*** Kuru (335m, 6b/Ae), Dent d’en Rossell, Núria

Dijous, 5 d’octubre de 2023

Els dies lluminosos ho vols tot i en vols més. Més d'aquesta roca que s'insinua al fons de la vall, més d'aquest verd que emplena prats i bosc, més d'aquest aire recent estrenat i sobretot més hores, més temps sense límit per apurar al màxim aquesta tardor benaurada.

A les portes d'un fred que no arriba, el Pirineu encara està al nostre abast i d'ell no volem altra cosa que línies de granit. No aspirem a la grandesa, sinó a l'atractiu simple i rotund d'una via certa. El del Kuru és recorregut veraç, descomplicat i capaç d'una lògica que esveltesa i elegància fan rodó.

Necessitava aquesta verticalitat, aquest tacte benèvol que retorna la memòria del gest i la lleugeresa d'esperit. Gaudim, la paret torna a ser casa. Apurem llargs sense deixar moviment per explorar incitats per la generositat de l'equipament i l'afany infantil de sentir-se audaç.

L'ombra fa camí amb nosaltres mentre la perspectiva cobra relleu en núvols i cims. La fermesa de la Dent d'en Rossell és realitat a la que li donem forma.

Notes d’interès vertical: Kuru (ressenya al detall, Kim Gil), via de concepció moderna que busca gest i dificultat en una paret que no dóna gaires pistes. Itinerari elegant i funcional capaç de tocs de genialitat. Convertit ja en un clàssic de la Dent, permet que la tècnica del granit llueixi les seves millors gales.

Oberta l’any 2012 per Patu, Xexu i Josep D. Es tracta d’una via completament equipada amb bolts. Als trams difícils l’equipament és generós i en els de cinquè grau més airejat, però res que amb un cop de gas no es pugui solucionar. Reunions muntades excepte R7 i R11 que són en un arbre. Poc material necessitem, catorze cintes i un estrep.

Granit alpí, roca compacte, adherent i malgrat l’aparença d’alguns trams, net pel pas de les cordades. Vegetació i líquens són molèsties puntuals. La dificultat és concentra en murs monolítics on mana adherència i equilibri sobre regletes. Quan la verticalitat cedeix és el torn de trams de placa que demanen gest. Fissures rectilínies aporten varietat en forma de diedres, bavareses i esperons fracturats.

Grau correcte i coherent en el conjunt. Les expansions amanseixen el caràcter i els trams difícils són de bon portar (6a/Ae obligat). El sisè llarg és el més obligat, flanqueig que marca la diferència. Compromís baix gràcies al bon equipament, però sense oblidar que estem en un entorn d’alta muntanya i el recorregut és llarg. Les primeres tirades discorren pel vessant nord-est, però a mida que guanyem metres la via gira a l’est.

La Kuru no és una línia oberta des de la visió clàssica del recorregut, trobem un traçat rebuscat, allunyat de tota evidència i reticent a mostrar com navegar la paret (foto via Silencio Mineral). Té la seva raó de ser, l’escalada busca enllaçar una successió de plaques magnífiques, sense oblidar les escasses fissures que confirmen l’habilitat amb que està trobat l’itinerari.

La via solca la paret regint-se pel criteri d’elegància i dificultat sostinguda utilitzant les expansions per marcar el camí. Malgrat tot, els llargs per separat són plens de lògica i saben treure el millor del pany de paret que els correspon. L’encert del conjunt és notable. Inevitables feixes resten ambient al traçat i els pocs trams de roca trencada ens recorden que estem al Pirineu.

Memorable la travessia del sisè llarg, el més obligat i aeri de la via, fa vibrar fins el darrer pas. La canal/xemeneia de la vuitena tirada desperta suspicàcies infundades, si anem per on toca és més noble del que aparenta, atlètica quan s’estreny ens desperta de la ferma seguretat de les plaques. Molt bo el penúltim llarg, festival de cantells que no poden estar més ben posats.

Accés, des de Queralbs prenem la carretera que puja a Fontalba i aparquem passat el primer grup de cases en un dels dos aparcaments de l’esquerra (enllaç maps). A l’altre banda de la carretera, surt el Camí Vell de Queralbs a Núria, al costat d’una pista asfaltada de manteniment del cremallera (rètol).

Aproximació, agafem el camí Vell que puja sense pèrdua per mig de bosc. Després de creuar alguns torrents i passar per una bauma, el bosc s’obre i trobem una cruïlla. Deixem el camí pel que veníem (camí de Núria pel Pont Cremat) i girem a l’esquerra (camí de Núria pel Roc del Duis). Pugem fent llaçades i després de creuar una tartera des de la que ja veiem la paret baixem per unes escales a una pista ampla.

La pista avança vorejant per la base de la paret mateix. Després d’un rètol metàl·lic (els Descansadors) i poc abans del túnel comença la via (40min). Es veuen els primers bolts en una mena d’esperonet i la primera reunió. A la nostra dreta comença la Laia (diedre amb una escàrpia i un bolt).

Descens, acabada la via remuntem la canal herbosa fins que s’acaba l’esperó rocós que la delimita i quan ho veiem clar creuem cap al bosc de la dreta. Flanquegem sempre cap a la dreta per corriols que es difuminen (fites ocasionals), sense pujar massa fins acabar en una ampli barranc. Anem barranc avall, mantenint-nos al seu costat esquerra, a mida que baixem es va definint un sender (fites) que ens porta a la pista per la que hem aproximat (30min).

Navegació en granit rere el rastre del bolt, tarannà esportiu en gran paret. Una versió de la Dent d’en Rossell on el lideratge pertany a la placa, tot i així la via sap ser variada, tècnica i amb passatges de gran bellesa. La Kuru convenç.

companydeviatgeiatzars:Lau

π