Ha arribat el dia, avui sí que el vent no ens farà enrere, així que cap a la Phoenix que hi falta gent! Apretem el pas per arribar els primers i per poc, però ho aconseguim, just darrere nostre una cordada de quatre es resigna a esperar enmig de la ventisca més forta que la d'ahir si això és possible. En els pocs minuts que triguem a equipar-nos quedem congelats, semblem ninots de neu de blancs que estem! deu ni do els dies que portem, entre fred i vent això comença a semblar la Patagònia, sort que estem a novembre! La via són només tres llargs, penso, mentre asseguro en Josep, que no sé ni com pot veure on pica amb la neu voleiant per tot arreu. Puja cinc o sis metres i es col·loca sota el tram clau de la via, una paret de roca vertical i amb prou feines coberta per una clapa de gel mig enganxat (de fet res de nou, si tenim en compte la tònica d'aquests dies).
Vaig cavil·lant per veure si enganyo el fred: aquest primer llarg, és el que dóna la dificultat a la via i normalment és en mixte, sortint passos de roca de V+, és aquesta tardor que la contínua ventisca a enganxat la neu a la paret i ens ha regalat unes condicions excepcionals. Dono corda mentre em miro el pas, la cosa és posa tiesa i el gel no es veu massa generós, però sembla posat just als punts claus per, amb un cop de geni, tirar amunt. Falses aparences, en Josep pica i tot tremola, es completament desenganxat de la paret. Ui... aquest llarg serà de tensió i pura adrenalina, no és que sigui precari, és que és completament imprevisible! En Josep decideix baixar aprofitant un pitó per rapelar, ja ens vam exprimir prou l'altre dia al Pas de l'Equador (que per cert avui hi havia uns francesos repetint-la, sí senyor, aquests sí que tenen bon gust, jejeje) i tot just estem a inici de temporada, encara ens falta rodatge. La cordada que teníem darrere estan encantats de la vida, ja no tindran que esperar-se, ai... és que costa tan poc fer feliç als altres!De totes maneres no ens anem a quedar sense escalar avui, així que ràpidament passem al plan B. 
Una ràpida ullada i dirigim les nostres passes cap al Maestro Cabecicubo, no hi ha ningú al seu peu, serà per la lleugera brisa que bufa insistentment! La cascada del primer llarg és el que marca la dificultat de la via, és curta, però prou vertical (80º) perfecte per passar una estona entretinguts. Està una mica justa de gel, però això no és impediment perquè en Josep s'hi enfili amb la seva habitual energia. 
Un cargol ben posat dóna confiança, peus amunt i ja quasi és dalt, però aquí el gel dóna pas a la roca. Les cordades que han passat s'han dedicat a picar amb alegria i contundència i han desmuntat el poc gel que quedava, toca fer una mica de contorsionisme, els grampons esgarrapen la roca, cal estirar-se al màxim i... els piolets mosseguen la neu endurida del corredor, un cop de gas i ja és dalt el ressalt de gel. Curt, però intens, com un bon cafè... de fet et treu de cop la són i et posa les piles. 
Tira amunt per un corredor més fàcil (65º) interromput per algun tram de mixte (75º) i apura els seixanta metres de corda al màxim abans de muntar reunió. En no res soc amb ell, anàvem amb la idea de rapelar després del primer llarg, però com que cap a dalt es veu algun ressalt interessant decidim fer un altre llarg, a més aquí estem a cobert del vent. Tiro jo, un tramet de gel finet (75º) encastat entre dues roques em crida l'atenció i decideixo tirar pel dret.
Vaja, a recer del vent sí, però no de les purgues de neu pols que cauen de dalt... sort de la caputxa del gore! Guanyo metres pel corredor (60º) que serpenteja entre grans blocs de roca, però a mida que pujo perd inclinació i es va fent més ample fins donar pas a l'ampla aresta que du cap al cim. En Josep arriba a la reunió i se'n va a explorar fent un llarg flanqueig a la dreta a veure si trobem des d'on arribar a baix amb un sol ràpel.
Premi, un pi serveix de magnífic ancoratge i anem a parar per sobre la goulotte del Boig de la Ciutat. Vaja travessa hem fet al final a mitja alçada de la paret i tot per no anar fins a dalt i sortir volant! Plegant cordes donem una darrera ullada, sorprèn la poca gent que hi ha i això que és aviat encara, sembla que el vent i el fred els ha foragitat. Ells s'ho perden les parets estan colgades de blanc i el cel està preciós, d'un blau profund i seré, amb tant de vent com van a haver-hi núvols!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada