*** La Noire (110m, 6a), Petit Dru, Vingrau

Dimecres, 18 d’octubre de 2023

No m'ho esperava, dura i contundent, La Noire és com un glop de cafè, intensa i amarga. És difícil trobar ressenyes de Vingrau, però aquesta via del Petit Dru em va fer el pes des del primer moment. Ens apropem a les parets amb ulls de descoberta. La muralla modesta, però retallada, s'alça enmig de vinyes com una provocació.

Un llampec de roca clara on hi destaquen plaques monolítiques d'una elegància que supera expectatives. El vessant nord ens rep, murs d'aspecte sever i austers en assegurances, vibrarem. Endinsar-s'hi és un acte de fe que es veu retribuït per unes regletes que et donen ales quan les trobes.

L'equilibri sembla diferent en aquest calcari de tacte ambigu i ferma verticalitat. Aquí les fissures demanen gestos nous i l'adherència és anar per nota. Tres llargs tan sols, però bons, te'ls has de guanyar. L'escalada demostra caràcter i estil pioner. En el cim l'amplitud del paisatge ens ve a trobar de nou. Geografia de cel. Crec que hi tornaré!

Notes d’interès vertical: La Noire, línia breu i ben perfilada amb un caràcter que crea escola. Si el Petit Dru ja destaca amb identitat pròpia en la muralla diàfana de Vingrau, vies com aquesta el doten d’envergadura. Directa, intrigant i de sòbria elegància, et fa navegar per la paret.

Estem davant d’un itinerari semi-equipat, a les tirades trobem químics, espits i alguna baga. Totes les reunions són muntades amb químics. Algunes ressenyes parlen de la Noire com una via equipada, però amb les assegurances existents i sense afegir flotants hi ha trams que resulten exposats. La seva austeritat en equipament obliga a llegir la paret i fer cas de la lògica.

De material necessitem dotze cintes, joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C3), tricams o tascons i baguetes per ponts de roca, estrep opcional.

Roca amb pedigrí, un calcari que destaca per la seva blancor, segell de vessant nord amb el que això comporta, un tacte en el que cal confiar. Malgrat semblar absolutament compacte des de la proximitat descobrim magnífiques regletes de canto tallant que ajuden a compensar la manca de preses de peus, adherència de la fina. Predominen murs de marcada verticalitat i les fissures justes perquè la línia tingui varietat.

Tirades sostingudes en dificultat i grau francès de l’antiga escola, és a dir, collat. Parlem doncs, en el conjunt de la via de 6a ben obligat. Assegurances justes i alguns passos en que equipar no resulta senzill donen cert compromís a la via. Orientació nord-oest, ombra i roca fresca durant la major part del dia, tan sols espurnes de sol a la tarda.

Traçat que no dóna pistes, a primer cop d’ull la via sembla enfilar-se per un mur impenetrable, cal plantar-se al peu per començar a intuir una lògica que requereix del tacte més que de la vista. La línia està resolta en tres tirades d’estil clàssic i minimalista.

La placa d’entrada ja avisa que l’escalada serà tècnica i de passos poc evidents. Segona tirada, la més dura i obligada, hi trobem desplom i fissura que contrasten amb el diedre final de parets llises i vertical a rabiar. El tercer llarg, tot i ser el més senzill segueix sent aeri i de gest. Una via en que cada tirada suma.

Accés, des del poble de Vingrau anem en direcció Opul-Perillós per la carretera D9. A 1,4 quilòmetres de la sortida de Vingrau trobem un aparcament per quatre o cinc cotxes en una corba l’esquerra (enllaç maps).

Aproximació, a l’aparcament mateix neix un sender que puja en direcció a les parets, el Petit Dru és un dels darrers sectors de la carena (panoràmica blog Mi Terapia Vertical). Hem de vorejar per sota la muralla fins un coll, per tant seguim pel sender principal prenent els trencants a l’esquerra, sense pujar mai a la base de les parets. Des del coll baixem pel sender (marques vermelles i alguna groga) i flanquegem de nou fins arribar sota el Petit Dru, se’l distingeix per un característic arc foradat al vessant nord.

Uns metres abans d’un refugi lliure prenem un sender que pugi cap a la seva base. Remuntem una tartera i anem a l’esquerra en busca d’unes cadenes que ens ajuden a superar el sòcol rocós que porta al vessant nord.

La Noire discorre pel pany de paret més llarg, a la dreta del característic arc (30 min). Els químics del primer llarg costen de localitzar, el seu color gris opac es mimetitza amb la roca, però des de peu de paret es distingeixen. A la dreta de la nostra via hi ha una pintoresca fissura/xemeneia equipada amb químics i pitons.

Descens, des del cim, sense remuntar cap al cordal, baixem cap a la gran tartera canal del vessant nord. Una gran fita indica el punt per on baixar cap a la tartera. Prenem un sender que fent zetes en poc minuts ens deixa a peu de via i retornem pel camí d’aproximació (45 min).

Vingrau, petit oasi vertical entre vinyes, roca clara que mossega cel i dits. La Noire és el contrast, la cara fosca d’aquestes parets, bellesa amagada en un gest que t’obliga a guanyar-te el pas per la muralla. Espectacle de via i de cim que posa el cel al teu abast.

conspiradorsdelavertical:Lau&Angélica

π