L'altre dia baixant ens fixàvem amb aquesta linea que va pocs metres a la dreta de l'evident canal estreta, ben mirat a primer cop d'ull no hia cap linea,es una successió de afloraments de roques i campes verticals de neu que va a guanyar la part superior mes, però si vas amb una visió mes detallista i en certa mida tens imaginació, ja comences a visualitzar una ascensió divertida. No teníem referencies d'aquesta via, ja es sap....” donde va la gente? Donde va Vicente...” l'únic que ens havia fet fa temps un ràpid i favorable comentari d'un dels seus aperturistes, però ja es sap.., molt sovint els pares veiem mes maco del compte als fills... D'en Pako una cossa si estava clara, bona o dolenta no ens quedaríem indiferents i cap allà que ens atansem.
clicar per ampliarA primer cop d'ull en una ruta tant poc evident, l'únic clar que la primera reunió es monta en un gran arbre que esta força metres amunt, però per això cal entrar uns metres a la via, ja comencem amb els problemes òptics!! banyera, equipament i ,des de el mateix peu de paret els primers metres no son difícils, però es una llarga travessa sobre roca coberta de neu per despistar, el panorama canvia totalment en el moment que girem per un marcat espero rocós i ara ja si enfilem recte amunt,
la visió sobre el company de reunió desapareix i dona pas als crits “tarzanescos”, que sempre escoltem a quilometres altres i mai a prop nostre qui vulguem que ho escolti, ara trobem curts trams de estretes goulottes amb un gel molt just, però el suficient per anar guanyant alçada, cada 10 o 15 metres cal anar buscant la linea correcta i això fa que en tot moment l'escalada sigui divertida, quan intueixo que em deu quedar poca corda al meu voltant no hia res semblant a on muntar una reunió decent, i el famós arbre dona per ser la R2, aisss quin ull!!, ara la corda ja no ve res,apreto com un bou fins la roca mes propera i aqui amb paciència acabo cridant paret avall REUNIO!ningú contesta, passen els minuts i res... per sort molts metres avall uns que passen li comenta'n a Laura la jugada, ella puja amb molts de problemes, la corda no be, havia quedat ficada amb una inoportuna esquerda. El següent llarg ho negocia ella, la neu esta en bones condicions i avança al principi ràpid, però a mesura que la perdo de vista, necessita mes temps per avançar, em crida frases i renecs inintel·ligibles via avall,
a punt d'apurar corda munta l'instal.lacio i jo amunt, ara ho entenc tot, cada cop les fissures son mes i mes cegues i algun pas estret s' acaba de posar prou vertical, això si...la neu aqui es perfecta i cal sobre tot confiar amb la teva habilitat en el ball sobre punxes, es el tram mes maco de la via sens dubte, sense una verticalitat excessiva, amb la dosis justa de por i passatges molt estètics amb una dificultat puntual que li donem el seu punt de pebre. Laura s'ha currat una bona reunió en un tram prou vertical, 
la felicito i surto disparat amunt, estretes, verticals i curtes goulottes es el que ens espera fins tornar a acabar de nou la corda han estat tres llargs, molt llargs i vibrants, però tenim clar que l'escalada aqui tant sols es factible si trobem les excel·lents condicions d'avui. Un cop muntat el tinglado corresponent em passa un fet insòlit fins ara i prou escatològic, penjat de la R i sobre el conus perfecte per on ve Laura 
m'entra el mes gran apreton que he tingut mai escalant, amb un fort dolor abdominal i amoïnat perquè no caigui per on puja la corda, aconsegueixo en una hàbil operació de contorsionisme circense, aconsegueixo assegurar, baixar-me els pantalons i encarar el cul per un altre vessant, ufff salvats!!! jejeje,
just en aquest punt la via per el seu honorable nom i passar a esdevenir una monòtona rampa i nosaltres que ens hem quedat amb ganes de mes... busquem uns arbres i rapel apurant corda que ens deixa a peu del primer resalt de la Canal Estreta,
aquí ens ho rumiem poc..., deixem motxilles i agafem cordes per baixar amb elles, ara es un gust pujar per aqui tot sols sense les aglomeracions habituals, tant sols es questio d'encertar els horaris i fer tot el contrari que fa tothom , o sigui.. venir el mes tard possible!, no estem atansats en escalar a pelo, pero en aquest terreny ens trobem còmodes a pesar de l'escabetxina que ha fet el personal aqui amb el gel, quan arribem a la cova una veu familiar ens crida, son la Maria i en Pep, els nostres amics valencians que s'han perdut per aqui uns dies i sense avisar, ja tenim bona companyia per aquesta tarda, genial!! 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada