" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

*** Les tribulations de Franska (765m, 6a), Pic d’Artouste (Punta 2.816m),Larribet (Pirineu francès)

Dimarts, 23 d’agost de 2022


La vàlua és una mesura que admet molts referents. Bellesa i llunyania sumades a l’excel·lència del granit d'Artouste són els elements que han convertit les Tribulations de Franska en clàssica. Línia extensa que ens brinda un autèntic festí de placa. Textura, el tret diferencial de cada tirada, ens deixem guiar pel seu tacte, sofisticat i barroc.



Contraforts, murs, arestes, puntals... el viatge és llarg i excitant. Alcem la vista a l'aguait del que ens espera, deslligats ja de la calma de les valls. La sobrietat d'aquesta roca ens fa elegants per obligació, no deixem petja, tot just surem al caire d'aquests perfils on les fissures es mantenen absents.



Escalem, impossible cansar-se d'aquesta festa a la que ens hem convidat. La llum canvia, l'aire s'afina, no hi ha més frontera que la del cim, però no ens hi podem quedar. La baixada, una altra aventura de la que en sortim ben parats, tot i que els núvols ens fan allargar la jornada més del previst. El record perdura, me l'enduc per tornar-hi!



Notes d’interès vertical: Tribulations de Franska, escalade plaisir, definició inevitable per aquesta elegant ruta concebuda per gaudir del granit pirinenc en els diferents formats que abasta la placa. Ben oberta, és una escalada on es busca el detall, la sobrietat dels seus murs, no li impedeixen ser refinada en el gest.


La longitud és un altre dels trets distintius de l’itinerari, divuit tirades que sumen un plus compromís i donen a ambient d’alta muntanya a la via. Les Tribulations està perfectament equipada amb bolts i alguns pitons, llevat de tres tirades (L15, 16 i 17) on es torna tradicional amb assegurances testimonials (pitons, ponts de roca)i bones fissures per protegir.



Totes les reunions muntades i fins R8 rapelables, només cal reforçar R15 i R16 (un bolt). Pel que fa a la R12 millor creuar zona herbosa i fer R12bis a peu del mur per evitar fregament. De material tan sols necessitem unes catorze cintes i afegir semàfor aliens i friends(0,5 0,75 i C1) pels tres llargs semi-equipats, estrep opcional.



Roca de luxe, granit compacte de relleus i formes capricioses on predomina la corba, tot i tenir fissures ben definides no és una escalada d’angles rectes. Tan sols cal parar atenció a la roca en algun tram concret com el L9 o algun tros d’aresta amb blocs inestables.


Via sostinguda i obligada en el cinquè grau (V/V+) amb un parell de llargs clarament més difícils (6a): l’esvelta bavaresa del L12 per tècnica i el mur del L18 per atlètic. Aquest darrerse’ns dubte el més exigent de tot el recorregut, l’estrep pot ser útil si el volem trampejar o també tenim l’opció d’evitar-lo sortint caminantdes de la R16 per la vira herbosa a la dreta.



En conjunt l’escalada resulta més diversa del que podríem suposar veient la ressenya. Clar predomini de la placa i de l’adherència a les vuit primeres tirades, després d’un tram senzill (L5 a L8 possible ensamble) la paret es redreça i els sis llargs següents es fan verticals i variats, amb oportuns diedres i panys picants que sacsegen la monotonia. Un parell de llargs en cresta (L15 i 16) al més pur estil alpí ens deixen a la torre final on torna la verticalitat més rabiosa, final perfecte per aquest traçat que no decau malgrat els metres escalats.


A tenir en compte, des de la R8 es pot abandonar rapelant per la mateixa via o bé amb tres ràpels de 50-55m pel marge dret de la canal de roca blanca. La paret està orientada al sud-est, tenim sol des de primera hora del matí, cosa d’agrair donada la llargada del recorregut i l’alçada a la que escalem.



La via, gràcies al seu bon equipament i una dificultat homogènia resulta ràpida d’escalar, però el descens és complicat i al principi sense camí definit, preveure una jornada llarga.


