Aquella nit tambe vaig descobrir la primera acampada sobre la neu i també vaig descobrir les primeres congelacions de peus, jo calçat amb unes irrisòries botes militars mentres que del meu coll penjaven unes solvents plàstiques prestades per l'ocasió. Mentres avançàvem com si fossin part de l'exercit de Pancho Villa cap el nostre segon bivac als estanys de Carança , vaig aprendre a experimentar el buit sota la neu dura, vaig aprendre a confiar amb aquelles sabates amb puntes afilades anomenades grampons i també vaig aprendre que no s'ha de fer mai si no vols passar la pitjor nit de la teva vida. Ara amb la perspectiva que dona el temps i amb la impagable companyia de Laura m'adono que he voltat molt, pujat moltes muntanyes, me he encordat amb molta gent genial, he escalat molts llargs tant al càlid estiu com al gèlid hivern i sobre tot he intentat evitar de totes totes emular aquella nit inoblidable a Carança!. En el fons no crec haver canviat gaire, soc tant curiós, vital i somniador com abans o mes... Poder ara pentino unas canes que abans no sabien que eren. En tot aquest recorregut vital, si d'alguna cossa soc ric es en experiència/s i sense por a equivocar-me puc dir que he arribat a la maduressa tant personal com alpinística. I com ja sabem..., el moviment es demostra caminant!Avui era un dia per mi marcat en vermell en el calendari, avui era el meu aniversari i volia celebrar-ho de la millor manera possible, de l'única que em fa gaudir plenament. Tot i estar aquesta setmana treballant al Pirineu Lleidata, en una tornada llampec torno a ser de nou a Ulldeter, les condicions segueixen essent espectaculars i el passat diumenge al passar sota la cara est del Fajol Gran, una evident linea glaçada entre la Conrado–Altimira i la SAME ratllava en diagonal tota la paret i al seu començament una vertical cascada que era la porta que calia traspassar per tastar aquest pastis no degustat encara per ningú altre.
Amb Laura sortim el mateix dia de casa i per molt que correm el rellotge va mes ràpid que nosaltres, en un horari ja tardà ens plantem a peu de via i em torno a fregar els ulls, la linea continua verge i engruixint. Sense perdre temps iniciem tot el ritual de preparació de cordes i material abans d'enfilar paret amunt, no porto ni 10 metres que m'adono que el meu mal ull m'ha tornat a fallar, això es molt mes vertical del que jo em pensava, després d'una uniforme pendent estic al peu de varis ressalts mes exigents, col·loco algun cargol, mes que res per treure'm pes de sobre i mentres vaig fent travessies i superant petits desploms on els peus no serveixen per res, on tot un no creient com jo, es confia a tots els sants perque la famelica planxa de neu endurida sobre la que tracciono, no em faci tastar la resistència de les simbòliques assegurances que estan sota meu. D'un crit aviso a Laura que muntaré reunió no gaire lluny, però no trobo res raonable per confiar el meu pes i si miro amunt el panorama no es gens afalagador, per col·locar un pitó, un tasconet i un friend gairebé inverteixo una hora. El dia es fred i desagradable, el fort vent no para de bufar i jo tot suat en poca estona soc digne de ser exposat a un museu escandinau a l'aire lliure. Laura mentres puja s'adona que no es tant sols la meva falta de rodatge i de coco en plena tardor, es quelcom mes que tot això – si no hi ha gel!-, - on son els peus?-, -per on dimonis has passat això?-. 
Som preguntes que llança al aire mentres aquest se les enduen. Un cop els dos a la reunió aixequem la vista i la cascada que semblava ramposa, veiem que mes a prop fa fredar, l'horari avui ha saltat pels aires i les possibilitats d'aquesta roca de poder abandonar quan vulguem nosaltres son ben minses, els dos estem glaçats i per unanimitat decidim baixar, però jo demà no vull tornar a lidiar el mateix toro i decidim deixades fixes les cordes. Mentres marxem camí avall girem la vista i ens adonem que avui gairebe no ens hem aixecat del terra i la linea es preveu llarga i treballosa en aquestes condicions.
Dins l'escalfor de la furgo quan cau la nit tot es veu diferent, avui toca brindar per un aniversari mes, i si fem cas de les estadistiques avui faig el meu PAS DE L'EQUADOR per aquesta vida.
La nit ha estat llarga i pensar en el que ens podem trobar al endemà encara la ha fet mes intensa. Al mati següent ens posem aviat en marxa, el mati es fred i el vent avui també ens vol acompanyar durant tota la jornada, tant punt passem el refugi de Ulldeter unes sospites traces acabades de fer ens posem en alerta, no n'ha ningú a enlloc, nomes nosaltres i les traces, instintivament aixequem la vista cap a la paret, no hi som les cordes!! accelerem el pas, mirem i remirem i no veiem a ningú, tampoc a les cordes que ahir penjaven de la paret, enfilem la forta rampa a peu de ruta mentres trèiem el fetge per la boca, amb els pitjors dels pressentiments i el major dels cabrejos. Fins al darrer metre no ens adonem del desenllaç, les cordes estan tapades per una fina capa de verglas i les traces fins aqui i aquestes hores, encara ara es un tot un misteri per esvair. Remuntem ràpidament les cordes fixades, es un bon escalfament pel que ens espera allà dalt, als dos ens dona la sensació o ens vol donar, que en aquestes poques hores la minsa capa de glaç s'ha regruixat. M'equipo a consciencia tinc clar que poder ara ve el llarg clau de la via. Per arribar a la temptadora cascada evito la linea recta, però tot i així, la verticalitat es fa notar, a pesar del gruix de la neu dura, les assegurances amb cargols de gel que col·loco som prou testimonials,
després de una llarga travessa a esquerres em planto a peu de cascada, des de aquí acollona prou, tinc clar que nomes m'enfilaré si aconsegueixo protegir be aquests propers metres, per sort unes petites fissures venen a la meva salvació, dos sòlids pitons i amunt, abans reculo uns metres a recuperar cargols, el llarg s'intueix ben llarg i aquest cargols amb poca sorpresa per la meva part surten amb una simple estrebada cap enfora. Una fina i vertical columna que es d'obligat pas i de la que deixo en peu ben poca cossa, després de fer una neteja del gel a mig enganxar, m'enfilo amunt, cal ser fi escollint el lloc i la força de la picada si no em vull quedar nomes amb la compacta roca que aflora per sota.
Quan noto que per fi tinc prou confiança en un peu no m'ho rumio ni un moment per cargolar una nova assegurança, a partir d' aqui ja deixem una mica la verticalitat absoluta i alguna minsa esquerda a la paret de roca que tinc a la meva esquerra em dona “vidilla”, encara queden uns 20 metres per arribar al punt que crec que podré muntar la reunió, l'inclinacio es veu “humana”, pero tinc clar que posi el que posi per auto protegir-me pel mig, arribaré fins a dalt a pel, ara tant sols es d'un parell o tres de centímetres el gruix que agafa el gel en mig de la fosca roca que sembla voler aflorar per tot arreu. Cal ser valent i passar això ràpid, abans que perdre el temps i l'equilibri en col·locar assegurances inútils, avaluant cada picada de peus i de mans avanço metre a metre, sense voler mirar en cap moment com m' allunyo amunt de la darrera cinta dissipadora col·locada. Una mena de cova entre dos diedres escairats son el lloc decidit per acabar amb la taquicàrdia que porto a sobre, la seva evident fissura feia estona que la veia de lluny i just per això ja m'olorava que no portaria cap friend tant gran per poder col·locar aquí, busco i rebusco però no hi a manera de fer res digne com a reunió, però es just en aquest moments de crisis quan trèiem el millor de dins nostre, amb el piolet martell aconsegueixo arrencar uns bons rocs que faig empotrar a mida a la fissura a base de bons “maza-tges”, un cop mes relaxat i amb la vista menys nuvolada, trobo una amagada fissura on entra un extraplà fins el coll, ara ja puc respirar a fons i deixar-me glaçar a sobre tota la suor acumulada en aquest metres darrers. Laura amunt! Es el crit de guerra a l'altre costat de corda i en menys del que esperava ja la tinc amb mi ,
mentres m'explica les sensacions viscudes, jo encara no me he recuperat del darrer llarg i la convido a ella si vol encapçalar la següent tirada, no diu res... la seva mirada penetrant parla per si sola. Ara tenim una llarga i espectacular travessa a traves de gel molt fi i amb una inclinació considerable,
no porto ni uns pocs metres que he deixat la penjada i aeria reunió que m' adono que la meva invitació es mes apte per un enemic al que no vulguis veure mai mes, que no pas per la teva parella, el terreny continua essent molt exposat, pero les bones assegurances que aquest cop si que he pogut posar m' aportant serenor i per fi poder gaudir a fons de l' escalada.
