Dissabte i diumenge, 3-4 de novembre de 2018
M’agrada la sensació de voltar pel món sobre dues rodes, et dóna una perspectiva renovada del paisatge que va més enllà del que la vista abasta. És qüestió de velocitat i percepció, dos paràmetres que encaixen i fan que el ritme s’adapti més al que la teva curiositat demanda que no pas a l’esforç de la ruta.
La bici m’ha fet conscient d’una continuïtat del territori que fins ara havia passat per alt desdibuixada pel dictat del motor. Quan la pressa per arribar a un determinat destí, o el destí mateix passa a segon terme els camins esdevenen més naturals i flueixen en harmonia amb el relleu.
És com un truc de màgia que t’endinsa de ple en el paratge pel que estàs viatjant. Dos dies de fred net i clar rodant per la Hoya de Huesca converteixen un paisatge anodí vist mil cops des de la distància d’un vehicle en un mosaic fet d’una munió de racons cadascun amb la seva pròpia personalitat.
Avancem a cop de pedal immersos entre camps de cereals que s’estenen com una catifa seca i aspre, un horitzó ocre amb sostre de núvols que conté aquest perfil falsament planer.
El temps sembla haver-se aturat en els elements que configuren aquest paisatge, murs de pedra, antigues vies de tren que no porten enlloc, pobles de carrers estrets i costeruts, masos solitaris i un reguitzell de castells al que les runes no resten envit.
Cadascun d’ells amb el seu propi nom que el defineix, noms sonors que t’emplenen la boca i deixen ben clara la pertinença a aquesta terra austera, però dotada d’una rara bellesa que asserena l’esperit.
A la que t’allunyes una mica de l’asfalt tens la sensació que res ha canviat en anys, un paisatge impertorbable que tan sols fluctua al ritme de les estacions i sembla tenir assumit el seu progressiu abandó per la llunyania de les rutes més fressades.
Tot i així s’està recuperant l’antiga xarxa de camins i senders que el mantenia unit, traçats funcionals que connecten tots aquests llogarrets i ens permeten fer un tast d’un món rural encara viu, malgrat que és palpable el record d’altres èpoques quan tenia veritable empenta.
Avui som viatgers ocasionals d’aquestes rutes, rodem per un paisatge sempre obert amb el Moncayo nevat i Guara de teló de fons. Retalls dels Pirineus ens recorden d’on ve aquest vent tan gelat. La velocitat de la bici és perfecte per impregnar-nos de les sensacions que transmet aquesta terra marró, ferma i llaurada, esquitxada per retalls de bosc i la verdor que sempre acompanya rius i fondalades.
En aquest racó de món el temps es pren una pausa i et contagia el seu ritme calmat, una altra realitat que tenim a tocar i costa de percebre. Què tindrà la bici que sempre et porta més enllà d’on tu pedales!
Carnet de velo: En aquesta web hi ha rutes prou interessants i variades per explorar La Hoya de Huesca a cop de bici. El primer dia ens decantem per dues escapades breus, una sortint d’Osca mateix i atansant-nos a Tierz i la segona al voltant d’Alerre, que reafirmen la meva teoria que el cotxe t’acaba aïllant.
Tota una sorpresa explorar les pistes i camins que voregen el riu Flumen, verdor que contrasta amb l’aridesa de carrascars i camps acabats de segar que dominen la plana d’Alerre. El segon dia volem un recorregut on l’aigua també hi tingui cert protagonisme i ens deixem temptar per la ruta de las Grullas al voltants de l’embassament de la Sotonera.
Un encert, variada i perfecte per veure una Osca encara rural, amb terra que es treballa i pobles que mantenen el pols al pas del temps fent valdre la riquesa de la seva història i paisatge.
En conjunt les rutes tenen poca dificultat tècnica i no gaire desnivell, però les pistes pedregoses, fang i punxes garanteixen la diversió. Un paisatge a prova d’escepticisme, bonic, obert, suggerent i amb un punt remot us deixarà amb ganes de tornar-hi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada