*** Stress (130m, 6a+), Roca Gris, Montserrat

Dimarts, 13 de novembre de 2018

Fa temps que em tenia intrigada aquesta via, a diferència de la seva veïna GEM, resta en un prudent segon pla que de tan discret com és gairebé que se’n pot dir oblit. La poca informació que corre per la xarxa dóna fe de la minsa freqüentació de la ruta, però lluny de ser un inconvenient això no fa més que esperonar la meva curiositat. També és cert que ha estat escollida per descart, dies seguits de pluja ens obliguen a buscar panys solejats per fugir de la mullena a les parets.

Així que aprofitem abans no entrin les regulacions a finals de desembre per tastar de nou els murs ben plantats de la Roca Gris. Deu n’hi do la de vies que hi van trobant el seu espai a l’atapeït vessant est, la Stress es troba just abans de la línia de l’Urquiza Olmo (més coneguda pels ràpels que per la via en sí i això que tot i ser senzilleta té el seu que) i emmascarada per la contundent Dias de Furia.

L’aparença del primer llarg no convida gaire, un puzle de petites llastres desllueix la placa, té un aspecte ben rude, com si estès sense polir encara. Tant els moviments com les assegurances són poc evidents i cal bona col·locació per anar traient l’entrellat d’aquest conglomerat més tècnic del que la ressenya dóna a entendre. Tirada llarga i mantinguda amb una roca entre ingrata i trencada que requereix finura i ens fa anar ben concentrats.

La segona, per no desentonar, segueix amb el mateix tarannà, amb l’afegit que els primers metres estan protegits amb uns pitons que no veus fins que estàs en plena feina. Un petit plus de compromís que requereix un cop de geni per lidiar amb roca d’aspecte sospitós i una fissura no tan bona com voldríem per equipar. Trobar els pitons suposa una petita alegria que rebaixa part de la tensió, però sense confiar-se que el rovell delata que algun d’ells ja està a prop de la jubilació.

Quan deixem enrere la fissura i encarem la placa, el panorama no canvia gaire, la roca continua sent delicada i els passos estranys. Aquesta escalada està sent ben terrenal, res de moviments subtils, sinó fermar els cantells i tibar amb prudència que hi ha trams per sanejar encara. La segona reunió és al capdamunt d’una mena de gendarme panxut repenjat a la paret i la perspectiva del tercer llarg ens fa arrufar el nas.

Segons la ressenya és més difícils que els anteriors de ben segur que ens donarà feina. Res més lluny de la realitat, un mur rabiosament vertical de canto rotund i forats que tenen el do de l’oportunitat ens reconcilien amb la via. Mantinguda, atlètica i al mateix temps airosa, ens retorna a la sensació d’ingravidesa i li dóna un aire nou a l’escalada. I ara que la cosa semblava que agafava volada s’acaba.

Uns darrers metres de senzilla grimpada ens deixen al capdamunt de la Roca Gris on retrobem un horitzó que tenim ben memoritzat a còpia de sumar metres en aquest perfil tibat. No m’ha desagradat pas la via, el seu interès rau en el conjunt i fa gala d’un caràcter agrest que té els seus adeptes. Una bona aventureta per clàssics als que no facin mandra rutes alternatives.

Gestió d’estrès: Via de tall clàssic que discorre en gran part per plaques en brut amb assegurances espaiades que ens fa anar ben atents. Escalar concentrat, llegir la paret i pair la roca és la tònica. El tercer llarg el millor amb diferència (6a+, no és obligat, amb V+ es passa, però la veritat és que es deixa fer molt bé). 

Està equipada amb bolts i pitons no sempre en bon estat, per tant a la dotzena de cintes podem afegir el semàfor d’aliens, algun friend mitja (0.5 a 1) i tascons/tricams mitjans per atenuar alejes i rovell. Les reunions no són rapelables i la darrera és un arbre. Hi ha un parell de punts en que cal estar atents per no errar de via, un cop xapat el primer bolt no anar a buscar el següent de l’esquerra (Dias de Furia), sinó cal escalar en lleugera tendència a la dreta.

