*** Laia (180, 6b), Rentisclera de la Maçana, Camarasa

Dimarts, 5 de març de 2024

La Rentisclera de la Maçana em fa sentir còmode i avui és el que necessito, una escalada des de la calma. Terreny conegut, al costat de la Penjolls la Laia, dues línies que de tan similars se'n podria dir germanes. El mateix caràcter i els mateixos vicis. Plaques que et fan tocar el cel i trams que sota terra i matolls rescaten una verticalitat apta per senglars.

La primavera s'insinua en cada feixa traient color a murs grisos d'un calcari sempre aspre. Passos que s'han de buscar i moviments d'intensitat sobtada vesteixen una escalada pensada per deixar-se portar. M'agrada el seu tacte, té un llenguatge propi que dóna protagonisme a cantells roms i adherència.

Continguda i bonica a la seva manera, s'integra sense cap mena d'excés a la paret i ens obre de nou les portes d'un horitzó on avui els cims són blancs de neu. I el teu somriure... ja per sempre!

Notes d’interès vertical: Laia (ressenya loGalldePonent) via que juntament amb la Penjois de la Reina forma part de la petita revolució oberturista que el 2019 va donar un tarannà més amable a la paret de la Rentisclera de la Maçana. Discreta no té res que la faci destacar del conjunt, és l’excel·lència de la placa el que la salva de l’anonimat. Atractiu senzill per una escalada no tan simple com podríem pensar.

- Oberta pels mateixos autors de la Penjolls de la Reina, J. Bernat i A. Rovira.

- Pràcticament equipada amb bolts, un parell de pitons i alguna baga savinera. Totes les reunions muntades (bolts). Tot i estar ben equipada on la dificultat baixa hi ha certa alegria entre assegurances (remarcable a la part final del darrer llarg), per tant no està de més portar flotants per reforçar i de pas anar amb més temple als trams de roca bruta o vegetació.

- De material necessitem setze cintes i joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C2).

- Bona roca en conjunt, calcari similar a la veïna Penjolls de la Reina, predomini de murs grisos de franges horitzontals i cantells roms, amb bones regletes que salven més d’un pas. Roca que mossega, adherent i en general compacta, de la que ens en podem refiar. Llàstima dels trams bruts de liquen (L3) i de terra i vegetació (L2 i L3) que li resten l’atractiu que es mereix.

- Grau correcte i que compta amb l’ajuda d’una roca dotada d’un tacte que fa agraïts els passos més durs (V+/6a oblig).

- Compromís baix per l’equipament i les nombroses possibilitats de retirada. Tan sols als trams més senzills la distància entre seguros augmenta, però amb flotants el compromís no va a l’alça.

- Orientació sud, sud-oest, tarda a ple sol.

- Traçat que es basa en bones plaques i un diedre tan poc evident com la resta del recorregut (foto loGalldePonent). Via feta de tirades independents a les que els hi costa encaixar en un sol itinerari per culpa de les feixes i que demana de distàncies curtes per apreciar una lògica que per estones resulta un pel forçada. Destacar per continuïtat i atractiu el primer i tercer llarg.

Primera tirada la més elegant amb diferència, placa d’un geni que no se n’està de dir la seva. Tercer llarg el més obligat i sostingut, diedre que no et revela el pas fins que l’arrisques. Pel que fa a la resta, segon llarg diedret picant a l’inici seguit de placa amb trams que només es resolen amb bona adherència, però massa interrupcions (matolls i terra) perquè llueixin. Quarta tirada difícil de definir, força el traçat per buscar la dificultat concentrada en un mur atlètic i rabiós i acaba en unes plaques tombades que fan navegar.

La Laia es creua amb altres línies en les feixes, així que a tenir en compte per no confondre’ns. Des de la R1 situada en la feixa, creuem recte fins la paret i la línia de bolts de la dreta correspon a la Laia. La línia de més a l’esquerra que va per una placa marró de regletes és la Penjolls de la Reina. Des de la R2 creuem la feixa cap a l’esquerra, no fer cas dels bolts en la fissura arquejada de la dreta, és l’Aguanta. Les inicial PR picades a la roca indiquen el diedre per on continua la via, la nostra és la línia de bolts que enfila a la dreta. Aquest diedre és compartit amb la Penjolls de la Reina, però els seus són els bolts que marxen en diagonal a l’esquerra.

- Accés, des de Camarasa continuem per la C-13 en direcció Tremp i un cop passat els dos túnels de la presa de Camarasa aparquem en un dels laterals de la carretera, aparcament Cova del Tabac (enllaç maps).

- Aproximació (foto Joan Asín), reculem uns metres per la carretera i saltem el mur de contenció pel seu punt més baix (fites visibles al bosc). Seguim un sender que marxa cap a l’esquerra i s’enfila per l’esperó rocós que ens barra el pas per després vorejar-lo i seguir avançant en lleugera tendència a l’esquerra abans d’enfilar cap a la paret (fites). Un cop a la base de la muralla flanquegem cap a l’esquerra. Després de creuar sota una zona de baumes trobem els magnífics murs de roca gris per on van les tres vies d’aquest sector (30 min).

La primera línia (Aguanta) flirteja amb l’esperó, a la seva esquerra tres línies d’esportiva i quan el pany canvia d’orientació trobem la Penjolls de la Reina que enfila per un mur gris d’aspecte engrescador. Més a l’esquerra al tombar l’esperó, l’esplèndida placa per on discorre la Laia.

- Descens, en la carena busquem un corriol que marxi en direcció oposada a la paret (nord) i ràpidament desemboquem en una pista per la que anem a la dreta. Avancem planejant amb magnífiques vistes sobre els dos congosts fins arribar a una explanada on trobem al costat d’una torre d’alta tensió el coll (rètol indicador) pel que baixa cap a la dreta en infinites ziga-zagues el sender cap al Congost de Mu.

Quan portem una bona estona baixant (dos terços del camí cap el congost i abans d’arribar-hi), en un tram recte en el que deixem enrere les torres d’alta tensió estem atents a trobar un marcat sender a la dreta (fites) pel que continuar baixant. El sender voreja per sobre la central elèctrica i ens retorna a la carretera. Descens bonic, pintoresc i relaxant (40 min).

La Laia és una via amb els seus clarobscurs, el conjunt d’escalada i entorn satisfà, però la seva és una elegància en grau de temptativa, encara està assajant els passos. Interès controvertit en funció de les nostres expectatives al que l’esperit incondicional de descoberta ajuda.

conspiradorsdelavertical:Pere&Parce (loromanticguerrer)

π