Per fi ens retrobem, de nou som un trio: Josep, Laura i Rusky! Ja tenia ganes de tornar a escalar plegats, feia massa temps que no fèiem cordada (per mostra la foto de cim del Tocllaraju de fa uns quants estius ja) i enyorava l'empenta, energia i il·lusió d'en Raül, sense oblidar la seva absoluta capacitat de gaudir de les coses més petites i deixar-se abduir plenament per la natura que ens envolta.
És la primera escalada en gel de la temporada (bastant primerenca, per cert i que duri...), encara no he fet net d'un bon refredat i en Rusky no ha escalat mai en gel, així que la suma de tots aquests factors fa que decidim no complicar-nos la vida i optem per anar a explorar pel Pedraforca a veure que hi trobem. Fa temps que no hi atansem i, malgrat tot, la seva vessant nord surt a rebre'ns tan familiar com sempre. Ens parem, observem, redescobrim la paret i dibuixem en l'aire les vies de roca que la solquen, però ràpidament l'atenció es desvia cap a les torrenteres que hi baixen: estaran prou gelades, ens deixaran enfilar-nos i gaudir de nou del seu gel efímer?
Només hi ha una manera de saber-ho, apretem el pas i agafem la pista que baixa cap a les miners, tenim ganes de fer-les senceres des de baix de tot, però no hi ha sort. Escoltem baixar el el primer torrent, mala senyal, corre l'aigua, no s'ha gelat del tot. En fi, adoptem la mateixa estratègia que altres vegades, seguim per la pista fins el peu de la Miner 6 i un cop escalada aquesta podrem pujar per bosc en busca de la pista principal que hi ha més amunt i ens deixa al peu de les cascades més freqüentades del Pedra. Quan arribem al la Miner 6, dubtem, baixa aigua i es veu molt fineta, està molt menys gruixuda del que recordem. Només hi ha una manera de saber si està escalable, ens plantem al peu i seguim sense tenir clar de que no baixi sencera de justa que està. En Rusky ens segueix amb cara d'estar poc convençut, però és bon minyó i encara se'n refia de nosaltres! Puja en Josep, clava els piolets i tot trontolla, però la columna central aguanta i tira ràpid amunt, no és qüestió d'entretenir-s'hi massa. Surt del tram més vertical (85º) i el que en teoria ja és anar fent resulta ser una planxa de gel escàs que es trenca a la més mínima picada deixant la roca nua que transparenta a escassos centímetres sota el gel. En Josep avança renegant i nosaltres a baix esquivem com podem els nombrosos projectils glaçats que cauen constantment, ara que, no triga gaire en arribar a reunió, és un dels avantatges de no poder col·locar seguros, escales ràpid! Pujo intentant deixar gel i no picar roca amb els piolets i ja és el torn de'n Rusky.
Fa cara de no estar gens convençut, però no té més remei que pujar, ja estem nosaltres i no el deixem fer-se enrere. Es digne de veure la cara de concentració que posa, de fet ja no la recordava, pobre, sempre l'enredem i ell que es deixa tan feliç! Unes primeres passes temptejant insegur, però en no res li agafa el gust i puja com un campió, no està gens malament per ser el primer cop que pica gel, sobretot si tenim en compte lo precària que està la cascada.
4 comentaris:
Fa temps que us vinc seguint en aquest blog, i crec que feu activitats que mereixen apareixer al:
http://blogticulos.blogspot.com/
Perquè no hi sou?
Felicitats.
Joan
alpinistaderevista@gmail.com
Hola Joan! gracies per les teves paraules, si et fixes be veuras que si que hi som al bloc de blogs, tot i que no apareixem en public, sera la timidessa...? potser el dia que ens surti una activitat amb cara i ulls penjarem alguna coseta, tot i aixis encara estem lluny de ser alpinistesderevista!
BONES ESCALADES!
Veig que al final vam coincidir amb la cascada Somnis d'Hivern :) tot i que nosaltres vam anar fins la Columna del Verdet.
Com bé dius Laura (suposo) si que estava bé aquesta, al igual que en Rusky m'ho vaig passar teta durant el meu primer contacte amb el gel, se'm va fer curta i tot la sortida, el pròxim cop hauran de triar una de més llarga :P
Felicitats per el bloc, m'encanta, i les histories estan ben redactades, no es fa gens feixuc llegir-les :)
Hola Núria, va ser una llàstima que no coincidim, però ens vam entretenir per les Miner i vosaltres ja ereu dalt. Et veig malament, estas contagiant-te de la malaltia del gel, el fred, la neu, ves amb compte que és molt adictiva i quants més corredors i cascades facis més en voldras!!! Ei, merci pel piropo... fa molta il·lusió que a la gent li agradi el blog. A veure si compartim corda aviat!!!
Laura i Josep
Publica un comentari a l'entrada