Des de la R1 no hem de seguir la línia de bolts que enfilen per la placa sobre la reunió, sinó que cal seguir la fissura vermellosa i d’aspecte un xic trencat, els pitons que marca la ressenya no es veuen, però hi són tots quatre, el primer una mica amunt. En canvi al primer llarg no hem vist cap pitó i a la tercera tirada el segon pitó es troba tan sortit que poca feina fa. El descens, com sempre, tres ràpels per la Urquiza-Olmo. Bona opció per dies incerts de tardor. Rutes diferents i atractives dins l’àmbit reduït de la Roca Gris.

**** Tomàquets d’Amagatotis (130m, 6a), La Palleta, Montserrat

Dijous, 08 de novembre de 2018

Hi ha amors incondicionals, Montserrat n’és un i quan la coneixença amenaça amb la rutina la muntanya et trasbalsa amb un pany de paret tan deliciós que estreny encara més el lligam. Mira que és poc ostentosa la Palleta, ja es cuida prou de quedar ben amagada rere l’estela dels Pollegons. T’has d’enfilar fins el capdamunt del torrent per arribar al seu peu i un cop aixeques la vista tan sols un llençol gris d’imperfecta geometria.

Monòton en la seva extensió i sense res que trenqui la seva uniformitat, cal tocar-lo per entendre la seva excel·lència. Els núvols esmorteixen qualsevol espurna de color i la grisor llisca fora de la placa fins cobrar una dimensió pròpia feta de petits relleus, còdols i forats. Rumio, la millor roca de Montserrat, m’ho han dit mil cops i de fet amb la Tuaregs ja n’he fet un tast.

Avui ens quedem un pel abans, la Tomàquets és a tocar, lleugerament a l’esquerra de la Tuaregs i s’endevina ben dreta. Aquesta placa esvelta no està disposada cedir ni un sol pam en la seva arrogància, però a canvi ens obsequia amb una roca de tacte insuperable. Primers metres tècnics i amb la patina ingrata dels peus de via obacs, requereixen concentració i els braços es queixen amb aquesta arrencada tan abrupta.

Un xic més amunt, absorbits sense concessions per la placa, topem de ple amb un conglomerat aspre, de cantell precís i exquisit que obliga a temptejar amb cura l’encalç definitiu. Dansa feta de moviments mesurats que esgarrapa metres a aquesta verticalitat esquerpa, són els petits gestos els que ens fan avançar.

De tant en tant, un forat on hi cap la mà sencera ens dóna un respir abans de retornar a la nostra cerca. Austera en assegurances, manté el compromís dins límits raonables i no sempre, però té l’encert de deixar-ho clar des del primer metre. El gris del cel no ha acabat complint la seva promesa i la pluja s’ha quedat en avís, resta suspesa al fil del nostre reduït horitzó encabit amb naturalitat entre les parets del torrent.

Alleujats i agraïts per la inesperada treva reprenem l’escalada amb fermesa per esprémer al màxim l’elegància de les tirades, tot i que costa no dubtar alhora de navegar sense elements de referència en aquest pany impol·lut. El darrer llarg ens deslliura de la tirania monolítica de la placa, una fissura desplomada de geni rabiüt és l’única capaç de replicar a aquest mur magnífic de roca cantelluda, farcida de forats de totes mides que ens dicta els passos amb la seguretat de qui es sap indiscutible.

Realment és una via on escales del primer al darrer metre, directa, audaç i tan elegant que t’emplena d’agraïda meravella per la voluptuositat d’aquest conglomerat que deixa ben clar perquè l’escalada montserratina va ser la primera en robar-me el cor!

Carnet de placa: Clàssica amb denominació d’origen que ens permetrà tastar la millor roca de Montserrat. Predomini indiscutible de la placa equipada amb austeritat lo que li dóna un compromís i autenticitat a l’escalada que ja no s’estila.

Exigent i mantinguda, la clau de pas són els primers metres, escalada de finura i obligada (6a), a mida que anem progressant la verticalitat no cedeix, però el canto és més generós i els moviments costen menys de llegir (V+). Tots els llargs de la via són bons, els tres primers discorren per un magnífic mur de roca aspre i farcida de forats i el darrer per fissura desplomada gairebé neta (un pitó) que demana mesurar bé les forces.

