Dimecres, 30 d’octubre de 2018
Quan la neu et foragita de les serres més altes és el moment de buscar el recer de Sant Llorenç de Montgai. Racó de món que t’acull en dies incerts i et deslliura del fred, les seves parets tenen un caliu que va més enllà de la temperatura ambiental i que et fa tornar-hi sense recança. Això vol dir anar buscant noves vies per seguir tastant aquest rocam que oscil·la entre el gris i el taronja en un equilibri perfectament endreçat de calcari i conglomerat.
Ja que el dia és d’un gris que ni la lluminositat d’aquest racó món pot alegrar escollim el taronja per contagiar-nos de la seva calidesa. Avui és el torn del Cilindre, fa temps que vull fer dues rutes que s’enfilen per la part més discreta de la seva muralla. Discreció que amaga unes vies amb caràcter, cadascuna a la seva manera treu geni i t’obliga a escalar ben concentrat, podríem dir que tenen el mateix tarannà, però diferent estil.
Comencem per la més clàssica, la Martinetti-Ros, re-equipada amb seny per rescatar-la de l’oblit i fer que llueixi de nou la bonica fissura de la primera tirada. No cal patir que està ben neta, de vegetació i de metall sobrer. Toca doncs preparar ninus i enfilar l’evident diedre que va engolint ferralla exhibint una especial voracitat pels tascons alhora que es redreça i ens obliga a mirar bé els passos mentre els braços es van inflant.
Un bon començament que et posa a to per encarar la segona tirada amb l’ímpetu que es mereix perquè mira que arriba a ser xula aquesta placa de tacte rotund i canto generós. Equipada on toca i vertical, però sense excés convida a apretar per no fer-li un lleig a aquesta roca tan bona i amb un punt ben picant. Ja tenim la via enllestida, concentrat de dues tirades prou diferents, diedre i placa, atlètics i amb un atractiu sense polir que resulta més autèntic encara.
Ens ha agradat la via, però necessitem més roca encara, així que fem un ràpel fins peu paret i anem en busca d’una nova dosi d’aquesta tàpia en petita escala. És el torn de la Marisa Gil, veïna de la Martinetti Ros, els peus de via són gairebé a tocar, però és l’únic que comparteixen ja que després enfila cap el canto contrari del Cilindre i mostra un caràcter diametralment oposat.
De caure esportiu està perfectament equipada i tan sols hem de seguir l’estela dels bolts per no perdre’ns, treure l’entrellat dels passos, però ja és feina nostra. Una primera tirada senzilla i agradable ens deixa de nou al capdamunt del contrafort de calcari adossat a la paret principal del Cilindre, per tastar de nou les rareses del seu conglomerat cal desgrimpar seguint una cadena fins al lateral dret de la immensa cova plagada de vies que queden absolutament fora del nostre abast.
Lloc singular per fer esportiva al que mai m’havia apropat, línies on el desplom mana i la roca ens regala amb formes exòtiques. Nosaltres, però enfilem pel costat que ja és prou vertical per fer-nos batallar cada pas, doncs aquí el grau obliga i toca escalar entre assegurances lidiant el millor que podem amb unes bústies escandaloses que alleugereixen la tendència al desplom d’aquest pany.
Bona col·locació i potència esdevenen claus per resoldre el segon llarg, el més obligat de la via. La darrera tirada ens regala una original fissura que no sap si vol ser diedre o xemeneia amb una curiosa sortida que et fa rumiar.
La veritat és que faríem una tercera via, però el fred ja fa estona que fa de les seves amb impunitat, així que pleguem cordes i donem la jornada per ben aprofitada. Avui és un d’aquests dies senzills en que surts satisfet, res de grans gestes ni vies excepcionals, sinó feina ben feta i rutes encertades en aquest petit paradís al costat de casa.
Delineació cilíndrica: Combinació de dues vies del mateix tarannà, però diferent estil, perfectes per fer un tast d’aquest vessant del Cilindre. Predominen els passos atlètics i en les dues cal avançar poc a poc, però amb fermesa. La Martinetti Ros exhibeix un tarannà clàssic i com a tal mana la lògica del traçat i sempre hi ha la possibilitat de mantenir la dificultat dins límits raonables fent ús de l’artificial (V+/Ae o 6a+).
La Marisa Gil és de concepció més moderna i avança pel dret buscant la verticalitat amb passos que cal forçar perquè surtin, obliga més en el grau (6a/Ae o 6b+). L’equipament també és un reflex del seu caràcter, la primera semi-equipada demana en primer lloc tascons i després podem afegir semàfor aliens i algun friend mitjà, en canvi per la segona amb unes deu cintes ja farem.
Si algú vol portar un estrep per anar més còmode en els artifos no farà nosa. En les dues vies amb un sol ràpel llarg arribem al terra. Vies que et deixen clar que en aquestes contrades no regalen mai res i encara que intentis no haver d’apretar et tocarà tibar!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada