*** Penjolls de la Reina (175, 6b), Rentisclera de la Maçana, Camarasa

Dimarts, 20 de febrer de 2024

Parlar de via llarga a Camarasa és pensar en el Montroig, però vigilant-lo des de l'altra banda del pantà tenim la paret del Tamok o Rentisclera de la Maçana que és com se la coneix ara. Sempre m'ha intrigat, la seva és una verticalitat d'extrems, o bé queda interrompuda per feixes o bé esdevé barrera, tot i així hi ha qui sap trobar-hi vies que li donin continuïtat. Línies de nova fornada que rescaten la paret de l'oblit i porten aires nous a una muralla que avui s'entesta a amagar-se entre boires.

Dels tres itineraris més recents escollim la Penjolls de la Reina, m'agrada el nom i el que el seu traçat insinua. Escalada franca amb una rocam que té els seus moments. Em quedo amb el primer i darrer llarg, pura meravella en format placa, calcari aspre que et deixa electritzat i et connecta a la paret. Tram intermedi que rescata un esperit senglar que mai s'ha de perdre, però prou protegit perquè el dubte quedi domesticat. El conjunt satisfà.

M'ha sorprès la roca, quan vol sap ser compacte a rabiar, cal instint per escalar-la, però a canvi ens fa elegants en el gest. El pany final treu tot el geni que la paret ha estat contenint, concebut amb enginy fa contenir l’alè fins el darrer pas i li dóna a la via la intensitat que estàvem necessitant. No pot ser més bo. Cim que no és tal, sinó carena oberta a totes les valls i als paisatges del passat.

Notes d’interès vertical: Penjolls de la Reina (ressenya Joan Asín), via que juntament amb la Laia forma part de la petita revolució oberturista que el 2019 va donar un tarannà més amable a la paret de la Rentisclera de la Maçana. Directa a la seva manera, sap trobar murs magnífics que argumenten un itinerari al que la poca personalitat no li resta empenta. Plaques esplèndides i l’encant decadent de l’entorn donen brillo a l’escalada.

- Oberta per A. Rovira i J. Bernat amb la col·laboració de A. Tuset.

- Equipada amb bolts, només al primer llarg trobem un parell d’espits antics. Totes les reunions rapelables (bolts).

- De material necessitem vint cintes, friends de C0.5 a C1 opcionals, però útils per un parell d’alejes puntuals, en la resta de punts on les assegurances són alegres no es pot protegir.

- Roca bona, calcari amb un tacte excepcional i notable adherència. Compacte en general, però amb crostes i llastretes que fan vigilar als llargs finals. Predomini de romos i regletes que donen vidilla. En aquesta via manen les plaques, a destacar murs de franges horitzontals rugoses que són una meravella. Llàstima del tram central on terra i vegetació desllueixen la continuïtat.

- Grau correcte i homogeni (6a obligat i d’apretar).

- Compromís baix, l’equipament i les feixes que interrompen la continuïtat de la paret fan que la via sigui de bon gestionar.

- Orientació sud, sud-oest, tarda a ple sol.

- El traçat no és el punt fort de la via, tot i que la línia està ben trobada i demostra instint a les plaques, les feixes resten ambient i per estones tenim la sensació d’escalar llargs aïllats. On veritablement es llueix la via és al primer i quart llarg, esplèndides plaques d’adherència i regletes. Mur de la primera tirada sostingut i tècnic, s’ha de llegir bé. Quart llarg boníssim i el més obligat de la via amb diferència, arrenca amb una placa d’adherència de la fina i un parell de bombos difícils d’encarar i acaba en un mur vertical de cantell petit que et deixa en estat de gràcia.

Segona tirada un tant peculiar i discontínua, comença fort per una placa de regletes mínimes i després zigzagueja en busca de les fissures més ben plantades. El diedre del tercer llarg és el contrapunt a tanta placa, poc evident, però amb franca verticalitat i passos interessants.

La Penjois de la Reina es creua amb altres línies en les feixes, així que a tenir en compte per no confondre’ns. Des de la R1 situada a l’inici feixa, veiem el segon llarg al nostre davant, creuem recte fins la paret i la línia de bolts de més a l’esquerra que va per una placa marró de regletes és la nostra. La línia de bolts de la dreta correspon a la Laia. Des de la R2 cal creuar la feixa cap a l’esquerra, les inicial PR picades a la roca indiquen el diedre per on continua la via, la nostra és la línia de bolts que marxa en diagonal a l’esquerra. Aquest diedre és compartit amb la Laia, però la seva és la línia de bolts de la dreta.

- Accés, des de Camarasa continuem per la C-13 en direcció Tremp i un cop passat els dos túnels de la presa de Camarasa aparquem en un dels laterals de la carretera, aparcament Cova del Tabac (enllaç maps).

- Aproximació (foto blog Joan Asín), reculem uns metres per la carretera i saltem el mur de contenció pel seu punt més baix (fites visibles al bosc). Seguim un sender que marxa cap a l’esquerra i s’enfila per l’esperó rocós que ens barra el pas per després vorejar-lo i seguir avançant en lleugera tendència a l’esquerra abans d’enfilar cap a la paret (fites). Un cop a la base de la muralla flanquegem cap a l’esquerra. Després de creuar sota una zona de baumes trobem els magnífics murs de roca gris per on van les tres vies d’aquest sector (30 min).

La primera línia (Aguanta) flirteja amb l’esperó, a la seva esquerra tres línies d’esportiva i quan el pany canvia d’orientació trobem la Penjois de la Reina que enfila per un mur gris d’aspecte engrescador. Més a l’esquerra al tombar l’esperó, nova placa per on discorre la Laia.

- Descens, en la carena busquem un corriol que marxi en direcció oposada a la paret (nord) i ràpidament desemboquem en una pista per la que anem a la dreta. Avancem planejant amb magnífiques vistes sobre els dos congosts fins arribar a una explanada on trobem al costat d’una torre d’alta tensió el coll (rètol indicador) pel que baixa cap a la dreta en infinites ziga-zagues el sender cap al Congost de Mu.

Quan portem una bona estona baixant (dos terços del camí cap el congost i abans d’arribar-hi), en un tram recte en el que deixem enrere les torres d’alta tensió estem atents a trobar un marcat sender a la dreta (fites) pel que continuar baixant. El sender voreja per sobre la central elèctrica i ens retorna a la carretera. Descens bonic, pintoresc i relaxant (40 min).

Escalar és descobrir i la Penjolls de la Reina m’ha permès tastar una paret que sempre m’havia mirat amb recel. Certament és una via tan bonica com el seu nom suggereix, fa de les plaques elegància en format vertical.

conspiradorsdelavertical:Lau&Xavi

π