" La il·lusió ens fa l'horitzó és ample "

***La Serp de Dues Cares (185, V+/ Ae), Paret de l’Extrem, Montroig


Dimarts, 16 d’octubre de 2018


La paret de l’Extrem del Montroig té la virtut de traslladar-me instantàniament al “lejano oeste”. Una cinglera vermellosa s’enlaira sobre un paratge erm, el color ocre és la nota dominat amb breus tocs de verd que per contrast el fan més eixut. El cel inflat de núvols sembla immens i li dóna a tot plegat un aspecte remot. M’agrada aquest racó de món, conserva el privilegi de la solitud.



No hi ha res que et destorbi de l’escalada i et pots lliurar al plaer de deixar-te sorprendre per l’aspror del rocam. Un tacte peculiar que sempre m’agafa desprevinguda i em recorda que en aquesta paret la millor guia no sempre és la vista, cal tocar, palpar i deixar que relleixos subtils prenguin consistència sota els dits. 



Avui faig d’amfitriona, els dos companys de cordada són novells en aquestes contrades i em decanto per una via que ens deixi fer un tast amable de la paret, a més fa set anys que no escalem plegats els tres i és dia de gaudir de la retrobada. La Serp de Dues Cares, curiós nom que t’obliga al joc de buscar similituds entre el traçat i l’esmentat ofidi. 



No me’n surto perquè malgrat que sinuós, tira pel dret en el moment precís sense eludir la verticalitat de plaques i diedres que s’arrengleren en perfecte ordre. La línia pot semblar un xic rebuscada, ja que ha de buscar l’encaix entre altres vies més antigues que aprofiten els panys més lògics, però se’n surt amb enginy i sap trobar el seu lloc a la paret. 



Escalada sostinguda, poc vistosa en aparença, però que ens reserva llargs realment bons. Plaques de brusca elegància on no et pots entretenir en el gest s’alternen amb diedres de sortida rabiüda i petits desploms amb el punt just de picant. Nosaltres serem els que triem fins a quin punt cal batallar els passos, l’equipament permet ser atrevit i si no ens en sortim amb la seqüència sempre podem recórrer al noble art de l’artificial. 



Un darrer llarg on el rocam ens fa anar ben alerta ens deixa a la carena de l’Extrem. En un moment deixem enrere el buit de la paret i trepitgem amb fermesa aquesta terra austera, els camins que s’obren pas entre garrics i punxes, però els colors del ponent fan benèvol el paisatge. 


Pensava que després d’escalar la via potser resoldria el per què del seu nom, però encara m’he allunyat més de la resposta. El que sí que puc dir és que a la travessa del segon llarg ens ha donat la benvinguda un petit escurçó, la serp almenys hi és! 



Pell de serp: Itinerari atraient, potent en la mesura que ho vulguis i que, tot i anar pels panys laterals de la paret, no li falta ambient. Rocam que vol ser desagraït, però que no se’n surt i llevat del darrer llarg on cal extremar les precaucions ens regala amb una adherència de manual.



Ben equipada i generosa en els trams on el grau apreta, no demana més ferro que el de les cintes, amb unes setze ja fareu. Podeu afegir un estrep per anar més còmode amb els Ae (si teniu el grau, llevat el breu desplom de sortida del tercer llarg la resta es resolen amb 6b/6a+). En un moment donat el semàfor d’aliens i algun friend (0.5 a 1) pot anar bé per anar més tranquil en algun pas (opcionals). 


Un curt tram de corda fixa ens deixa a la R0 que es prou còmoda. A la primera tirada compte de no anar cap els bolts de la dreta (Kriptonita), la nostra línia fa una travessa descarada a esquerra. No busqueu la R2, és un arbre, la via contínua just on acaba la feixa, abans haurem creuat per sota la Lara. Tercera i cinquena tirada les més maques amb diferència i això que l’aspecte de la cinquena no promet massa, però ens reserva una magnífica placa de regletes. 


Si no ens acaba de fer el pes l’aspecte dels blocs de la sisena tirada, podem sortir a la carena tirant pel dret per una variant (IV+). En general la graduació és correcte i resulta fàcil de seguir amb una bona ressenya, no té més misteri que el de la serp. Una via per entrar-li amb ganes i provar tots i cadascun dels passos!