**** Josefina Alpina (525m, 6b+, A1), Càntaro Magro, Serra da Estrela (Portugal)

Divendres, 1 de setembre de 2023

El granit té adeptes més enllà de qualsevol frontera, no coneix de nacions, tan sols d'estil. Aquest cop la lliçó ve de la mà de Josefina Alpina, bon gust portuguès en format de rotunda aresta. Orientats a est iniciem el camí que ha de dur-nos a l’il·lustre cim de Càntaro Magro.

Escalem al cor de la Serra da Estrela, epicentre de valls glacials i pics que no són tal. De nou molts metres per davant i el tacte aspre de la roca als dits que dicta camí. Granit immune al desgast, es recrea en l'exclusivitat de la corba i una verticalitat aparellada a fissures de factura perfecta. Les plaques són dansa o travessia audaç. En aquesta via el detall suma. Recuperem el gest, el gaudim.

Equipat lo just, cal connectar amb aquest itinerari per entendre'l. Caràcter íntegre i solitari que permet l'aventura en una paret extensa i plena de sol. L'austera bellesa del cim ens pren a aquest paisatge al que ja volem tornar. Jornada llarga la d'avui, tant que al retorn la nit fa camí amb nosaltres. Intensitat no ha faltat en aquesta descoberta, ni plenitud. És l'escalada que estàvem necessitant!

Notes d’interès vertical: Josefina Alpina (ressenya oberturistes), el nom dóna la pista, caràcter marcadament alpí per la via més llarga de Portugal. Malgrat comptar amb un granit excepcional, les vies llargues no abunden a la Serra da Estrela, Josefina Alpina n’és la joia. Concebuda per temptar, demostra com pot ser-ne de sofisticada la seva aparent simplicitat.

El vessant est de Càntaro Magro compta amb pocs itineraris, als anys setanta s’hi van obrir cinc o sis vies, totes elles sinuoses i discontínues i des d’aleshores la fama de paret bruta i amb poc interès va condemnar les magnífiques dimensions de la muralla a l’oblit. El maig del 2017 l’incansable Paulo Roxo amb Daniela Teixeira obren Josefina Alpina retornant a la paret el protagonisme que es mereix (val la pena donar una ullada al blog oberturistes).

Via semi-equipada amb austeritat, les fissures estan netes i les expansions es reserven a les plaques. La premissa és tan sols equipar on no es pot protegir. Fins a la plataforma National Geographic (R9) les reunions són de dos bolts i algunes d’elles rapelables (mallon o anella), excepte la R1, R2 i R6 que estan netes (muntar amb friends). De la plataforma en amunt, llevat la R10 (pont de roca), la resta de reunions tenen una única expansió. A les tirades a més de bolts concentrats a les plaques, trobem algun pont de roca esporàdic.

De material necessitem catorze cintes, un joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C4) i repetir mitjans (C0.5 a C2), un joc de tricams és interessant (sinó portar tascons) i estrep.

El de Càntaro Magro és un granit excel·lent, però deslluït per la poca freqüentació de la via que fa que estigui brut i cobert de líquens negres a les parts més tombades i a la torre final. Roca granulada i ultra compacta a les plaques que fa extensiva la seva franquesa a les fissures. Predomini de romos i empotraments, tan sols a la part final de la via, quan la verticalitat s’incrementa, els cantells guanyen rotunditat. Els trams de roca bruta dificulten l’orientació, no hi ha pistes, cal navegar.

Grau alpí i ben posat (6a/A1 obligat). Escalada tècnica i d’orientació amb trams de placa obligats i una mica exposats que juntament amb la concepció clàssica de la via li donen un punt cert de compromís. Orientació est, sol durant tota la jornada, compte amb els dies calorosos.

Traçat impecable (foto general i detall tram final), la via és variada, d’elegància homogènia i atractiu ben trobat. Tram inicial més tombat amb predomini de les plaques d’adherència que enfilen un esperó invisible des del terra, però que es va dibuixant amb claredat als nostres peus a mida que el deixem enrere. Ressalts verticals avisen del que vindrà. Poc a poc les fissures guanyen terreny a la placa i el gest cobra noves formes, diedre, encastament o xemeneia.

Després de la plataforma National Geograpic, l’aresta pren forma de torre netament més vertical i difícil de llegir on hi destaquen passatges atlètics i regletes generoses. Ràpidament constatem que a les plaques és on es troben la majoria d’assegurances i també els trams més obligats, tècnica i fe van de la mà. El llarg clau és el vuitè, magnífic, extens i desplomat (6b+ o 6a/A1), una fissura gairebé neta amagada rere un esperó que fa contenir l’alè quan la tens al davant. En la via trobem forces passatges de flanqueig, així que el segon també s’ho haurà de treballar.

En aquest enllaç trobareu breu descripció de les tirades, tot i així destacaria que el L12 fa més dels 60m que marca la ressenya. La novena tirada ens deixa a una àmplia feixa anomenada plataforma National Geographic, el millor és plegar cordes i pujar caminant entre matolls i ressalts de roca. Remunten uns 120m fins l’inici de L10 en una característica veta de color verd, un bolt dóna la pista que estem al lloc correcte. El millor per no perdre’s és localitzar el pilar verd que servirà de referència des de la R9.

Accés, des de l’aparcament de la zona de picnic de Covao Ametade (enllaç maps). Aproximació, prenem el camí que entra en el bosc i creua la bonica zona de picnic de Covao d’Ametade. Quan sortim del bosc la paret ja s’alça sencera al nostre davant, la via discorre per l’esperó poc definit de l’esquerra, però tot i la seva relativa proximitat no s’hi pot arribar directament. Avancem per un sender que discorre pel torrent sec del mig de la vall, atents a les fites que ens aniran derivant cap a la dreta fins enfilar cap uns contraforts rocosos ubicats a la dreta de Càntaro Magro on hi ha el sector d’esportiva anomenat Cascata Musical.

No cal arribar-hi, poc abans del contrafort girem a l’esquerra avançant com puguem entre matolls incòmodes fins el peu de la cara est. Voregem per la base cap a l’esquerra i el nostre esperó és al darrer abans la paret no tombi decidida al sud. L’inici de via és senzill d’identificar, un esperó net de vegetació, tombat i amb un bolt lluent a uns cinc o sis metres del terra (30min).

Descens, acabada la via cal fer una grimpada fins el cim de Càntaro Magro (1.928m) i un cop apreciades les vistes creuem la planura del cim en direcció la carretera. Quan la paret cau vertical localitzem el ràpel (30m) que ens deixa en una marcat coll. Des del coll prenem un sender que avança cap a la carretera amb la vista fixada al vessant dret de la vall per localitzar les fites que ens indicaran la baixada per l’àmplia canal pedregosa que voreja la cara oest de Càntaro Magro. Ignorem els camins que ressegueixen la base de la paret, hem d’anar sempre canal avall (fites abundants). Un cop al fons de la vall entrem en una zona de grans blocs que creuem amb tendència a l’esquerra fins sortir a la part alta d’un nou circ glacial, Covao Cimeiro. Ja fa estona que les fites són més espaiades, cal estar atent i seguir vorejant o baixant pel marge esquerra.

Un cop al fons de circ creuem una zona de pastures amb una immensa roca que deixem a la nostra dreta. Un cop a l’extrem contrari del circ remuntem fins un coll poc marcat (fites i cintes reflectores visibles a la nit). Des del coll baixem per un sender amb nombroses ziga-zagues en les que cal estar atents a les fites fins que es converteix en un camí ben marcat que porta al bosc de la zona de picnic de Covao d’Ametade. Tan sols hem de creuar el riu i retrobar el camí d’aproximació.

L’horari mereix menció especial, ja que tot i que les ressenyes portugueses indiquin una hora de camí des del moment en que hem fet el ràpel cal comptar dues hores ben bones per un sender en el que les fites no sempre són evidents. Si es va just d’horari el millor és baixar per la carretera, no té pèrdua. Un cop fet el ràpel, des del coll remuntem fins la carretera (Curva do Càntaro) que tenim a tocar i baixem per ella cap a l’esquerra. Al cap d’uns sis quilòmetres trobem una cruïlla on anem a l’esquerra per una nova carretera que ens tres quilòmetres més ens deixarà a l’aparcament. En aquesta via s’és alpinista fins el final.

La Serra da Estrela conquereix des del primer cop d’ull, els seus cims transmeten una sensació d’espai que no acaba al fons de les valls sinó que impregna l’horitzó. Escalar-hi és sentir-te’n part. Josefina Alpina sap mantenir l’equilibri entre esperit d’aventura, elegància i compromís. Clàssica contemporània, sap molt bé el que es fa.

companydeviatgesiatzars:Lau

π