**** No t’en Galletis (235m, 6b), presa de Canelles, Osca

Dimecres, 10 d’abril de 2024

Generalment l'aventura va lligada a certa llunyania. A Canelles no és el cas, cinc minuts d’aproximació ens obren les portes d'un santuari de la vertical miraculosament indemne. S'hi respira grandesa. No t'en Galletis és una via de les d'abans, quan l'estil tradicional ni es plantejava, tan sols era l'opció més natural.

Un sol pitó en tot el recorregut i algun pont de roca seran els indicis que ens guiïn en aquest viatge que es revela intens des del mateix inici. La sensació de solitud imposa un respecte que sumat a l'espectacle del paisatge genera un estat d'ànim diferent. La rotunda directriu de les fissures és tot el que necessitem per navegar aquesta muralla salvatge.

Roca nua, sense domesticar, tacte que mossega i la sensació d'estar en terreny verge fan que escalar cobri el seu sentit més primari. Endinsar-s'hi és acceptar el mandat de bavareses i diedres. La paret ens envolta i no volem altre camí que el seu.

Notes d’interès vertical: No t’en Galletis (ressenya Luichy), la línia és una raresa de roca inalterada fidel a l’estil més tradicional. Destaca per un recorregut intel·ligent i sever, equipat de dalt a baix amb magnífiques fissures on els flotants fan meravelles i que ens retornen a una escalada de sensacions primigènies. Una via esplèndida en austeritat i aventura, té el seu públic.

- Malgrat l’aparença de clàssica de tota la vida, no va ser oberta fins l’any 2000 per Xavi Teixidó, Roger Torell i Marcel·lí Canal, fet que delata la poca freqüentació de la paret i la solitud inalterada de l’indret.

- Pràcticament desequipada en tot l’itinerari no hi ha cap expansió, a les tirades tan sols trobem un únic pitó i alguns ponts de roca. Les reunions són d’arbres o a muntar, excepte R1 (tres ponts de roca) i R2 i R3 (un pont de roca), cal reforçar-les.

- De material, necessitem catorze cintes, tascons, tricams, un joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C4) i repetir de C0.5 a C4.

- Calcari dissenyat per fer clàssica l’escalada. Ens movem en terreny de fissures que permeten equipar amb seguretat i dicten el recorregut, la placa queda relegada a segon pla. Roca delicada al primer llarg, excepcional al darrer i bona a la resta de la via. La sensació general és de pedra basta, sense polir, però franca i de presa evident, tot i que sempre hi ha algun tram crostós a controlar. Breus passatges amb vegetació completen l’aventura d’escalar en aquesta paret.

- Grau purità, mesurat amb correcció, però en un entorn i circumstàncies que imposen (6a oblig).

- Compromís alt, la netedat de les tirades i la manca de reunions condiciona l’exposició, per més que la via resulti noble d’equipar.

- Orientació sud, escalem a ple sol la major part del dia.

- Traçat al més pur estil tradicional, determinat per fissures on l’austeritat és norma. Demostra lògica, instint i audàcia (foto blog laCordadaCentenària). El primer llarg, delicat i sinuós, ens fa navegar per roca no sempre bona. No us deixeu endur per les suspicàcies que genera, aquest i el cinquè són els únics que desmereixen la tosca elegància del recorregut.

Les tres tirades següents són excepcionals, escalada atlètica de la mà d’una única fissura que fa seva la verticalitat de la paret. Sostingudes i netes, s’han de saber gestionar. Les respectives bavareses del tercer i quart llarg són magnífiques, el veritable picant de la via. Sortim a una feixa, una fletxa pintada en la roca ens indica el lloc correcte on fer reunió.

Cinquè llarg desagraït, travessia a dreta per placa poc evident en busca d’un marcat sostre amb una gran savina a la base. La sisena tirada evita el sostre per l’esquerra i reprèn la fissura que a partir d’ara conjuga en format de diedre. Algun tram de vegetació incrementa la sensació salvatge de l’entorn, toca navegar. Setè llarg increïble i inesperat, la via fa un gir radical a la placa.

Ignorem els ponts de roca que tenim a la vertical de la reunió i sortim cap a l’esquerra en busca d’un diedre poc evident que ens deixa en un mur de roca aspra ratllat per fissures horitzontals, fantàstic, voldries que no acabés. En conjunt via intensa i salvatge que manté intacta l’essència de l’aventura.

- Accés, des de la carretera N-230, a l’alçada de l’Aeròdrom de Benabarre prenem el trencant que porta a Estopiñán. Abans d’entrar al poble agafem un desvio a la dreta i en la següent cruïlla anem a l’esquerra en direcció a la Presa de Canelles (rètol). Una estreta carretera ens porta a l’embassament, aparquem en una explanada a la dreta, just abans del túnel (enllaç maps).

- Aproximació, se’n pot dir inexistent (5 min). Entrem al túnel i per la primera obertura que trobem sortim a l’exterior. Cal saltar la tanca metàl·lica, la via comença a l’esquerra de la balconada on som, a la dreta un tram d’escales amb barana donen accés a altres vies. No hi ha res que ens indiqui per on va el primer llarg, tan sols la ressenya. Cal fer un flanqueig a dretes, evitant una zona de roca trencada i pujar després per un diedre en diagonal a esquerra sense apropar-nos a la zona de desploms taronges.

- Descens panoràmic, acabada la via anem baixant per la part posterior de la carena en direcció l’embassament sense allunyar-nos del fil de la paret (rastre de sender i fites). Per trobar el ràpel hem de localitzar una gran pilona de ciment cilíndrica, una vintena de metres sota seu, just abans de que s’acabi la malla metàl·lica que cobreix tota la paret, trobem la primera instal·lació (cadena amb mallon).

Els ràpels de descens corresponen a reunions de la via No t’Entaleguis, actualment inescalable per la malla que cobreix la paret (ressenya RomanticGuerrer). Fem un primer ràpel (40m) fins una reunió situada sota un sostret (dues bagues nuades a les anelles) i un segon (50m) fins la presa. Els dos ràpels resulten desagraïts i incòmodes per la malla i el darrer cal guiar-lo per no acabar en el buit sobre l’aigua. Des de la presa tan sols cal retornar pel túnel a l’aparcament (40min).

No t’en Galletis és una via amb intenció de clàssica, concebuda amb un estil que depura conceptes com ètica i compromís. Una línia que crea el seu propi patró de bellesa i el preserva. Et fa sentir lliure.

companydeviatgeiatzars:Lau

π