Accés, el nostre punt de partida és el refugi de Larribet (2.072m), per arribar-hi cal anar al poble francès d’Arrens i des del seu centre anar a l’esquerra seguint les indicacions de Barrage du Tech, carretera D-105. Al capd’uns 10 quilometres la carretera acaba en un aparcament al costat de la casa d’informació del parc.


Toca caminar, des de l’aparcament anem per una pista a l’esquerra que creua el riu i després remunta per bosc, seguint sempre indicacions del refugi de Larribet al que arribem en poc més de dues hores. És possible acampar en les explanades d’herba al voltant del refugi mateix.



Aproximació, des del refugi, anem a la dreta pel camí que remunta els pendents d’herba i lloses de granit fins un petit coll, la bretxa de Garénère. La creuem i als peus un reguitzell de llacs. No hi baixem, sinó que seguim el camí que voreja pel vessant esquerre la petita vall en busca del tercer llac, el més gran de tots, el llac superior de Batcrabère.



Tant punt hi arribem creuem per la seva capçalera a l’altre costat de la vall en busca dels contraforts del Pic d’Artouste. Pugem per pedreres i herba en busca de la base de la paret, la via comença al punt més baix, en el bec d’un petit triangle rocós de roca taronja esculpit amb tafonis (45min). Fita a l’inici i bolts visibles.


Descens, té el seu què, és llarg, poc evident i en cas de boira resulta complicat orientar-se. Les Tribulations finalitza en una punta de l’àmplia aresta cimera, un cop acabem la via no anem a cim, sinó que flanquegem a l’esquerra (oest) sense perdre gairebé alçada per sota dels grans blocs del crestall (fites) fins arribar a una tartera de pedra menuda que baixa del Pic d’Artouste.



Anem tartera avall fent zetes fins una mena de pla cobert de grans blocs atents a les fites que ens indicaran el moment de flanquejar a la dreta (est). Tracem ara una llarga diagonal sempre en direcció est, baixant per terrasses d’herba amb curtes desgrimpades (II) per grans lloses de granit i vigilant sempre les fites que indiquen el millor pas. NO anar pel dret cap al fons de vall, trobaríem tallats barrant el pas.


La referència a seguir és un marcat coll situat al vessant dret de la vall, al punt més baix de la cresta a la que hem sortit en acabar l’escalada. Un cop al coll enllacem amb el sender de l’alta ruta pirenaica (HRP, fites i marques vermelles i blanques). Seguim avall per terreny dret i incòmode, però amb camí ja ben marcat que ens retorna al refugi (2h).


Oberta el 2006, amb el temps que porta de rodatge les Tribulations de Franska ha consolidat la seva popularitat, i dono fe que té prous elements per fer-ho amb l’afegit d’un entorn d’alta muntanya que vesteix qualsevol escalada. Estem davant d’una clàssica moderna que sap mantenir l’estil. Savoir faire, plaques que fan ballar.

 
conspiradorsdelavertical:Xavi&π






*** Dani Vera (200, 6a/A1), Achar de Alano (pilar NE), Ansó

Divendres, 12 d’agost de 2022


És inevitable, cada cop que vinc a Anso cedeixo a l'atractiu d'Achar de Alano. No sé quin magnetisme té aquesta serralada que m'atrau irremissiblement tot i saber que l'hivern és despietat amb la seva roca. De dimensions íntimes i aire remot, no resulta fàcil escollir-hi via.


Pocs itineraris solquen aquesta muralla tan capaç d'ostentar plaques inexpugnables com quedar-se't a les mans en el moment més inoportú. Però no sóc l'única en estimar-la, línies sagaces donen fe de la tasca d'aperturistes visionaris. Dani Vera, per mi la més bonica, instint pur, així que m'aventuro de nou vers aquest perfil encrespat de passos ocults.



Bogeria de via que ens endinsa al cor del pilar mantenint-nos al límit de l'acrobàcia i el suspens. Ens en salvarà la intuïció i la predisposició natural del traçat a la lògica. Clàssica flagrant, no podia ser d'altra manera!


