*** Del Manelet (100, 6a+), Paret del Grau , Coll de Nargó (Alt Urgell)

Dilluns, 18 de març de 2024

No hi ha com una clàssica de tota la vida per alegrar el matí, Manelet promet i compleix. Amb l'afany de via llarga, cada cop que pujava a l'Alt Urgell la Paret del Grau quedava relegada a pintoresca senya d'identitat de Coll de Nargó, un pla B que mai trobava el seu moment.

Per compensar tamany desaire, avui li dedico tot el protagonisme de la jornada. I en aquest matí radiant on res destorba l'horitzó, em centro en el seu perfil de proa esvelta que expandeix la muralla. Té empenta. Línies i atractiu no falten a la paret, però aconsellats pels locals és fàcil escollir-hi via, Manelet.

Itinerari amb solera i saber fer que combina una roca increïble i verticalitat constant amb graus a mig domesticar. És bona, una via que tot i estar equipada et fa pensar. Tres tirades pulcres i endreçades amb encert que concentren en pocs metres intensitat i bon gust. Et sents elegant escalant-la.

Notes d’interès vertical: Del Manelet (ressenya Manel&Ita), tota paret per modesta que sigui té les seves línies clàssiques i la Manelet en la Paret del Grau és icona de qualitat. Directa com una sageta i aguda com la seva estela demostra un estil que la diferencia de la resta i la fa imprescindible.

- Oberta per J.G. Coca i amics en un any que resta en l’anonimat. 

- Equipada amb caràcter estricte, bolts col·locats amb seny, però a unes distàncies que fan escalar. Reunions rapelables.

- De material necessitem deu o dotze cintes, algun friend mitjà i/o tricams útil pels alejes puntuals.

- Roca, el plus de la via, calcari excepcional que malgrat el rodatge i popularitat que acumula manté un tacte aspre i tallant que el fa semblar nou. Predomini de placa tècnica amb breus desploms que donen catxe i el toc diferencial. Gotes d’aigua, crestes i adherència són la tònica. Curiós inici en franja de conglomerat intercalada, breu tast de Riglos en versió reduïda.

- Grau posat amb mà ferma (6a oblig), tirades sostingudes i homogènies. Un luxe trobar una línia tan mantinguda i coherent en dificultat.

- Compromís baix, en aquest pany les vies es solapen en un espai mínim i equiparen la paret del Grau a un sector d’esportiva de varis llargs.

- Orientació sud, diana de sol calorosa per definició, reserveu-la pels dies grisos d’hivern.

- Traçat que esdevé referent en aquesta paret. Directe, elegant i aeri, la línia busca la dificultat i l’encaixa amb naturalitat aprofitant al màxim les possibilitats d’aquest calcari esplèndid. Tres tirades perfectament orquestrades, capaces de mantenir la intriga del proper pas. Primer llarg que tot i els bolts, et fa navegar i es llueix en adherència. Segona tirada, potser la més tècnica, té el picant un pel més apujat que les anteriors. Tercer llarg atlètic i vertical, una bona manera de cloure la via.

- Accés, des de Coll de Nargó pujar als dipòsits de la part alta del poble (direcció coll Piquer) i seguir per una pista de terra en bon estat fins aparcar després d’una curta pujada en l’explanada al peu dels Titolos (enllaç maps).

- Aproximació, des dels Titolos prenem la pista que puja en direcció a la Paret del Grau que s’alça com una proa al nostre davant. La pista es converteix en camí que ascendeix fins la base de la paret (15min). La Manelet es troba a la dreta de la muralla (croquis panoràmic Xavi Grané) i s’enfila a tocar de la vertical d’un petit coll de la carena. Inscripcions MAN i Manelet pintades a peu de via. Just a la dreta trobem la línia de bolts de la recent Gallifantes i més a la dreta encara, al costat de l’esperó l’altra gran clàssica de la paret, la via Àfrica.

- Descens, en ràpel per la via. Un primer ràpel curt de R3 a R2 i un segon de R2 al terra.

La del Manelet és una escalada breu i sintètica que demostra de forma categòrica com l’esperit clàssic es pot concentrar en pocs metres. La via més recomanada de la Paret del Grau i amb motiu.

companydeviatgeiatzars:Lau

π

*** Falsa Modèstia (160, 6a+), Roca Narieda (sud), Alt Urgell

Diumenge, 17 de març de 2024

Falsa Modèstia, en els temps que corren aquest nom és ja una declaració d'intencions. Una via gens convencional que troba lògica allà on d'altres tan sols hi veuen debilitats i roca dubtosa. Exòtica i atrevida, s'allunya del que és habitual en les línies de Narieda sud. Esborreu de la vostra ment plaques de roca sputnik i adherència com a únic mitjà i centreu-vos en el taronja de les profundes fissures que a partir d'ara marcaran el rumb.

El primer llarg és un viatge en si mateix, el seu és un calcari que marca la diferència i manté altes pulsacions i concentració. Ens hi submergim en el sentit més ampli del terme. En sortim tensos, encesos i meravellats. Sensació que persisteix. La línia troba camí amb la tossuderia de qui sap que les fissures li donaran la raó i l'encerta.

Roca primària que combrega amb la calma i escalada valenta de brusca elegància. Amb lo just es pot fer molt. Un cop més la Montse i l'Emili l'han clavat i és que per fer una bona via no cal més que confiar en l'instint de la paret. La d'avui ha estat una Narieda força més aventurera del que ens té habituats.

Notes d’interès vertical: Falsa Modèstia (ressenya RomànticGuerrer) en els temps que corren encara hi ha qui és capaç d’obrir una clàssica on destaca l’evidència i l’exotisme de la línia. Fresca i ben argumentada, representa l’atractiu d’escalar el que no està de moda. Estètica tradicional feta a mida.

- Oberta el 2020 per Montse Betorz i Emili López, és de les vies més joves del vessant sud de Narieda. Pràcticament equipada (bolts i ponts de roca), tot i que els “alejes” als trams senzills demanen un mínim de material. Reunions amb un parell de bolts, excepte la R2 (un bolt i un pont de roca) i la R5 neta (arbre). Primer bolt força amunt, delicat arribar-hi (roca costrosa), però llevat d’aquest la resta d’assegurances on toca, encara que cal escalar i a vegades molt entre elles.

- De material necessitem dotze cintes i joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C2), tricams opcionals.

- Calcari que no té res a veure amb el que estem habituats a Narieda sud, lluny de les típiques plaques grises, monolítiques i de tacte impecable, la via aprofita la debilitat de fissures i escletxes amb el que això comporta, roca taronja i els seus entrebancs. La Falsa Modèstia escala la línia de fractura i és inevitable trobar trams crostosos i llastres a les que cal prestar atenció. Els primers metres de la via són els més delicats amb diferència, fan extremar precaucions. Segon llarg molt sanejat, però que ens té encara en alerta.

En conjunt però, la roca és bona dins del concepte d’escalada aventurera, tot i que cal anar concentrat els panys són francs i l’adherència incontestable. Sense ser abundants, no falten bones fissures per equipar. Com a premi als moments d’incertesa trobem passatges francament pintorescos, com el final subterrani del primer llarg o l’estretor de la xemeneia del quart.

- Grau clàssic, la percepció de la dificultat va associada a qualitat de la roca i equipament, cal tenir-lo assumit i moure’s en calma en aquest tipus de terreny (6a oblig).

- Compromís mitjà/alt, estem en una via d’aventura de bon gestionar gràcies a les assegurances existents, però que no permet baixar la guàrdia.

- Orientació sud-oest, la configuració mateix de la paret ens manté a l’ombra, poc sol directe.

- Traçat variat, tremendament lògic i evident un cop aprens a mirar-lo (foto blog lo GalldePonent). Tot i que la línia és òbvia, abunden els passos que no s’intueixen al primer moviment, cal bona lectura i posicionament. Predomini de tècnica i adherència, amb algun cop de gas quan la paret guanya verticalitat.

Primer llarg original i tens, una raresa que cal saber apreciar. Segona tirada, la més tècnica, moviments menuts i gest elegant. Tercer llarg, bonic flanqueig que dóna continuïtat a la via. Quart llarg, el més clàssic, xemeneia acrobàtica. Sisena tirada, placa breu i desplom que deixen clar el caràcter auster de l’itinerari. Una línia on cada llarg aporta.

- Accés, des de Coll de Nargó anem a buscar la carretera L-401 en direcció Perles, però abans d’arribar-hi trenquem a l’esquerra cap al poble de Canelles (rètol). Aparquem en una recta a meitat de camí del poble, en una explanada situada a l’esquerra davant de la paret, abans de que la carretera traci una marcada corba a dreta (enllaç maps).

- Aproximació, com la via, per ments obertes i esperits avesats a descobrir camí. La primera part és comuna a l’habitual per la paret sud de Narieda. Prenem la pista que surt a la dreta de l’aparcament i baixa fins el torrent, el creuem i seguim per la pista fins una masia ben arreglada. Al seu davant surt un corriol (fita) que puja en direcció a les parets.

Quan el corriol tomba a la dreta per remuntar una zona de feixes rocoses el deixem i seguint rastres de sender tracem una marcada diagonal a la dreta prenent com a referència la via, situada a la part esquerra de la muralla. La Falsa Modèstia és fàcil d’ubicar gràcies a les característiques escletxes taronja que la identifiquen. Pugem sense camí pel pas més net, les tarteres són la millor opció per anar amunt (1h). La via comença en una profunda fissura arquejada (bolt i pont de roca visibles).

- Descens, un cop acabada la via baixem uns cinquanta metres pel vessant oposat enganxats a l’aresta (fites) i a l’alçada d’una gran fita trobem una instal·lació de ràpel. Fem un primer ràpel fins R3 i un segon fins al terra, els dos de cinquanta metres i compte al recuperar les cordes. Estem a tocar de peu de via, tan sols queda desfer camí (1h).

La Falsa Modèstia és una via a la que s’hi ha de venir amb ganes, ben arreglada, però amb un toc salvatge encara que fa respecte. Una Narieda en estat primari, aventura de bon gestionar.

conspiradorsdelavertical:Lau&Esther

π

**** Via del Nifo (1ª meitat, 210m, 6a), Roca Narieda (oest), Alt Urgell

Dilluns, 9 d’octubre de 2023

Quan tots els amics i coneguts han escalat una via, ja t'ensumes que serà bona. La del Nifo fa temps que estava al tinter, però el segell dels oberturistes i certa aura de dificultat la mantenien a l'espera. Tot i els meus recels, aquest calorós octubre l'ha convertit en la millor opció per fugir del sol. Després de tres mesos, retorno al calcari, gris platejat que sempre m'ha fet sentir com a casa. L'enyorava.

Transformem el bastió oest de Narieda en terra ferma vertical on bolcar l'anhel de bellesa que l'insigne diedre del que totes les ressenyes parlen promet. Promet i compleix. Salvatge, d'atractiu implacable i línia perfecta. L'escalada a vegades pot ser molt simple. Dues tirades inicials deixen molt clares les regles que regeixen en aquesta clàssica, intuïció i lògica. Si no ets primmirat amb rocam i vegetació gaudeixes de l'astúcia del traçat.

Tota la transparència que li mancava d'inici, però es concentra de cop en la fantàstica fissura que ja no ens abandonarà. Ens hi aboquem de ple. Directa com una fiblada podem escollir com encarar-la, diedre o bavaresa, tot s'hi val a l'hora de fer nostra la seva nuesa. Tacte ferm que ajuda a gestionar el buit que crea.

L'arnés s'alleugereix a mida que l'explorem. El sol gira en la paret i la fissura s'acaba, just ara que ens havia fet adeptes a la seva elegància primària. Addictes a la barbàrie, volem més vies com aquesta, vies que no sotmeten la força que les va alçar. Escalar-les és un impuls.

Notes d’interès vertical: Via del Nifo (ressenya Luichy), si hi ha un diedre amb nom propi a Narieda és el d’aquesta via. Caràcter clàssic i estil que no busca agradar sinó fer que la roca es llueixi. Ho aconsegueix, la línia desvetlla tot el fanatisme que una fissura pot concentrar i l’elegància necessària per escalar-la.

Oberta amb bon ull per Albert Merino, Maribel Lizarán i Armand Ballart el maig del 82 en homenatge al seu amic, l’escalador Pep Masip, en Nifo, que en aquella època estava fent la “mili”. És una via semi-equipada amb lo just, totes les reunions estan muntades (bolts), però tirades estan pràcticament netes, tan sols hi trobem algun pitó o pont de roca i tres espits (dos a L1 i un a L2). De la R5 en avall rapelables.

Material, catorze cintes, joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C3), tascons i tricams, repetir firends mitjans (C0.5 a C2) és una opció interessant a valorar. Calcari d’aventura. Dues primeres tirades una mica brutes i amb trams de roca dubtosa, però de bon gestionar. A la que arribem al diedre la roca és excel·lent, aspre, adherent i cantelluda, un luxe. La sensació general és que la pedra mossega.

Graduació clàssica amb el plus que dóna el segell dels oberturistes i l’anyada, vuitantera. Malgrat el que marca a ressenya, la via requereix un 6a obligadíssim. Atlètica i tècnica esdevé una joia en el seu grau, sisè. Compromís propi d’una via a equipar. Les reunions muntades i fissures que brinden tot el necessari per protegir fan que el compromís sigui moderat tot i que les tirades són pràcticament netes. Marcada orientació oest, en aquest pany de paret el sol no ens atrapa fins el migdia.

El traçat és un manual de clàssica, regirat a l’inici, busca els murs amb més continuïtat i possibilitats de protegir fins arribar a l’esplèndid diedre que no abandonarem en les tres tirades següents. Un recorregut lògic on elegància i dificultat encaixen a la perfecció. A destacar les fissures superiors, verticals o desplomades amb nombrosos passos de bavaresa difícils d’equipar, no hi ha reposos.

Menció especial per la cinquena tirada, comença amb una bavaresa incendiària que deixa els braços fosos i l’esperit alerta, fa vibrar. Atenció a la placa del primer llarg, resulta obligada. La segona tirada és regirada i llarga, cal gestionar bé les cordes, la R2 la està després de passar per la base d’un curiós gendarme en equilibri sobre la paret al final d’un flanqueig senzill (ignorem reunió intermèdia que trobem abans gendarme).

La tercera i quarta tirades són una meravella, un diedre d’escola de dificultat creixent, esvelt, aeri i audaç. Mantenir la netedat de la via és un encert i una sort, preserva un caràcter que ja no s’estila i li dóna una força molt particular. Hi ha qui opta per entrar pel Ratolí de Llavis Vermells, no us ho recomano, no us deixeu impressionar per l’aspecte dels dos primers llargs, valen la pena i arrodoneixen el conjunt de la via.

Si es vol rapelar la via el millor és arribar fins la R5 i rapelar, si escales el sisè llarg, sinuós, selvàtic i amb una placa picant al final, toca fer un ràpel en diagonal des d’un arbre.

Accés, circulant per la C-14 direcció la Seu d’Urgell, a uns tres quilòmetres de Coll de Nargó girem a la dreta per la carretera que porta a Alinyà i Cambrils. Tot just creuat el pont prenem un trencant a l’esquerra que va cap a Fígols i Organyà i seguim uns set cents metres fins aparcar en la segona explanada que trobem a l’esquerra, just al costat d’una pista que baixa cap al pantà (enllaç maps). NO aparcar en la primera explanada que trobem, està reservada per vehicles d’emergències i serveis (rètol).

Aproximació, el diedre, senya d’identitat de la via, no es veu des de l’aparcament, queda amagat lleugerament a la dreta. Com a referència prenem un triangle rocós repenjat a la base de la paret, la via comença a la seva dreta (foto via Luichy). Davant de l’aparcament surt un camí que puja cap a la muralla, el seguim i quan veiem que gira massa a l’esquerra, prenem un corriol que puja per una mena de barranquet fins la base de la paret.

Flanquegem a la dreta pujant un petit contrafort i un cop l’haguem vorejat trobem la via (15min). Inscripció Nifo mig esborrada i un pitó ben clavat en una placa a uns tres metres del terra en marquen l’inici. Uns cinc metres a l’esquerra, en ple contrafort, hi ha la línia de bolts del Ratolí de Llavis Vermells.

Descens (45min), en tres ràpels per la via. De R5 a R3, des de R3 anem a buscar una reunió aïllada situada uns cinc metres per sota R1 i d’aquí un darrer ràpel al terra.

La del Nifo és una d’aquelles vies que no necessiten explicació, són instint. El seu nom queda en boca de tots com un referent i és que el seu traçat, alt, net i directe fa de l’atreviment inspiració. Defineix una forma d’escalar.

companydeviatgeiatzars:Lau

π