Dimarts, 13 de novembre de 2018
Fa temps que em tenia intrigada aquesta via, a diferència de la seva veïna GEM, resta en un prudent segon pla que de tan discret com és gairebé que se’n pot dir oblit. La poca informació que corre per la xarxa dóna fe de la minsa freqüentació de la ruta, però lluny de ser un inconvenient això no fa més que esperonar la meva curiositat. També és cert que ha estat escollida per descart, dies seguits de pluja ens obliguen a buscar panys solejats per fugir de la mullena a les parets.
Així que aprofitem abans no entrin les regulacions a finals de desembre per tastar de nou els murs ben plantats de la Roca Gris. Deu n’hi do la de vies que hi van trobant el seu espai a l’atapeït vessant est, la Stress es troba just abans de la línia de l’Urquiza Olmo (més coneguda pels ràpels que per la via en sí i això que tot i ser senzilleta té el seu que) i emmascarada per la contundent Dias de Furia.
L’aparença del primer llarg no convida gaire, un puzle de petites llastres desllueix la placa, té un aspecte ben rude, com si estès sense polir encara. Tant els moviments com les assegurances són poc evidents i cal bona col·locació per anar traient l’entrellat d’aquest conglomerat més tècnic del que la ressenya dóna a entendre. Tirada llarga i mantinguda amb una roca entre ingrata i trencada que requereix finura i ens fa anar ben concentrats.
La segona, per no desentonar, segueix amb el mateix tarannà, amb l’afegit que els primers metres estan protegits amb uns pitons que no veus fins que estàs en plena feina. Un petit plus de compromís que requereix un cop de geni per lidiar amb roca d’aspecte sospitós i una fissura no tan bona com voldríem per equipar. Trobar els pitons suposa una petita alegria que rebaixa part de la tensió, però sense confiar-se que el rovell delata que algun d’ells ja està a prop de la jubilació.
Quan deixem enrere la fissura i encarem la placa, el panorama no canvia gaire, la roca continua sent delicada i els passos estranys. Aquesta escalada està sent ben terrenal, res de moviments subtils, sinó fermar els cantells i tibar amb prudència que hi ha trams per sanejar encara. La segona reunió és al capdamunt d’una mena de gendarme panxut repenjat a la paret i la perspectiva del tercer llarg ens fa arrufar el nas.
Segons la ressenya és més difícils que els anteriors de ben segur que ens donarà feina. Res més lluny de la realitat, un mur rabiosament vertical de canto rotund i forats que tenen el do de l’oportunitat ens reconcilien amb la via. Mantinguda, atlètica i al mateix temps airosa, ens retorna a la sensació d’ingravidesa i li dóna un aire nou a l’escalada. I ara que la cosa semblava que agafava volada s’acaba.
Uns darrers metres de senzilla grimpada ens deixen al capdamunt de la Roca Gris on retrobem un horitzó que tenim ben memoritzat a còpia de sumar metres en aquest perfil tibat. No m’ha desagradat pas la via, el seu interès rau en el conjunt i fa gala d’un caràcter agrest que té els seus adeptes. Una bona aventureta per clàssics als que no facin mandra rutes alternatives.
Gestió d’estrès: Via de tall clàssic que discorre en gran part per plaques en brut amb assegurances espaiades que ens fa anar ben atents. Escalar concentrat, llegir la paret i pair la roca és la tònica. El tercer llarg el millor amb diferència (6a+, no és obligat, amb V+ es passa, però la veritat és que es deixa fer molt bé).
Està equipada amb bolts i pitons no sempre en bon estat, per tant a la dotzena de cintes podem afegir el semàfor d’aliens, algun friend mitja (0.5 a 1) i tascons/tricams mitjans per atenuar alejes i rovell. Les reunions no són rapelables i la darrera és un arbre. Hi ha un parell de punts en que cal estar atents per no errar de via, un cop xapat el primer bolt no anar a buscar el següent de l’esquerra (Dias de Furia), sinó cal escalar en lleugera tendència a la dreta.
Des de la R1 no hem de seguir la línia de bolts que enfilen per la placa sobre la reunió, sinó que cal seguir la fissura vermellosa i d’aspecte un xic trencat, els pitons que marca la ressenya no es veuen, però hi són tots quatre, el primer una mica amunt. En canvi al primer llarg no hem vist cap pitó i a la tercera tirada el segon pitó es troba tan sortit que poca feina fa. El descens, com sempre, tres ràpels per la Urquiza-Olmo. Bona opció per dies incerts de tardor. Rutes diferents i atractives dins l’àmbit reduït de la Roca Gris.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada