Diumenge, 23 d’agost de 2020
La quarta agulla
de Comalestorres t'entra pels ulls, és inevitable, la simplicitat de les seves
plaques és tal que enlluerna. Fascinats per la seva aparença impenetrable ens
veiem abocats a una escalada intrigant, tan sols roca nua, despullada de tot
ornament. Passos misteriosos que ens mantenen sempre al límit de l'equilibri
fins trobar el recer d'una fissura que ens ancori de nou a la solidesa de la paret.
No hi ha línia
tan sols ondulacions suaus o nervis de roca, minúscules pistes en aquest
mantell uniforme. La Dentrometidos navega impertorbable per una successió de
murs que s'encavalquen ordenats oferint-nos breus desploms o alguna bavaresa
oportuna que trenca el seu domini monolític.
A diferència de
les seves veïnes Pistacho i Blues no deixa que les fissures marquin el seu
camí, s'endinsa volgudament a les plaques on hi descobreix una lògica que
requereix nervis serens per fer-la factible. Fins i tot als diedres de la part
superior de l'agulla l'adherència mana en aquesta dansa vertical. Quina
escalada tan diferent a la que estic avesada, certament el granit sempre em
reserva lliçons elegància magistral.
Notes
d’interès vertical: La trilogia Pistacho, Blues i
Dentrometidos s’ha convertit en una clàssica de Cavallers, fer-se amb ella
requereix un cert domini de l’escalada en granit per gaudir-la amb solvència.
La Dentrometidos desvetlla caràcter propi, a diferència dels altres dos
itineraris defuig fissures i escull navegar per plaques d’aparença
impenetrable.
Semi-equipada amb espits i parabolts demana un plus, ja que els murs no són fàcils d’equipar, ni de llegir. Curiosament comprovem que el grau el donen breus desploms de passos rabiosos, les plaques es resolen amb tècnica i pols ferm, així que si no esteu avesats a l’adherència la graduació resulta collada (6a obligat) i l’escalada compromesa.
Cal navegar
serens, però els moviments són d’una elegància que ho compensa tot. Les plaques
són obligades, però la roca és excel·lent i et permet confiar en els cantells
més minúsculs o equilibrar-te aprofitant les ondulacions i nervis que trenquen
la seva homogeneïtat.
Oportunes
fissures donen varietat a l’itinerari i permeten equipar, caldrà un bon grapat
de cintes, friends fins el 3 (repetir mitjans fins 2), micros i un joc de
tascons. Un estrep no fa nosa per trampejar els passos més durs.
La via comença a
la dreta de la característica fissura de la Blues, un parabolt solitari a uns
metres del terra dóna la pista i ens deixa clara la tònica de la jornada. El
descens és amb un ràpel (50m) instal·lat en una lleixa a la dreta del cim fins
una vira herbosa per la que desgrimpem cap a la tartera que porta a peu de via.
Noms “punkys” per
escalades solitàries que ens fan sentir privilegiats, bellesa salvatge que ens
arrossega a voler-ne més!
conspiradorsdelavertical: Lau&Joan
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada