*** Baserritarra (90m, 6a) Dit Xic i Maia (55m, V+/A1), l'Escut, Frares sud, Montserrat

Divendres, 3 de maig de 2024

Montserrat és un jardí que s'ha de cultivar i admeto que darrerament el tenia força abandonat. Com es nota quan hi tornes. La veritat és que frares sud m'ha agafat per sorpresa, quin caràcter el d'aquestes agulles. Esquerp i autèntic, regala bellesa a mans plenes, però es fa merèixer. Endinsats en canals vegetals la vista es pren en el que el perfil de les seves arestes suggereix, laberint en el que cal perdre's.

L'encertem. L'esveltesa del Dit Xic resulta tan esplèndida com promet. Baserritarra és un llamp de via, dispara amunt tan decidida que en un primer moment creus que es limita a enfilar pel dret, la seva però és l'astúcia de la intuïció. Roca tan compacta que encara que allunyin les assegurances no col·locarem res. Té l'habilitat del gest menut, fins i tot quan la verticalitat s'empodera ens enganya amb l'aparent generositat de còdols marmoris.

Un vent que avui s'ha despertat salvatge ens acompanya a cada passa. La Maia a l'Escut és una nova lliçó de com apreciar la dignitat del rovell i relativitzar el grau d'època. Escalades intensament clàssiques que sacsegen un instint montserratí que ja creia oblidat. Vies en les que cal estar inspirat.

Notes d’interès vertical: Baserritarra (resenya RomanticGuerrer) i Maia (resenya Luichy), dues escalades per dies en que busques línies on s’hi expressi l’essència montserratina. Aventureres en petit format i belles a l’antiga usança ens recorden que els camins del conglomerat són credo en el que cal tenir fe. Elegància minimalista en versió placa.

- La Baserritarra al Dit Xic va ser oberta per Toni, Mariano i Kush Mañez la primavera de 1989, la Maia a l’Escut és obra de Benet Séculi i Xavi Vidal la tardor de 1985.

- Ambdues són vies equipades, en aquests murs monilítics no hi ha altre opció. A la Baserritarra el primer llarg està semi-restaurat amb bolts, a la resta les expansions que hi trobem són espits i burins de l’any 89, a valorar la vostra confiança en el rovell. Pel que fa a les reunions, a la primera hi trobem un bolt i espits, la segona és de espits vells i la del cim a muntar en una savina. A tenir en compte que la primera tirada, tot i que austera, està equipada correctament, però a la segona corre un aire entre assegurances que es deixa notar i la tercera segueix la mateixa tònica.

La Maia es troba equipada amb les expansions originals, burins (alguns d’ells dobles) i un parell de pitons a la fissura original, sobredosi d’antiguitat. Assegurances amb distàncies d’escàndol al primer llarg i correctes al segon. La R1 no és la primera que trobem, sinó la segona que es troba uns metres més amunt.

- De material necessitem vuit cintes per la Baserritarra, el seu conglomerat és tan compacte que fa sobrer tota la resta. Per la Maia cal afegir-hi friends grans (C1 a C3) per reforçar la fissura final, la resta és tan compacte que no col·locarem res. Si enllacem les dues tirades compteu portar deu cintes, estrep opcional.

- En ambdues roca monolítica, conglomerat compacte fins el punt de temperar els nervis. A la Besarritarra roca magnífica, presa de finura al primer i tercer llarg i un mur de grans còdols enganyosament roms al segon. Tècnica, fa llegir amb una atenció que posarà a prova la nostra habilitat en placa. La Maia, en la línia de l’anterior, però amb roca delicada. Llastres i presa petita de les que no et pots fiar delaten la poca freqüentació de la via, li falta sanejar per apurar el gest. Compte a la fissura final, roca francament descomposta. En la Maia l’atenció va repartida entre afinar tècnica i controlar la roca.

- Grau per domesticar encara, cal ser un bon montserratí per gaudir-lo. No infravalorar cap de les dues vies (6a oblig).

- Compromís mitjà/alt, ambdues estan equipades a l’estil antic, espartanes, hi ha el mínim de material per no resultar exposades. En les dues l’escalada resulta obligada, les expansions són antigues i millor no testar el seu estat.

- Orientació sud pels dos itineraris, tot i que en els primers metres gaudirem de l’ombra del bosc.

- Traçat que imposa navegar. Plaques fermes de recorregut hermètic, tècniques reclamen escalada de precisió i aguantar-li el pols quan la verticalitat reclama protagonisme. Assegurances distant com a única pista.

A la Baserritarra destaca el segon llarg, un mur que ens cau al damunt farcit de grans preses que resulten no ser tan generoses com semblen. Exigent, tens i amb un ambient que contagia energia, d’aquells llargs que et queden gravats per elegància i intensitat. A banda una primera tirada on mana el gest i una tercera de passos concentrats en un mur de cantells encriptats. A l’inici del tercer llarg, per sortir de la R2 hem enfilat per dos burins situats a la dreta, però també és possible sortir recte amunt per un pany protegit amb un únic burí.

Referent a la Maia, primer llarg compromès, obligat i més fi del que sembla a primer cop d’ull. Per confusió vam entrar a tocar aresta i vam trobar un sol burí en tota la tirada, la via comença uns metres canal avall. L’escalem en una sola tirada, placa compacta de llastres i còdols imprevisibles, terriblement tècnica i de peus escassos. Requereix un màster de navegació, per norma els passos no són prop del burí. La sortida és per una fissura desplomada, atlètica i taquicàrdica per lo descompost de la roca, per sort es pot reforçar amb friends (segon pitó mig sortit), un bon final de festa i merescut tribut a la lògica que mana en el recorregut, tot i que a vegades costi de trobar.

- Accés, des de l’aparcament de Can Maçana (enllaç maps), de pagament festius i caps de setmana (6€, amb targeta federat 3€).

- Aproximació, seguim el GR passant pel coll de la Portella fins el refugi Vicenç Barbé i continuem en direcció Coll de Porc. Un cop passem el Pas del Príncep (aprofitem la bona vista panoràmica de Frares Sud per localitzar les nostres agulles, foto DesventurasyMilagros) seguim el camí atents a trobar el Torrent del Lloro.

Pugem pel torrent seguint un sender amb marques blaves fins arribar a l’alçada del Dit Xic, situat a l’esquerra del Dit. Abans d’arribar a l’estretament que hi ha entre els dos baixem pel bosc de l’esquerra enganxats a la paret del vessant sud. La Baserritarra comença canal avall, abans de l’aresta on la paret gira a l’oest, un burí i una inscripció amb el nom de la via mig borrat marca l’inici (50min). Primer bolt visible i fixant-nos els de l’aresta també es veuen. Uns metres a la seva dreta, canal amunt trobem la línia de la Berria (assegurances visibles). Sobre la Maia no puc donar dades de l’aproximació, la intuïció del company va obrir camí per canals i boscos penjats, localitzeu l’Escut i valoreu.

- Descens, de la Baserritarra és baixa amb un sol ràpel de 25m pel vessant nord. El ràpel ens deixa en un petit coll per on passa el camí de marques blaves, tan sols hem de baixar en direcció sud per l’estret pas entre les parets del Dit Xic i el Dit i arribem al punt per on hem aproximat. De la Maia un sol ràpel (savina amb cordinos) de 25m pel vessant nord ens deixa al peu de l’agulla. Busquem el camí principal cap a la Canal Ampla per retornar al refugi i d’aquí a l’aparcament (40min).

Endinsar-se a Frares sud és retornar als orígens, quan tots els camins semblaven salvatges i plens d’aquesta llum tan pròpia. Escalades romàntiques per monserratins convençuts.

conspiradorsdelavertical: Parce (loromanticguerrer)

π