A peu de via la ruta a seguir estava molt clara, un cop aquí surten varies opcions i entren els dubtes, per sort i sense que serveixi gaire de precedent faig cas a Laura i enfilo amunt per uns curts i verticals resalts gelats, perdent aixi el contacte visualm que es l'únic valid enmig del vent que cada cop bufa mes fort. Laura amunt! Han estat tres llargs sense treva però ara be la part intermitja de la via, des de avall semblava un simple caminar, ara ja no esta tant clar això... Aquest cop ella agafa la iniciativa sense necessitat de ser animada gaire, avança i avança fins que la corda s'acaba, surto a l'ensamble al seu darrera i quan arribo als darrers metres del llarg, veig amb quina alegria ha enfilat els darrers resalts verticals sense cap reunió que li aportes confiança, sens dubte ens coneixem molt un a l'altre com per saber que cap dels dos fallara en aquest terreny,
molt possiblement amb la majoria de companys de corda haguéssem hagut aqui crits en totes direccións. L'únic avet de tota la paret crec que es el que ens serveix ara de R, el següent llarg es mes ben aviat de tramit abans de començar a encarar la sortida per la veïna via Conrado-Altimira. Al arribar a aquesta mítica via de la que tothom parla però jo no conec a ningú que la haguí fet encara degut a la seva difícil formació, ens trobem traces del pas d'una cordada, realment aquest increïble novembre ha fet caure un altre mite, la Conrado-Altimira i no era cap llegenda (urbana)alpina!,
ara ens endinsem dins d'una marcada canal-ximeneia que cada cop es va posant mes i mes recte i mes i mes estreta fins arribar a un punt on cal escalar amb el cos de costat, això si..., aquí el gel i la neu son perfectes, no cal patir per les poques assegurances que es poden col·locar, saps que no les tastaràs.
Uns darrers metres molt estrets i verticals mentres arrosseguem els darrers centímetres de corda que quedan, ens deixen a dins de una allargada i petitisima cova, on cal estar completament doblegat i aixo dificulta el muntatge del “tinglado” pertinent,
Ara ja comencem a veure el color a la via i aixo no ho podem dissimular, l'alegria de Laura es desborda coincidint amb aquest elegant i generós llarg (veure video!). Peró encara ens queda una darrera tirada per poder cantar victòria i a primer cop d'ull es veu un apoteòsic fi de festa, ens refem i organitzem com podem en l'interior de l'incomoda cova i surto amunt per un extraplom rocós mig tapat per neu nova, 
ara cal una curta (per sort..) travessa a l'esquerra on podem escollir on volem passar mes por, per unes planxes de neu que es desenganxen al mirar-les, traccionar per neu pols que tapa la llisa roca o agafant-te als seguros que amb prou feina aguanten el seu pes i finalment opto per la tàctica dels brokers “diversificar riscos” i anar patint una mica a cada lloc sense fiar-me en cap moment d'enlloc, uns metres mes enllà aconsegueixo punxar sòlidament els piolets i el ritme cardíac torna a nivells normals, ja un cop a la reunió em dedico a resseguir mentalment en quin punt es troba del llarg Laura nomes sentint l'intensitat de les seves queixes, pero jo ben poc puc fer en una travessa per ella.
El dia ha marxat ràpid, tampoc es que sigui gaire llarg a finals de novembre però ens espavilem per arribar amb avidesa a l'aresta que marca el final de via , no sabem ben be, si per donar per acabada aquesta exigent via o per tastar els darrers i càlids raigs de sol que ja s' amaga'n pel Puigmal. Per avui ja hia hagut prou de presses i un cop mes ( i van...) hem aconseguit ser mes ràpids que el fantasma de Carança! A pesar que la foscor ens persegueix baixem amb calma per la aresta, ens cal pair l'escalada feta i poder rememorar aquells vells temps de xandall i xiruques en els que vaig descobrir parets vertiginoses on creia que era impossible que algú pugues sortir victoriós per dalt.
ressenya, clicar en l'imatge per ampliar
2 comentaris:
Enhorabona als dos, per la via i per l'aventurasa, son d'aquelles que deixen un bon gust per sempre.
Josep, és llàstima que no es puguin obrir les fotos. La resse inclús, he intentat per el font esbrinar el path i tampoc.
Salut. jesús.
Publica un comentari a l'entrada