**** Diretta Dimai (150m, 6a+), Torre Grande (Cima Sud 2.361m), Cinque Torri, Dolomites

Dimarts, 3 de setembre de 2024

Aquest matí la Diretta Dimai ens retorna a les clàssiques il·lustres. Després de dies tastant línies alternatives ens ve de gust la solidesa de la tradició, deixar que l'instint infal·lible que van demostrar els escaladors italians a la dècada dels trenta ens guií de nou. Cinque Torri és aposta segura.

Tot i ser ja la tercera visita, només tenim ulls per la Torre Gran, l'altivesa amb que s'alça és una invitació que no podem passar per alt. La Diretta Dimai sap vorejar el buit dels seus sostres i navegar el perfil més esmolat del vessant sud-est. Una escalada atrevida i elegant que conserva l'esperit pioner que la va impulsar.

Apreciem el seu estil, el gaudim. Podem dir que hem après la lliçó, quan la verticalitat és el camí estem al lloc correcte. El que tampoc podem oblidar, però és que la pluja no té espera. Al migdia s'acaba el període de gràcia i terrenals de nous ens queda tan sols el record intens de la paret amagada ja rere la puntualitat dels núvols.

Notes d’interès vertical: Diretta Dimai (ressenya final post), decidida, inevitablement aèria i com no audaç, s’engloba dins la categoria de les clàssiques a les que sempre s’ha de dir que sí. La lògica de la vertical, com dirien els italians “molto bella”.

- Oberta l’any 1933 per G. Dimai, C. Degaster, G. Ghedina i A. Verzi, ha esdevingut un recorregut històric plenament actual amb un lliure solvent i elegant.

- Semi-equipada amb abundant material, a les tirades trobem un bon reguitzell de càncams i pitons concentrats als trams de major dificultat. Totes les reunions muntades.

- De material necessitem dotze cintes i joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C3).

- Dolomia genuïna, vertical i agraïda tant en cantells com en fissures franques. Roca bona en conjunt, però amb inevitables trams a controlar, especialment quan dificultat baixa.

- Grau taxatiu, escalada per norma atlètica i que requereix navegació. Sostinguda en interès i dificultat, requereix bona gestió de verticalitat i buit (6a/6a+ oblig).

- Compromís, baix/mitjà, equipament variat, però correcte i proximitat al refugi simplifiquen logística. - Orientació sud-est, sol garantit des de bon matí.

- Traçat d’atractiu clàssic i rotund que aprofita amb criteri les possibilitats que brinda la paret. Aeri i sempre elegant (foto final post). Les dues primeres tirades són comunes amb la via Míriam, però després la línia creua a l’altra banda de l’aresta i amb un parell de travessies amb segell dolomític evita sostres per enllaçar els murs superiors. Lògics i amb bon cantell, concentren els passos claus.

- Accés, des del Passo de Falzarego prenem la carretera SR48 que baixa en direcció a Cortina d’Ampezzo, aproximadament als cinc quilòmetres i mig aparquem en un pàrquing situat a mà esquerra, just abans del pont Rio Branco (enllaç maps).

- Aproximació, pel sender 419 fins el refugi de Cinque Torri (450m de desnivell, 1h). Per agafar el sender, des de l’aparcament baixem uns metres per la carretera principal i anem a buscar l’estreta carretera que surt a mà dreta i puja al refugi. La carretereta travessa un pla, creua un rierol i comença a pujar, el sender comença uns metres més amunt a la dreta (rètol).

Un cop al refugi en quinze minuts som a la base de la cara sud de la Torre Grande, evident (croquis general Dolomiti SkiRoc). La Diretta Dimai comença en una marcada fissura/diedre a l’extrem dret de la paret. Les dues primeres tirades són comunes amb la via Míriam (ressenya).

La carretera que porta al refugi de Cinque Torri de l’1 de juliol al 15 de setembre està tancada al trànsit, tan sols hi pot circular amb vehicle la gent allotjada al refugi. Si no volem caminar, hi ha l’opció d’agafar un petit bus que funciona a l’agost (10€/trajecte) o bé pujar amb el telefèric que ens deixa a l’extrem oest de les torres, Seggiovia Cinque Torri (enllaç). Des de l’estació final del telefèric tenim quinze minuts a peu de via.

- Descens, on cal afinar intuïció i precaució. Múltiples descripcions i totes confoses ens obliguen a preguntar cordades veïnes per localitzar ràpel de baixada (croquis descens Mountain Project). Acabada la via recorrem el cim en direcció oest, a l’extrem de la paret trobem una gran fita i uns metres per sota la instal·lació d’on fem un ràpel de 40m pel vessant sud, sud-oest fins una plataforma en una mena de coll entre torres de roca.

Una curta i emocionant desgrimpada des d’una roca plana ens permet seguir resseguint cap el oest fins que una paret ens barra el pas. Baixem cap al nord (dreta) per una canal desgrimpant uns metres atents a les fites (senzill). Trobem una nova instal·lació al costat oest de la canal, un ràpel de 30m ens deixa a la base de la cara nord de la Torre Sud. La voregem cap al sud i en deu minuts som de nou al refugi.

La Diretta Dimai compleix expectatives a l’hora que desperta una profunda admiració i respecte cap a la iniciativa i estil dels seus oberturistes. Una via que deixa clar que quan les coses es fan bé perduren.

companydeviatgeiatzars:Lau

π

ressenya Mauro Benardi

foto traçat blog Sassbaloss