**** Via del Nifo (1ª meitat, 210m, 6a), Roca Narieda (oest), Alt Urgell

Dilluns, 9 d’octubre de 2023

Quan tots els amics i coneguts han escalat una via, ja t'ensumes que serà bona. La del Nifo fa temps que estava al tinter, però el segell dels oberturistes i certa aura de dificultat la mantenien a l'espera. Tot i els meus recels, aquest calorós octubre l'ha convertit en la millor opció per fugir del sol. Després de tres mesos, retorno al calcari, gris platejat que sempre m'ha fet sentir com a casa. L'enyorava.

Transformem el bastió oest de Narieda en terra ferma vertical on bolcar l'anhel de bellesa que l'insigne diedre del que totes les ressenyes parlen promet. Promet i compleix. Salvatge, d'atractiu implacable i línia perfecta. L'escalada a vegades pot ser molt simple. Dues tirades inicials deixen molt clares les regles que regeixen en aquesta clàssica, intuïció i lògica. Si no ets primmirat amb rocam i vegetació gaudeixes de l'astúcia del traçat.

Tota la transparència que li mancava d'inici, però es concentra de cop en la fantàstica fissura que ja no ens abandonarà. Ens hi aboquem de ple. Directa com una fiblada podem escollir com encarar-la, diedre o bavaresa, tot s'hi val a l'hora de fer nostra la seva nuesa. Tacte ferm que ajuda a gestionar el buit que crea.

L'arnés s'alleugereix a mida que l'explorem. El sol gira en la paret i la fissura s'acaba, just ara que ens havia fet adeptes a la seva elegància primària. Addictes a la barbàrie, volem més vies com aquesta, vies que no sotmeten la força que les va alçar. Escalar-les és un impuls.

Notes d’interès vertical: Via del Nifo (ressenya Luichy), si hi ha un diedre amb nom propi a Narieda és el d’aquesta via. Caràcter clàssic i estil que no busca agradar sinó fer que la roca es llueixi. Ho aconsegueix, la línia desvetlla tot el fanatisme que una fissura pot concentrar i l’elegància necessària per escalar-la.

Oberta amb bon ull per Albert Merino, Maribel Lizarán i Armand Ballart el maig del 82 en homenatge al seu amic, l’escalador Pep Masip, en Nifo, que en aquella època estava fent la “mili”. És una via semi-equipada amb lo just, totes les reunions estan muntades (bolts), però tirades estan pràcticament netes, tan sols hi trobem algun pitó o pont de roca i tres espits (dos a L1 i un a L2). De la R5 en avall rapelables.

Material, catorze cintes, joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C3), tascons i tricams, repetir firends mitjans (C0.5 a C2) és una opció interessant a valorar. Calcari d’aventura. Dues primeres tirades una mica brutes i amb trams de roca dubtosa, però de bon gestionar. A la que arribem al diedre la roca és excel·lent, aspre, adherent i cantelluda, un luxe. La sensació general és que la pedra mossega.

Graduació clàssica amb el plus que dóna el segell dels oberturistes i l’anyada, vuitantera. Malgrat el que marca a ressenya, la via requereix un 6a obligadíssim. Atlètica i tècnica esdevé una joia en el seu grau, sisè. Compromís propi d’una via a equipar. Les reunions muntades i fissures que brinden tot el necessari per protegir fan que el compromís sigui moderat tot i que les tirades són pràcticament netes. Marcada orientació oest, en aquest pany de paret el sol no ens atrapa fins el migdia.

El traçat és un manual de clàssica, regirat a l’inici, busca els murs amb més continuïtat i possibilitats de protegir fins arribar a l’esplèndid diedre que no abandonarem en les tres tirades següents. Un recorregut lògic on elegància i dificultat encaixen a la perfecció. A destacar les fissures superiors, verticals o desplomades amb nombrosos passos de bavaresa difícils d’equipar, no hi ha reposos.

Menció especial per la cinquena tirada, comença amb una bavaresa incendiària que deixa els braços fosos i l’esperit alerta, fa vibrar. Atenció a la placa del primer llarg, resulta obligada. La segona tirada és regirada i llarga, cal gestionar bé les cordes, la R2 la està després de passar per la base d’un curiós gendarme en equilibri sobre la paret al final d’un flanqueig senzill (ignorem reunió intermèdia que trobem abans gendarme).

La tercera i quarta tirades són una meravella, un diedre d’escola de dificultat creixent, esvelt, aeri i audaç. Mantenir la netedat de la via és un encert i una sort, preserva un caràcter que ja no s’estila i li dóna una força molt particular. Hi ha qui opta per entrar pel Ratolí de Llavis Vermells, no us ho recomano, no us deixeu impressionar per l’aspecte dels dos primers llargs, valen la pena i arrodoneixen el conjunt de la via.

Si es vol rapelar la via el millor és arribar fins la R5 i rapelar, si escales el sisè llarg, sinuós, selvàtic i amb una placa picant al final, toca fer un ràpel en diagonal des d’un arbre.

Accés, circulant per la C-14 direcció la Seu d’Urgell, a uns tres quilòmetres de Coll de Nargó girem a la dreta per la carretera que porta a Alinyà i Cambrils. Tot just creuat el pont prenem un trencant a l’esquerra que va cap a Fígols i Organyà i seguim uns set cents metres fins aparcar en la segona explanada que trobem a l’esquerra, just al costat d’una pista que baixa cap al pantà (enllaç maps). NO aparcar en la primera explanada que trobem, està reservada per vehicles d’emergències i serveis (rètol).

Aproximació, el diedre, senya d’identitat de la via, no es veu des de l’aparcament, queda amagat lleugerament a la dreta. Com a referència prenem un triangle rocós repenjat a la base de la paret, la via comença a la seva dreta (foto via Luichy). Davant de l’aparcament surt un camí que puja cap a la muralla, el seguim i quan veiem que gira massa a l’esquerra, prenem un corriol que puja per una mena de barranquet fins la base de la paret.

Flanquegem a la dreta pujant un petit contrafort i un cop l’haguem vorejat trobem la via (15min). Inscripció Nifo mig esborrada i un pitó ben clavat en una placa a uns tres metres del terra en marquen l’inici. Uns cinc metres a l’esquerra, en ple contrafort, hi ha la línia de bolts del Ratolí de Llavis Vermells.

Descens (45min), en tres ràpels per la via. De R5 a R3, des de R3 anem a buscar una reunió aïllada situada uns cinc metres per sota R1 i d’aquí un darrer ràpel al terra.

La del Nifo és una d’aquelles vies que no necessiten explicació, són instint. El seu nom queda en boca de tots com un referent i és que el seu traçat, alt, net i directe fa de l’atreviment inspiració. Defineix una forma d’escalar.

companydeviatgeiatzars:Lau

π