Avui és dia de retrobades: els amics, la roca montserratina, l'olor a romaní, els brucs i la farigola i com no... les cabres, omnipresents ja a les parets del vessant sud. Avui no ens plantegem grans objectius, sinó una via senzilla i entretinguda, per anar amb la presa justa i escalar tranquils gaudint del sol de tardor. Avui som cordada de tres: en Jordi, l'Armand i jo, d'allò més feliç de tornar a escalar a Montserrat després de tant de temps. No tenim ganes de complicar-nos la vida, així que ens decantem per la Mickey Mouse, distreta, amb bona roca i trams força macos. De fet, l'únic que no l'ha feta és l'Armand, però tan a en Jordi, com a mi no ens fa res repetir-la, tots dos en tenim un bon record. L'aproximació és ràpida, escoltem una cordada a la veïna Aresta Ribas, però nosaltres estarem sols, tenim tota la Roca Gris a la nostra entera i absoluta disposició, per gaudir-la sense límits i escalar sense fre! Ràpidament estem enfilats, ai... trobo estrany el conglomerat després de tants dies de no tastar-lo, però que bé s'està penjat de la paret, lligat per una simple corda als companys.
El primer llarg es deixa fer bé (V), una mica de placa montserratina de preses petites i equilibri. El segon ja és una altra història, és el llarg més exigent i cal apretar (6a+), en Jordi se'l treu com un campió, tot i que deixa anar algun renec. L'Armand, puja tranquil, elegant, tantejant els cantos amb calma i fent-ho fàcil, jo apuro en lliure tot el que puc i sinó a pillar cintes, sense manies i amb una tècnica d'allò més depurada per l'experiència, que per algo la via és 6a+ (pels bons) o V+ obligat (pels que ens falta grau, òbviament).
En el tercer llarg (IV+), la principal dificultat és endevinar per on carai va la via, algun parabolt solitari dóna una idea de la línia a seguir, així que cal anar amunt sense gaires miraments i col·locar algun empotrador amb imaginació i fe, ara que les preses són d'escàndol, sobretot si les compares amb les del llarg anterior.
El quart llarg, sens dubte, és el més maco de la via, és aeri, de dificultat mantinguda (V), elegant i de moviments precisos, aquí també cal navegar una mica per la paret, perquè els seguros allunyen un pel, el toc just de tensió i sinó pregunteu-li a en Jordi!
L'interès del darrer llarg de la via és el desplom de sortida, un pas dur de bloquejar i aixecar peus (6a), ara que, els que ja venim cansats o ens manca la tècnica el podem evitar amb un estratègic flanqueig cap a l'esquerra, que de totes maneres també té el seu que, però no m'expliqueu el secret que sinó es perd la gràcia!
La resta és previsible, els tres feliços dalt del cim, ràpels de baixada en els que s'enganxen les cordes amb les grimpades i desgrimpades corresponents per solventar el problema i al final tanta calma que ens toca córrer. Així que nois, tenim les birres pendents, fins la propera guapus!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada