diumenge, 14 de novembre del 2010
De nou quedem amb en Victor que te ganes de guerra, porta masses dies fent el friky pel Montsant i sap que amb nosaltres les xapes no brillaran gaire. Ell com sempre es fia de nosaltres i no te ni ideia on anem, l'ideia inicial es anar a buscar el sol de la cara sud i apropar-nos fins la mes mitica dels Plecs del Llibre, quan s'entera que gairebe tot va per plaques, ens fa fer una canvi de plans i si vol caldo, dos tasses! Acabem a Sant Benet, dirigint les nostres passes cap a l'evident xemeneia que conforma la Haus-Estrems.
Tant punt passem l'ermita-refugi, ens trobem aquest curios cartell i no sabem ben be si interpreta-ho com que els guardes i els amants de les vies esportives s'han posat seriosos darrerament en aquest desagradable tema, o pel contrari... si va pels agossarats com nosaltres que es poden fer "caquita" si optam per enfilar aquesta mitica ximeneia de la Momia.
A peu de paret, el traçat te una logica aplastant i desde aqui mes a prop, ja s'intueix que caldra batallar de valent el segon llarg. La primera tirada es d'escalfament que va a buscar un diedret una mica brut, trobo mes xapes de les que m'esperava a priori, tambe pot ser que d'aqui mateix tambe neixen diverses lineas. Es munta l'incomoda reunio en una amplisima bauma. I jo molt educadament li passo les cordes al company que avui no tenia ganes de plaques llises.... Mentres tant Laura li va desvetllant els secrets del llarg: -Veus Victor, t'has d'encaixar aqui dins amb compte de no quedar per sempre mes, despres escalar 15 o 2o metres sense cap assegurança possible i per acabar uns acrobatics passatges de 6a on cal apretar de valent...- i ell que es bon jan, amunt que marxa.
Be..., pero com deia el coronel Hannibal Smith del equipo A, -Me encantan que los planes salgan bien-. En Victor s'endinsa dins la ximeneia i no hia manera, queda clavat per tot arreu, per molt que ho intenta es impossible despegar del terra i al final opta per deixar motxilla, casc i es coloca tot el material en un lateral, total... per acabant fent un pas d'hombros i fer l'escalada per l'exterior a base de bones tibades, a messura que avança s'adona que aqui com a minim un Camalot del nº5 en amunt per poder protegir minimament la seva integritat fisica.
Es ara quan es recorda de la conversa que hem tingut mentres aproximavem, sobre com havien escalat els pioners aquestes vies fa mes de mig segle enrrera. Es ara quan ens demana que li lliguem un parell de troncs que hia al fons de la fissura i amuntamb ells que marxa, despres d'una llarga batalla d'encastraments aconsegueix que un d'ells s'aguanti, ho xapa i confia mes aviat pels seus efectes tranquilitzadors, que no pas efectius.
Uns metres mes amunt troba el primer parabolt i respira amb calma, ara toca escalar per l'exterior de la desplomada ximenenia, a traves de passatges molt finets de peus i sense cap "pirula" possible, tot i ser aquest tram mes dificil que l'inicial, ara gaudeix de valent, tant que es salta la seguent incomode reunio i marxa apurant la corda fins tercera que te bones vistes panoramiques.
Es força curios aquest segon llarg, cada un de nosaltres ho hem escalat ben diferent, Victor tibant fort per l'exterior, i jo que soc el mes ample dels tres he optat per entrar al maxim dins la ximenenia, la progressio ha estat claustrofobica del tot, pero tambe es cert que tens una gran sensacio de seguretat, es tant dificil avançar 1 centimetre amunt com caure aquest avall. Per la seva part Laura ha escollit el cami del mig, aixo si.. el peatge a pagar ha estat deixar tot el material prescindible a la reunio i aixo ens obligara a rapelar per on escalem.
la seguent tirada es força diferent, una travessa aeria i lluminosa amb boniques vistes i gens assegurada pero que les fissures que anem trobant ens van donar vidilla i al final es torna un llarg antologic, Laura s'olora que aixo sera una cirereta i ella que s'ho queda!
Aquesta tirada tambe la hem allargat tot allo que ens ha donat la corda, pero no es gaire aconsellable, ja que en aquesta part superior de la Momia, l'agulla cada cop te menys diametre i al anar flanquejant la corda te molt fregament. Just aquell tram que no podiem veure desde la reunio, es desvetlla com una autentica preciositat de llastres i llastretes enganxades no saps ben be com, on el seu escas equipament t'obliga a no encantar-te gaire de les boniques vistes d'ocell que es gaudeixen desde aqui.
La verticalitat a cada pas que fem va cedint una mica mes, pero tambe les xapes i es ara que cal afinar la vista i l'imaginacio, tambe val a dir que aquesta genial roca es una fidel aliada nostre. Poc a poc el assolejat dia ha anat deixant pas a fosques nuvolades i amb elles un desagradable vent gelid que ens recorda tota l'estona alla on tenim els tallavents, o sigui un centenar de metres per sota els peus, per tant avui no es dia de celebrar cap cim, ni gaudir de les vistes. Dos llarguisims rapels i ja hi som on erem aquest mati, aixo si.. ara amb una mitica ximeneia benedictina a la butxaca. 
Via molt recomanable, sempre quan es tingui el grau ben assolit i sobre el tot el cap ben fred (o completament perdut...). Qui tingui algun amic amb camalots del 5 al 7 aquesta ruta es una bona excusa per fer-se el xulo passejant-los pel pesebre que s'ha convertit aquest monestir, sereu els protas de tots el Japos! 
