" La il·lusió ens fa l'horitzó és ample "

**** Inversió Tèrmica (250m, 6a/Ae), Cap del Ras, Àger


Dilluns, 22 d’octubre de 2018


Les boires ens foragiten de Terradets, tan sols som capaços d’intuir la part alta de la paret de les Bagasses en els breus moments que la teranyina de núvols que la té pressa cedeix una mica en el seu setge. L’hivern sembla haver-se instal·lat a les fondalades, així que és moment de fugir d’aquest gris humit tan ingrat i buscar la neta lluminositat de les alçades.



Les parets d’Àger ens semblen una aposta segura i no ens equivoquem, el mantell de núvols contínua entossudit a cobrir tota la plana de Lleida, però nosaltres rai, el sol ens recorda qui mana sobre el fred. Refets ja del tast d’hivern, anem llençats, així que per no perdre el fil de fenòmens meteorològics associats a l’escalada entomem resolts la Inversió Tèrmica.



Ubicar-la a la paret no ens costa gens, veïna de la clàssica Badalona (la primera via que vaig escalar en aquesta paret, en acabar-la em vaig prometre no tornar-hi mai més de tant que em va costar, cosa que vaig incomplir flagrantment amb l’agreujant de repetir-la per gaudir-la com es mereix) destaca per la lògica del seu traçat.



Ens fixem en un sòcol d’allò més vertical que es plega dòcilment sota el dictat d’un arc, però la feblesa dura poc i ràpidament es redreça seguint la línia decidida d’un diedre que apunta maneres i ens aboca sense remei a la ingravidesa del pany central. La paret esdevé millor guia que la mateixa ressenya, nostre és el deure de respectar el seu mandat.



Ens hi apliquem amb ganes i certament no tens més remei que obeir, la via et posa a lloc des del primer metre. El mur de la primera tirada no se’l pot anomenar de cap altra forma que no sigui magnífic, una placa impol·luta de cantells esquerps i verticalitat insolent. Indiferent als nostres esforços no es molesta en donar la més mínima treva i em veig obligada a fer ús de bolts i argúcies vàries quan tècnica i força ja no donen més de sí.



Complaguda, la paret ens regala una placa senzilla amb una roca que fa pessigolles als dits, per afermar-s’hi tan sols s’hi val equilibri i aprofitar les escasses regletes en el moment just. Un elegant diedre posa fi a la treva i tornem al flirteig descarat amb la vertical. El pany central és elegància feta placa, un mur d’una solidesa inquietant, però és tan sols qüestió d’astúcia anar destriant el seu delicat tramat de fissures.



Escalar-lo et deixa sensació de meravella. Un darrer esglaó ingrat que si se’t travessa pots arranjar en artificial, ens deixa a la feixa de la part alta de la paret. Aprofitem la seva comoditat per traçar sobre el proper mur el teòric itinerari que proposa la ressenya. Malfiem del grau i fem bé, ja que de sobte la via ha canviat de tarannà, els bolts han donat pas a pitons i fissures nues difícils d’equipar.



Nous elements en joc que augmenten el compromís i fan més intens aquest llarg rematat per un diedre maldestre que ens té ben entretinguts. Se’ns dubte aquesta és la tirada clau de la via, rude i amb un geni que es pot travessar si t’agafa desprevingut. Superat l’escull toca navegar per panys senzills triant el camí que més ens plagui fins topar amb la bonica xemeneia de sortida, franca de mena i original per inesperada.



Ja a la carena et colpeix la sensació d’amplitud, la mirada es perd vers un horitzó que convida a imaginar cims amagats rere les bromes de la tarda. Immersa en aquesta llum tan especial endevino el joc de la paret, es deixa amansir lo just per deixar-nos pas i captivar-nos amb la seva bellesa salvatge i austera. Sap que hi tornarem, no s’equivoca!



Recorregut tèrmic: Un cop has fet la trilogia (per mi Redrum, Tope Classic i Tercer Hombre) aquesta via et permet anar un pas més enllà alhora de catar la magnífica verticalitat dels panys centrals. Plaques de regletes que no perdonen, diedres rabiüts i breus desploms posen a prova la nostra destresa quan toca bregar amb la combinació de tècnica i força que demana aquest calcari abrasiu i treballós d’entomar.



Escalada lògica i equipada amb seny auster fins la feixa, els darrers tres llargs gairebé nets li aporten un plus de compromís. Graus ajustats (6a obligat per anar tranquils, la resta trampejable en artifo), la tirada clau és la sisena, poc equipada i amb un fissura estranya on cal esmerçar-s’hi (V+ delicat).



Per les primeres cinc tirades amb setze cintes i estreps en teniu prou, per les tres darreres cal afegir friends (0.3 al 2), aliens (semàfor i gris) i tascons mitjans. Atents a la R6, és tan sols un bolt i cal reforçar-la ( friend 2), les dues darreres reunions són d’arbres i després de la R7 val la pena fer un canvi de reunió fins el peu de la canal-xemeneia si no voleu arrossegar corda entre matolls.



En conjunt una via en la que escales a tots els llargs, plena, exigent i terrenal. És de les que et transmet la força d'aquesta paret.