*** Démons et Merveilles (150m, 6a+), Pierre-Lys (Echine du Diable), Aude

Dimarts, 17 d’octubre de 2023

Recordo un final d'estiu en que hi va haver molta roca. Démons et Merveilles va ser la cloenda d'un periple que ens va dur ben al nord del Pirineu, terres de càtars i castells que van deixar bones sensacions i la inquietud de tornar-hi. Aquest octubre a les gorgues de Pierre-Lys s'hi endevina una tardor feta d'ocres i cendra. Retorno a l'esplèndid diedre que em va quedar gravat a la memòria.

Com una línia tan simple pot donar tanta satisfacció. Equipada en el punt just, fa estudiar bé cada pas. Alleugerim distàncies fent treballar el material, la roca ens ho posa fàcil. Calcari d'angle perfecte i fissures fetes per ser devorades. Que bo poder escalar-lo com es mereix, deixant de banda estreps i apurant la incertesa d'un lliure intens i pertorbador.

El diedre dóna pas a esperons que posen la vall als nostres peus. La bellesa del paisatge és l'únic que ens distreu de la paret. Tot es confabula per captivar. El saber fer d'aquesta via emplena el buit d'equilibri.

Notes d’interès vertical: Démons et Merveilles (ressenya Xavi Grané), ruta on es professa culte al diedre, convertit en protagonista absolut de l’escalada. D’entre els espadats del congost hi destaca l’Echine du Diable, arquitectura perfecta d’esperons encavalcats que transmeten bellesa i equilibri a la línia que ens proposen. Caràcter clàssic que llueix en aquesta paret breu i esvelta.

Oberta en solitari per B. Moitroy la primavera de 2002 i concebuda com un itinerari pràcticament equipat (bolts i algun pitó antic). Les assegurances són correctes, però espaiades, els passos claus estan ben protegits i trobem bones fissures per equipar si volem reforçar les tirades. Totes les reunions de dos bolts, excepte R3bis (un bolt).

De material necessitem catorze cintes, joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C3) i tascons. Si anem justos de grau pot ser útil repetir friends mitjans (C0.5 a C2), sobretot pel segon llarg, molt sostingut en el sisè.

La roca és un plus, calcari del bo, tacte aspre i fissures franques, tan sols demana atenció en la vira de transició i en trams puntuals de placa (crostós). Clar predomini de l’angle recte, cantos tallants i bones regletes de mans, en el cas dels peus el paper de l’adherència és clau. Verticalitat i breus desploms donen ambient.

Grau francès i dels noranta, o sigui ben posat i amb trams que obliguen. Tot i així la via admet dues versions, V+/A1 obligat amb força material i estrep (versió 2012, enllaç) o bé l’actual 6a/Ae amb mentalitat de lliure. Compromís baix gràcies a equipament i qualitat de la roca. Orientació sud-est, sol que s’allarga més enllà del migdia.

Traçat on hi destaca la rotunda esveltesa del diedre inicial, la seva evidència fa lògica l’escalada. Més enllà del diedre la línia sap trobar la continuïtat en aquests esperons superposats. Les dues primeres tirades recorren sencer el magnífic diedre que ens obre les portes de la paret. Intenses, sostingudes i atlètiques, amb l’afegit de passos que no són fàcils del llegir, ens obliguen a esprémer al màxim la tècnica, però la seva elegància és un regal.

El primer llarg té un plus de dificultat a l’arrencada, però el segon és mantingut d’inici a fi, una veritable joia per a qui li agradin els diedres. Després la via perd empenta, però no bellesa, murs on segueixen manant diedres i fissures, ara ja més relaxades, però d’innegable atractiu. A la tercera tirada atents a NO anar per la línia de bolts de la placa més a la dreta. El llarg de transició discorre per una mena de canal entre esperons.

Accés, per la carretera D117 ens dirigim a Belvianes-Cavirac i a l’entrada del poble girem per la D78 cap a Cavirac, aparquem només creuar el pont a la dreta (enllaç maps). Aproximació, tot just passat l’aparcament a la dreta surt una antiga via de tren convertida ara en camí que s’endinsa a la gorga (rètol), si ens fixem podem veure antics ponts i algun rail. Abans d’un túnel ara barrat, a l’esquerra surt un sender ben marcat que s’enfila en forta pujada (cable) i segueix recorregut per la gorga.

Arribem a un coll i baixem uns metres per una canal tartera, la creuem i ens endinsem de nou al bosc per continuar camí. Un cop a la vertical de la via trobem un corriol que puja pel dret cap a l’Echine du Diable (foto blog Camptocamp). Una placa metàl·lica amb el nom gravat ens marca el peu de via (25 min). Una senzilla grimpada per una vira diagonal ens porta a la petita repisa de la base del diedre (bolts visibles). La línia de bolts que marxa en flanqueig a la dreta correspon a la via Rappèl a l’Ordre.

Descens, la nostra opció és rapelar. Des del cim anem a l’esquerra (direcció Cavirac) seguint una corda fixa que voreja per darrera la cresta pel vessant nord fins un tall on trobem la instal·lació de ràpel. Un primer ràpel (60m) ens deixa a la R3. Dos nous ràpels, aeris i verticals (50m), recte avall per la via Ràppel a l’Ordre ens deixen a terra, al costat d’on hem iniciat l’escalada (foto blog Camptocamp). Desfem camí fins l’aparcament (45min).

També hi ha la possibilitat de baixar caminant. Del cim anem en direcció est cap un evident coll, cal creuar-lo i remuntar uns metres pel costat contrari. Ràpidament trobem un camí a l’esquerra que ens retorna al poble pel vessant nord (40min).

Un diedre per definició és elegant i aquest no serà menys, però és que a més resulta sexy por lo provocador que arriba a ser. Et posa contra les cordes i no et deixa més opció que escalar-lo. Bona via, en ella l’equació de línia única funciona i a més, la tardor li senta de luxe.

Démons et Merveilles... més enllà de l’escalada, també hi han les paraules

De colinas y vientos

de cosas que se denominan para entrar

como árboles o nubes en el mundo

De enigmas revelándose en las lunas

rotas contra el aljibe o las arenas

yo he dicho y esperado

Creo que nada vale contra esta caricia

abrasadora que sube por la piel

Ni el silencio, ese desatador de sueños

(Julio Cortázar)

companydeviatgeiatzars:Lau

cordadaamiga:Xavi&Angélica

π