Els seguros (bolts, pitons i algun pont de roca) estan sempre lluny i llevat de la fissura del darrer llarg costa afegir peces, toca navegar i compte a la tercera tirada que quan la dificultat afluixa els bolts desapareixen. Per la via ens aniran bé una dotzena de cintes, tricams o tascons (mitjans i petits) i semàfor d’aliens. Les reunions de la via són rapelables.

Un cop escalada no deixa de ser curiós veure els graus de la ressenya original, aquells escaladors eren d’una altra dimensió. Una lliçó d’escalada i bon gust, de les imprescindibles!

*** Porno Star (110, 6a/Ae), Roca Alta, Vilanova de Meià

Dimecres, 07 de novembre de 2018

Tots els amics i coneguts ja havien fet la Porno Star i tots sense excepció en parlaven meravelles. Nom que dóna peu a moltes interpretacions, però en certa mida ben trobat perquè la via es llueix i dono fe que ho pot fer sense pecar de vanitosa. Els seus atributs: plaques de somni, verticals, per no dir desplomades i farcides de les omnipresents franges horitzontals que tantes alegries ens donen quan la ganda és bona, amb l’afegit d’una roca de vici tan aspra que ni amb el pas de les cordades es gasta.

Però en la carta de presentació tots feien especial incís en la mateixa recomanació, no et demanis el primer llarg. Els he fet cas! Déu n’hi do amb l’entrada de la via, fer acrobàcies enfilant-nos per l’alzina fins xapar el primer bolt és més anecdòtic que veritablement compromès, arribar fins la següent assegurança (pitó amagat poc abans del segon bolt) ja és una altra història.

Un flanqueig taquicàrdic per l’única placa relliscosa de la via i de mal protegir ens fa contenir l’alè mentre veiem el company fent passos d’adherència impossible. Sabina salvadora que eradica l’exposició i ens retorna a l’escalada de plaer sense sobresalts innecessaris. Pagat el peatge de passos collats i ben obligats d’entrada, ara toca gaudir del festival.

La moderació no hi té cabuda, cal escalar sense contenció i entomar aquesta verticalitat insolent i provocativa pel dret mentre ens esplaiem en el tacte i forma d’aquestes plaques impecables que no acusen el desgast de l’edat ni de l’ús. Fermesa i mantenir la trempera que la via vol pila i no admet flaqueses, però el seu equipament generós incita a llençar-nos sense miraments darrere d’aquesta exuberància de cantells i regletes als que t’arrapes amb delit.

La simplicitat de la placa adquireix la seva màxima expressió, aèria i potent, però sempre sota control. Malgrat el dia fred, anem ben calents amb tanta tibada i l’únic que desitges és que la via no acabi. Desig que ja d’entrada sabem incomplert perquè tan sols disposem de quatre tirades per sadollar la fam que aquesta roca desperta.

Ja poden dir que “lo breve, si breve, dos veces bueno” que no cola! En voldríem més, però ens donem per satisfets d’haver flirtejat amb aquestes plaques estel·lars i certament porno. Roca nua, vici pur! 

 

Cache d’Star System: Clàssica de concepció moderna, potent, ben trobada i amb una entrada que et posa a lloc. Llevat dels deu primers metres que desentonen clarament de la resta de la via per compromesos i obligats fins llaçar sabina o xapar el segon bolt (6b o 6a/Ae), la resta és una escalada de placa ben equipada en estil d’esportiu pensada per gaudir del gest.

La tònica és bona roca al més pur estil vilanoví, franges horitzontals de cantells escandalosos i verticalitat constant que quan esdevé desplom es pot sortejar en artificial si la pila o la tècnica fallen (V+/Ae). Si no fos per l’inici expo i on està prohibit caure, podríem dir que és escalada love climbing dins del seu grau. La via està ben equipada, necessitem tan sols catorze cintes, un estrep si volem anar més còmodes per trampejar els desploms i el semàfor d’aliens per protegir mínimament l’entrada.

Per arribar a peu de via l’opció més ràpida és des de l’aparcament de la Roca Alta, fer-la com a segona via quan baixes de la Roca dels Arcs és també una combinació molt resultona. Així doncs, feu cas de les males llengües i deixeu-vos portar per la calentura que aquestes plaques llicencioses i elegants desfermen dins el col·lectiu vertical.