Dimecres, 28 de novembre de 2018
Tanta llum de mar i tota per nosaltres, la mirada s’emplena de blau. Oneja l’aire, vibrant i tan nítid que tens la sensació que el mar respira llum. Escalar en aquest marc fa especial qualsevol via, per modesta que sigui. Fa uns mesos, quan vaig fer la Miramar (atenció, segon llarg deliciós, lo millor que he tastat a la Falconera) em va cridar l’atenció la fissura de la seva dreta, rotunda i plena de lògica.
Una escarpia vetusta delatava que per allà hi anava una ruta que apuntava maneres de clàssica, no va costar gens esbrinar que es tractava de la Via Vertical. La ressenya va confirmar les meves suposicions, una línia força neta, de grau assenyat i un traçat on les fissures determinen el rumb. Aquest matí radiant és perfecte per saldar comptes pendents, a les portes de l’hivern trobar una paret tan lluminosa reconforta.
Com d’altres rutes d’aquest penya-segat tan sols té un parell de tirades que li són pròpies, així que un cop més iniciem la singladura amb el flanqueig senzill i franc de la SAME, sempre agradable de fer. Ara sí que estic just on volia, colgada sobre el mar i amb la fissura que tenia ullada al davant. Per ser exactes no n’és una de sola, sinó un seguit d’escletxes esglaonades que enfilen la verticalitat de plaques i diedres amb naturalitat i elegància.
L’escarpia marca el pas clau (protegir depèn de la vostra confiança en les seves capes de rovell), una bavaresa atlètica amb bon canto que tan sols requereix col·locació i cop de gas. M’agrada el seu doble joc, escalar concentrada en els passos i cercar alhora el millor lloc per encabir la ferralla. La roca és punxosa i es deixa protegir dòcilment, pel camí va apareixent algun pitó oxidat que ratifica el rumb i ens evita la temptació de les xapes de vies veïnes.
La següent tirada és de bon fer, placa en blanc tacada per vetes d’ocre on cal seguir el traç de l’única clivella que la incomoda. La quantitat de rovell dels pocs bolts que trobem ens fa perseverar en la nostra dèria d’equipar. El final del llarg, un curiós diedre encastat entre dos grans blocs amb una peculiar llastra al seu centre, torna a ser comú amb la Miramar.
Ja tenim explorat un tram més d’aquest penya-segat de roca clara que s’endinsa en el mar com un far. La via està escalada, però encara no som dalt, així que flanquegem per la feixa entre margallons i garrics fins el caire de l’esperó. Escalem un darrer llarg per una bonica placa taronjada que resulta més picant del que donava entendre, les seves regletes ínfimes ens retornen a la subtilesa de moviments.
Quina visió tant particular des del cim de la Falconera, aquest cop l’horitzó no és un perfil de cims que es desdibuixen en la llunyania sinó la puresa d’una única línia traçada en blau.
Manual de fissura: A vegades escales a la Falconera i dius: una més! No és el cas, la Vertical és una línia amb entitat pròpia per la lògica del traçat. Dues tirades amb equipament escàs i rovellat de tarannà netament clàssic i ambient mariner.
Per arribar a la via cal fer la travessa del primer llarg de la SAME,
recordeu que a l’inici del flanqueig cal baixar (químic). La reunió
(bolts nous i lluents) és comuna amb la Miramar, però la nostra via va a
la dreta de la seva línia de bolts, una antiga escàrpia colgada de
bagues és la referència per poder-la ubicar.
Al
primer llarg de la Vertical hi trobem tan sols tres pitons (el darrer
costa de veure). Cal escalar sempre en tendència a la dreta (evident),
sense fer cas de les xapes rovellades de la dreta, la reunió és en un
còmode replà (tres espits oxidats). Al segon llarg hi han tres xapes, la
primera a la placa d’inici i les altres dues al diedre final (comú amb
la Miramar), la reunió són tres espits vells amb una cadena i un bolt.
En conjunt les poques assegurances de la via (pitons i espits) són velles i malmeses pel rovell marí, a més convé reforçar reunions, així que anirà bé portar una dotzena de cintes, friends (0.5 al 3), semàfor d’aliens i un joc de tascons. La via acaba a la feixa de la part alta de la paret, en aquest punt podem remuntar uns metres en diagonal a la dreta fins el passamà que ens porta al capdamunt de la pedrera on trobem les instal·lacions de rapel o bé seguir escalant per qualsevol de les vies del darrer esgraó de la paret fins la carena.
Des del cim es baixa caminant cap a la dreta per una cresta senzilla i pintoresca (II), un curt tram de corda fixa marca el final de l’aresta, continuem pel vessant dret per un corriol que ens deixa al costat de les vies del tren (20’). Recordeu que està prohibit escalar a les parets de la Falconera que cauen sobre el mar des del 16 de gener al 30 de maig.
Ja fa temps que li tenia ganes a aquesta prometedora fissura i no m’ha decebut gens, un glop de Garraf que ens retorna a l’estiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada