hi haver-ne escalat ja la primera tirada comencem on toca, pel principi, al peu del torrent. La memòria no enganya, cal enfilar una canal que es tanca en un diedre polit per l’aigua amb roca tan ingrata com el seu aspecte dóna a entendre. Un immens arbre colgat a meitat del llarg testimonia les abundants pluges d’aquesta primavera i dóna un bon ensurt als turistes que pul·lulen per les escales quan el faig anar avall sense miraments.


Em sento com una brigada de manteniment fent tasques de jardineria i el segon llarg no sembla pas millor. La ressenya indica clarament per on enfila, però no hi veiem cap assegurança i això que la via ha d’estar generosament equipada. Per sort hi ha fissura, arbres i un oportú forat per on trampejar un breu desplom de roca trencada. A aquestes alçades les dues semblem un parell d’escura-xemeneies, confiem en que les plaques superiors estiguin a l’alçada de la seva homònima.



Però per més que mirem i revisem el peu de paret pam a pam no veiem ni un bolt per on hauria d’anar la via, així que la donem per perduda i sense cap recança la liquidem del llistat de rutes escalables. Tenim ganes d’enfilar-nos per algun pany de roca decent, però amb tanta tasca de busca i manteniment se’ns ha fet tard, així que descartem la temptació de les línies més tibades i tornem a terreny conegut, almenys per mi.


Li cedeixo a la companya el gust d’iniciar la travessa per les boniques plaques del Camí de l’Alsina i aviat la secundo, impacient per contrastar sensacions i records. Exercici que a vegades pot resultar ingrat, però no aquest cop, els cantells estan tan ben posats que només cal equilibrar-se amb delicadesa perquè saps que la següent presa estarà al lloc exacte.



Escalada elegant, de passes menudes i moviments gràcils que esdevé lògica i deliciosament ingràvida. Placa, placa i més placa, amb tots els matisos del gris que la llum de tarda s’entreté a barrejar en únic reflex cendrós. Hi ha dies en que l’escalada és un plaer simple i avui no necessitem més que la senzilla elegància d’aquest plaques per sentir-nos plenes!



Guia de caminant: Del Camí del Xas poca cosa a dir, dues primeres tirades que podeu obviar sense cap mena de recança, tot i que si en teniu ganes porteu roba vella i algun friend per enfilar-vos cap on manin les fissures perquè poca cosa trobareu (pont de roca i bolt a la primera tirada, la segona neta i reunió en un arbre). Indagant a posteriori m’he assabentat que ja fa anys que van desequipar la via.



Pel que fa al Camí de l’Alsina vam escalar les tres darreres tirades, boniques, lògiques, amb un grau sempre còmode i equipades per no necessitar res més que cintes (10-12). És una via que no té res en especial, però en conjunt resulta plenament satisfactòria. No fa gens de mandra repetir-la, love climbing de manual!


*** Salicke-Mir (55m, V+/A1), Frare de Baix, Clot de la Mònica, Montserrat


Dilluns, 18 de juny de 2018


L’any 2003 va caure a les meves mans un llibre amb un nom ben prometedor, El Plaer de l’Escalada d’en Ramon Majó. Es tracta d’un recull de vies que amb un V+ ben posat i traça amb els estreps ha de poder resoldre qualsevol escalador que es preï de clàssic. Em va faltar temps per comprovar si les expectatives s’ajustaven a la realitat de les ressenyes i aviat vaig descobrir que alguns dels itineraris tenien un plus, però tots ells tenien un patró comú: lògica i una elegància natural tan pròpia d’altres èpoques que em va seduir des del primer moment.


A hores d’ara me’n falten una dotzena per completar totes les escalades que hi figuren, però no sempre és fàcil trobar company per anar-hi. Un grau en aparença modest, dosis regulars d’artificial i un equipament que dista molt de qualsevol homologació és una combinació amb un notable efecte dissuasori. Per sort encara queden romàntics de l’escalada, als quals no importa que la via tingui tan sols dues tirades, pitons, roca delicada i trams de saludable artificial.



Així doncs, ja tinc cordada per anar al Frare de Baix i escalar aquesta rotunda aresta que m’obliga a aturar-me per mirar-la cada cop que hi passo. La veig tan evident, dos diedres fissurats que permeten buscar el pas més franc quan la paret es fa desplomada i amb el toc d’emoció que dóna saber que te’ls hauràs d’equipar. El peu de via és un còmode pedestal sobre el que s’encimbella l’aresta amb la seguretat de qui se sap atractiva.


Tot i així el seu rocam és de tacte delicat, requereix finesa i equilibri per encarar uns primers metres de còdol menut i esmunyedís. Joc de saber llegir bé la paret, apurant sense treure l’estrep fins que la verticalitat mana i cal cedir a les seves normes. Penjats del perfil de l’aresta els passos són senzills de trampejar, però et deixen una mica descol·locat a l’hora de sortir de la comoditat dels estreps i tornar a navegar pel cantell imprecís de la placa.



La fissura de la segona tirada s’endevina picant i no enganya. Equipada amb pitons que costen de veure et fa pujar ben alerta, desgranant moviments amb cautela alhora que vas col·locant-hi ferralla a discreció. Lliure i artificial en una alternança tan fluida que ni t’atures a pensar com fer el següent pas, com si de cop t’haguessis contagiat de la destresa dels seus oberturistes. Acabada la fissura virem a esquerra per no desaprofitar la generositat d’uns còdols que ens marquen amb decisió la ruta a cim.


Tenen una textura aspre que t’emplena la mà i et fan sentir segur. De nou al capdamunt del Frare de Baix amb una bona clàssica al sarró, una petita joia que manté intacte l’estil i l’essència de les arestes Brucs. Els avis saben prou bé les vies que trien pel llibre, n’he gaudit cada passa i no podia haver-la escalat en millor companyia.


Quadern d’aresta: Oberta l’any 67 per Salicke i Mir és l’aresta Brucs del Frare de Baix, els oberturistes varen tenir l’encert d’intuir la bellesa maldestre dels dos diedres que vertebren el seu traçat. Per sort, el re-equipament no ha alterat el seu caràcter i caldrà escalar concentrat perquè als trams senzills les assegurances allunyen i la fissura del segon llarg, llevat de tres pitons antics, és neta. La via són dues tirades que combinen amb encert lliure de dificultat moderada (V/V+) i artificial agraït, però que us farà treballar (A1). 


Semi-equipada amb bolts i pitons, us aniran bé una desena de cintes, estreps, aliens (semàfor) i alguns friends (0.5 al 3). Els pitons són antics i a la fissura del segon llarg costen de veure colgats de vegetació. Quan s’acaba la fissura del segona tirada trobem una llastra immensa que cal vorejar, molt de compte ja que està completament despresa i en equilibri força precari , a principis de juliol el grup de muntanya de Mossos ha fet baixar la llastra. Enginy i lògica són la clau de pas d’aquesta clàssica en petit format que et deixa ben satisfet. Perfecta per escaladors amb tarannà bohemi!