Notes d’interès vertical: Dani Vera, ambient de cara nord i voluntat alpina la d’aquest itinerari on la franquesa de les fissures contrasta amb la insòlita xemeneia que ens marca el pas. Rigorosa i ben resolta, aprofita sempre l’elegància natural d’aquest calcari albí. Clàssica de format modern i com a tal semi-equipada amb material divers (bolts i pitons) als passatges més exigents o difícils de protegir (ressenya Nezkas ho deixa clar).



Reunions muntades amb un parell de bolts, excepte R3 (bolt i pitó). La darrera reunió R6 costa de trobar ja que es troba uns metres per sota la cresta. R2 comú amb la via Fantasma. Si bé les plaques resulten gairebé monolítiques, les fissures donen joc i són les que demanen material, necessitem setze cintes, joc de tòtems/ friends (des de tòtem 0,5/negre fins C4), tascons i estrep.


Bona roca en general i compacta, llevat de l’últim llarg que activa totes les alertes i com era d’esperar en un vessant obac, l’adherència no és el seu fort, però a canvi ens obsequia amb taxatives fissures i regletes minucioses que fan menys impenetrables les plaques.


Escalada variada i amb girs sorprenents, més tècnica del que esperàvem sobretot a les xemeneies, espectaculars, exòtiques i exigents, veritable clau de pas del recorregut. La primera és una autèntica obra d’art, el seu aspecte llis intimida fins que li descobreixes el gest i la segona requereix decisió i perícia a parts iguals. Els flanquejos són l’altre tret diferencial del traçat, aeris i ben trobats, tot un encert que suma. Grau correcte, tot i que és una via que no permet baixar la guàrdia, doncs els passos no solen ser evidents, el sisè és obligat (6a) i l’artifo vol traça (A1).


Orientació nord-est, si entrem d’hora l’ombra ens atraparà a mitja via, al tombar del pilar. Accés, just abans de l’entrada del càmping de Zuriza prenem una pista ampla i en bon estat que surt a la dreta i que en uns tres quilometres ens porta al pàrquing de Taxeras on aparquem.


Aproximació, creuem el riu i deixem la pista per seguir el sender (marques GR) que puja per mig de bosc creuant-la fins una primera granja on retrobem la pista. Passada la segona granja és quan deixem definitivament la pista per seguir el camí que s’enfila per pendents d’herba cap a les parets ben visibles al nostre davant. El Achar de Alano és la magnífica torre que s’alça separada al mig de la muralla, el sender va a buscar la marcada bretxa que el delimita per l’esquerra. Gairebé al capdamunt de la bretxa és on deixem el camí per dirigir-nos amb un curt flanqueig a la base de la paret (1h15min).


La via comença en una desdibuixada vira horitzontal rematada per un peculiar bloc quadrat al seu extrem dret, un pitó difícil de veure i un bolt daurat en una placa vertical marquen l’inici. Atents a no confondre’ns amb la via Fantasma (6b/A1), situada uns vint metres més a la dreta a tocar del bloc quadrat, ni amb una línia desconeguda (burins) més a l’esquerra de la nostra.



Descens, des de la darrera reunió, situada uns metres per sota la cresta a tocar del punt on l’aresta es redreça podem fer un ràpel per una gran placa tombada (50m) i anar a buscar les pendents d’herbes que ens retornen al fons de vall o bé desgrimpar per grades de roca trencada (incòmode).



Un cop a la pradera trobem el marcat camí que ens retorna a la bretxa per la que hem aproximat i des d’on tornem al cotxe (1h30min). La via no acaba a cim, però existeix la possibilitat de seguir crestejant per l’aresta (III, roca trencada) fins dalt del Achar (30min).


Dani Vera es deixa guiar per una evidència que resta oculta fins ser immersos al traçat, escalar és comprendre. Del que no parla la ressenya és de la serena bellesa de la Sierra de Alano, voluntat de silenci la d’aquest indret.


companydeviatgeiatzars:Lau&π