Múrcia, sotavent que no existeix

Dimarts, 8 - 11 d’agost de 2023

En l'ànima del navegant està el fondeig. L'àncora és refugi que cal saber buscar, el més autèntic, el més mariner, el més incert. Fascina. Ja fa dies que observo des de la distància aquest litoral esplèndid i el meu esperit vagabund el reclama.

Observem, esperem, poc a poc comencem a entendre les pautes del vent en aquesta costa on el sotavent no existeix. No és fàcil, però la coneixença ens retorna la confiança. Intuïm que és en els caps on podrem abrigar-nos de l'amplitud d'aquestes ensenades.

Seguim l'instint i fondegem a la volta de Cabo Tiñoso amb la Torre de Santa Elena marcant-ne els confins. Quina meravella tornar a estar a l'ancla. Azohía alleuja, costa austera on tot resulta exòtic de nou. Poble mariner de carrers senzills i estimats, té color propi i un ofici tan antic com el seu nom, almadrava. La llum hi té una calidesa que no necessita arguments, és casa.

Abrigats de llevant l'esperem. La meteo pronostica l'hora del retorn i aproem a l'únic destí que teníem clar des que vam albirar aquesta costa, el Mar Menor. Al tombar el Cabo de Palos ens acomiadem d'aquestes muntanyes que semblen arrelades al mediterrani i entrem en una altra dimensió.

Si el Petit Princep tenia un planeta nosaltres tenim un mar d'aigües rases. Gavines i meduses com únics habitants d'aquest univers marí on el vent corre lliure i desfermat, Illa Perdiguera serà el nostre refugi. Tres conus volcànics i una península d'espart, quantes coses en tan poc espai, quins dominis més interessants.

Llit d'algues que tracten l'àncora amb suavitat, tanta que es desprèn, garregem. Previnguts ens acoblem a aquesta nova dinàmica de fondeig, prou boja per mantenir-nos ben atents.

Retorna la simplicitat dels dies, vida de veler, una droga de la que no ens en volem desdir. I l'interrogant d'aquest mar, blau o verd, ni ell mateix ho sap. El seu horitzó, un altre univers propi.

Quadern de bitàcola: el vent i fondejar són l’essència de navegar, els que converteixen el veler en refugi i mitjà. Necessito dels dos per sentir el pols del mar, però combinats obliguen a afinar l’instint. La costa murciana és mestre exigent en l’art de velejar:

* Mazarrón - la Azohía (8 d’agost): 5 milles nàutiques i una hora de vela, perfecte. Terral que empeny mar endins i onades de llevant llargues i profundes per fer front al vent en la cara. Navegada briosa i salada.

* la Azohía - Mar Menor (10 d’agost): 50 milles nàutiques i vuit hores de navegada. Quatre hores de motor i dues i mitja de vela fins deixar caure l’àncora a la caleta de l’Estació on esperar per entrar al canal que dóna pas al Mar Menor.

El vent ha estat gairebé absent mentre desfèiem milles cap a l’est, però a tocar de Cabo Palos ens ve a trobar de popa primer i un través amb vela rissada després que ens permet creuar per mig de les Illes Formigues a set increïbles nusos, vibrem. Un cop dins el Mar Menor toca una hora i mitja de cenyida ferma i bordos fins fondejar al recer de la Isla Perdiguera.

En la Azohia hi trobem una de les darreres almadrabas del mediterrani (enllaç), un art de pesca tradicional que es remunta al temps dels fenicis i que consisteix en un laberint de canals fets amb xarxes on els peixos (principalment túnids) hi queden atrapats. En l’Azohia les xarxes de l’almadraba s’instal·len en el mes d’abril i es retiren a mitjans d’agost, durant aquest període haurem de donar un ampli rodeig per vorejar-la.

El Mar Menor és un espai singular, amb una profunditat a la part central que oscil·la entre cinc i sis metres i un arxipèlag propi d’illes volcàniques resulta un mar de dimensions i entitat molt més complerta del que esperàvem. Pels velers tan sols hi ha un accés possible, pel canal del Puente Estación (obertura en hores parells, enllaç). Per esperar l’obertura es por fondejar, fins i tot passar-hi nit, a la Caleta de la Estación, situada a l’inici del canal.

Apunts de fondeig: en la costa murciana l’abric el trobem als caps, autèntiques fortaleses de pedra que s’endinsen al mar i ens protegeixen de llevant o ponent segons convingui. Cal tenir present el tèrmic que per la tarda apareix amb empenta renovada i pot fer trontollar tota l’estratègia de fondeig.

A la volta de Cabo Tiñoso fondegem en l’àmplia badia de la Azohía, bon fons de sorra i abrigada de llevant. La Torre de Santa Elena serveix de referència, més enllà comença la reserva marina i pesquera. En el Mar Menor els fondejos són al recer de les seves illes, buscant l’orientació que brindi protecció. Nosaltres escollim la segona illa més gran, la Isla Perdiguera amb la seva petita i pintoresca península, la Isla Espartera.

Fondegem a ponent de l’illa, a tres metres de fondària en un fons d’algues gelatinoses que fan garrejar, és necessària molta cadena (30m) per mantenir-nos presos en aquest fons traïdor. Aquesta capa d’algues de mig metre de gruix és una constant a moltes zones del Mar Menor, cal tenir-ho molt present.

Pinzellades terrestres: la Torre de Santa Elena és visita obligada, la seva silueta retallant-se sobre cap domina la badia deixant clara la seva funció i història (enllaç). Arribar-hi és un agradable passeig que podem allargar pel GR que recorre la costa (haig de confessar que me’n vaig quedar amb ganes). Fer vida de poble pels carrers senzills de la Azohía sempre és una excel·lent opció.

En el Mar Menor el millor que es pot fer és navegar i oblidar tota terra ferma que no siguin les seves illes, petits reductes actualment deshabitats on la natura hi comença a respirar de nou (enllaç). Territori del no res i capvespres màgics.

companysdeviatgeiatzars:Lau&Arnau

π