Dimecres, 24 d’octubre de 2018
Resolta a complir amb el saludable propòsit que m’he fet en el període estival de convalescència de revifar la vena alpina (mes i mig de platja i passejades tranquil·les dóna per moltes cabòries) em deixo temptar per la cresta del Pedraforca. Sempre m’ha agradat resseguir aquests cordals que t’allunyen del feixuc marasme terrenal i et mantenen en permanent sintonia amb els pics que agermanen.
Crestalls fets de vent i llum, el cel sembla dotat d’una nova amplitud que lluny de fer-te sentir insegur per no tenir res on afermar-te t’emplena d’una alegria tan transparent com l’horitzó. Però una cosa són els propòsits i l’altra una metereologia que no es deixa doblegar per tan sanes intencions.
Ràfegues de vent intermitents i innecessàriament violentes no ens deixen ni tan sols l’opció d’intentar la cresta, així que toca recórrer de nou al sofert recurs d’improvisar. La companya mai ha pujat al Pollegó Inferior i fent memòria em ve al cap la recomanació d’una amiga, les coves del Talibans.
Sembla una alternativa prou original per arribar a la gran feixa que recorre la base de la imponent piràmide que configuren les plaques impol·lutes de la cara sud del Pedraforca. Indagant una mica per les xarxes descobrim l’existència de la Gran Diagonal, ruta que des de la mateixa feixa s’enfila per l’extrem esquerra de paret sud i amb tan sols unes senzilles grimpades i un mínim d’intuïció per orientar-nos en aquest terreny sempre vertical ens condueix al mateix cim del Pollegó Inferior.
Ja ho tenim això, en no res estem immerses en la verdor espessa del bosc que sustenta l’altiva cara sud. D’una blancor que enlluerna sembla no tenir punts febles, però no em penso deixar entabanar, perquè com si d’un truc d’il·lusionista es tractes a la que observes el detall n’endevines les febleses, és el conjunt el que esdevé intimidant.
La pujada pel bosc és dreta i les poques clarianes que trobem les aprofitem per recuperar l’alè i fitar la part baixa de la muralla. Cal encertar el punt en que un sender esquiu marxa a la dreta a buscar l’extrem oriental del tallat on si hem sigut prou hàbils haurem descobert un immens ull de roca que ens espera.
Ens atansem al tall maldestre que s’obre pas cap a l’interior de la paret, una corda que ha conegut èpoques millors ens indica que estem al lloc correcte i comença l’aventura de submergir-nos en una fondària que lluny de ser subterrània ens guia cap a les alçades. Pintoresc recorregut per forats, feixes i balcons que com si d’un joc de geòlegs es tractés ens guia amb fermesa fins la feixa superior.
Resolta la primera part de l’equació anem a per nota, així que recorrem la feixa mentre badem imaginant les giravoltes de les vies que s’enfilen paret amunt fins que topem de ple amb l’evidència de la gran diagonal. Un cop la tens davant no hi ha dubte possible, vertiginosa escala que et projecta amunt grimpant per grades perfectament encabides en l’enganyosa amplitud d’aquest esperó repenjat a la paret principal.
Cal parar atenció, però el pas sempre és franc i quan les plaques es redrecen fins fer-se impertinents una cadena ens ajuda a salvar el pas. Tombem ara al dreta seguint el dictat d’una tartera que enfila per una canal ignorant parets tenses com sentinelles, però un xic més amunt afluixen la guàrdia i virem a la dreta en busca de l’estretor d’una xemeneia que dóna pas a la neta amplitud de l’aresta cimera.
Soledat compartida en la distància perquè tot i tenir el cim del Pollegò Inferior només per a nosaltres la tartera és a tocar i una munió de gent dóna fe del poder de convocatòria d'aquesta muntanya. Aquest cop, però ens hem permès el luxe d'una ruta diferent i que en certa mesura et fa partícip del seu veritable caràcter, indòmit, però generós a l'hora de correspondre l'esforç. Sempre és un plaer tornar als orígens, avui els deures estan fets!
Estratègia de Pedra: Interessant ruta circular (aprox 10qm i 1100m de desnivell) que ens atansa a algunes de les raconades menys freqüentades del Pedraforca. Informació complerta del recorregut en aquest enllaç. Les Coves dels Talibans (PD+, III) tenen els trams més compromesos equipats amb corda fixa, tot i que en força mal estat llevat de la que recorre la primera cova, la més complexa ja que té passos molt polits per l’aigua (IV).
La Gran Diagonal (PD+, III+) en conjunt és una llarga grimpada per una ampla lleixa que s’enfila en diagonal a l’extrem esquerra de la paret, tot i no tenir veritable dificultat cal parar atenció a la roca. Al final de la canal trobem una placa més vertical equipada amb una cadena. La xemeneia final que dóna accés a la cresta cimera està neta, tot i que originàriament tenia un pitó per protegir el pas (III+).
Vam completar la ruta baixant per les Costes del Dou i un cop al Balcó de la Joaquima vam seguir fins l’inici de la tartera que baixa de l’enforcadura des d’on s’agafa el GR que continua avall per un torrent i voreja la falda de la muntanya en direcció a Gósol. Si no s’està acostumat a les grimpades amb pati no està de més dur arnes, cordino i algun encastador. La resta és afinar orientació i gaudir de la solitud d’aquest paisatge que tan t’emplena!
Per cert, quin contrast veure ara el Pedra colgat de neu quan encara no fa ni un mes de la travessa, tardor intensa i hivern que promet!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada