*** Miner 6 (20m, II/III) i Somnis d'Hivern (180m, II/III), Pedraforca

divendres, 12 de desembre de 2008
Per fi ens retrobem, de nou som un trio: Josep, Laura i Rusky! Ja tenia ganes de tornar a escalar plegats, feia massa temps que no fèiem cordada (per mostra la foto de cim del Tocllaraju de fa uns quants estius ja) i enyorava l'empenta, energia i il·lusió d'en Raül, sense oblidar la seva absoluta capacitat de gaudir de les coses més petites i deixar-se abduir plenament per la natura que ens envolta.

És la primera escalada en gel de la temporada (bastant primerenca, per cert i que duri...), encara no he fet net d'un bon refredat i en Rusky no ha escalat mai en gel, així que la suma de tots aquests factors fa que decidim no complicar-nos la vida i optem per anar a explorar pel Pedraforca a veure que hi trobem. Fa temps que no hi atansem i, malgrat tot, la seva vessant nord surt a rebre'ns tan familiar com sempre. Ens parem, observem, redescobrim la paret i dibuixem en l'aire les vies de roca que la solquen, però ràpidament l'atenció es desvia cap a les torrenteres que hi baixen: estaran prou gelades, ens deixaran enfilar-nos i gaudir de nou del seu gel efímer?

Només hi ha una manera de saber-ho, apretem el pas i agafem la pista que baixa cap a les miners, tenim ganes de fer-les senceres des de baix de tot, però no hi ha sort. Escoltem baixar el el primer torrent, mala senyal, corre l'aigua, no s'ha gelat del tot. En fi, adoptem la mateixa estratègia que altres vegades, seguim per la pista fins el peu de la Miner 6 i un cop escalada aquesta podrem pujar per bosc en busca de la pista principal que hi ha més amunt i ens deixa al peu de les cascades més freqüentades del Pedra. Quan arribem al la Miner 6, dubtem, baixa aigua i es veu molt fineta, està molt menys gruixuda del que recordem. Només hi ha una manera de saber si està escalable, ens plantem al peu i seguim sense tenir clar de que no baixi sencera de justa que està. En Rusky ens segueix amb cara d'estar poc convençut, però és bon minyó i encara se'n refia de nosaltres! Puja en Josep, clava els piolets i tot trontolla, però la columna central aguanta i tira ràpid amunt, no és qüestió d'entretenir-s'hi massa. Surt del tram més vertical (85º) i el que en teoria ja és anar fent resulta ser una planxa de gel escàs que es trenca a la més mínima picada deixant la roca nua que transparenta a escassos centímetres sota el gel. En Josep avança renegant i nosaltres a baix esquivem com podem els nombrosos projectils glaçats que cauen constantment, ara que, no triga gaire en arribar a reunió, és un dels avantatges de no poder col·locar seguros, escales ràpid! Pujo intentant deixar gel i no picar roca amb els piolets i ja és el torn de'n Rusky.

Fa cara de no estar gens convençut, però no té més remei que pujar, ja estem nosaltres i no el deixem fer-se enrere. Es digne de veure la cara de concentració que posa, de fet ja no la recordava, pobre, sempre l'enredem i ell que es deixa tan feliç! Unes primeres passes temptejant insegur, però en no res li agafa el gust i puja com un campió, no està gens malament per ser el primer cop que pica gel, sobretot si tenim en compte lo precària que està la cascada.

Un cop a la reunió, deixa anar l'aire que anava contenint i s'exclama feliç i engrescat, vinga anem cap a dalt a per més gel. Pugem i ja a la pista principal comprovem que aquí dalt les cascades tampoc estan per tirar coets, la de l'Arbre tot just són fils de gel regalimant, continuem amunt i veiem la Il·lusions amb bona pinta, però força colgada de neu. Ens queda només la Somnis d'Hivern i mira, ves per on, fa bastant bona pinta, sobretot el segon llarg. El primer llarg un mer tràmit (65º) i anem a pel que ens interessa, la cortina gelada que ens espera dalt. Són uns trenta metres més o menys verticals segons on els encaris, així que està clar per on anem, pel més vertical oi!

Puja en Josep i, per fi, el gel es deixa picar a gust, tot i que amb seny que encara està engreixant. Els primers metres són drets (80º) i el gel fa formes curioses, obligant-te a fer alguns passos divertit, però ja més amunt s'ajeu, llàstima que no tingui uns quants metres més. La intenció era tirar fins dalt i anar a buscar la columna del Verdet, però veient lo just que està tot optem per quedar-nos en aquest pany de gel. Despengem en Josep i em toca a mi, que bé sentir com mosseguen el gel les eines, la sensació d'escalar una estructura tan fràgil és contradictòria, ai... avui estic molt receptiva, em sembla que en Rusky m'està encomanant la seva comunió amb la natura!

Ara li torna a tocar el torn a en Rusky, aquest cop encara la cascada sense dubtar i amb moviments precisos es planta dalt com si no res. Això promet, em sembla que no tindrem gaires problemes per enredar-lo de nou en aquestes cabòries! Pugem un parell de cops més, mirant d'endreçar-lo cada vegada més, però estem a desembre i els dies són curts. Abans del que voldríem hem de baixar de nou cap al cotxe, però ens queda la sensació d'alegria per haver compartit corda de nou i, com no, mils projectes pendents esperant fer-se realitat!