" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

***** Cracks of Tranquility (175m, 6c), Penya Roc (Haunted Wall), Alacant

Divendres, 24 de novembre de 2023


No soc de projectes, però sí de vies que et treuen la son. El segell Edwards de la Cracks of Tranquility inquieta, però s'hi ha d'anar. Obra mestra de fissura, la simplicitat de la seva imatge et persegueix. I el lloc... Penya Roc, no podia ser altre, la seva solitud la fa completa. Escalar la Cracks és capgirar referències, ens submergim en una dimensió on l'angle no existeix, tan sols la recta i empotrar.



El traçat és increïble, quan s'acaba una fissura n'enllaça una altra desvelant l'esveltesa d'una paret que no és tal, sinó agulles encavalcades. Escalada minimalista, no hi ha res superflu, tan sols roca neta i esforç. Llarg a llarg el mateix patró, un únic tall enmig de la placa i la incògnita de com resoldre'l.



Els friends són els nostres aliats i la fam. Fam de fissura, fam d'aquesta verticalitat despullada i complexa que ens obliga a aferrar-nos a la única línia que tenim a l'abast. Ens guanyem el dret de pas. Haunted Wall, paret embruixada... i tant que ho és, encara no hem baixat del seu cim que ja pensem en tornar-hi.


Notes d’interès vertical: Cracks of Tranquility (ressenya blog laGarafa), la puresa de la línia i el seu domini concentrats en una única fissura que desperta ànsia i neguit a parts iguals. Traçat de mestria sublim i lògica absoluta on prima la tècnica d’encastament i l’escalada més tradicional. La seva és una simplicitat tan neta que intimida, una joia a la que no li cal ser polida.



Malgrat l’evidència i bellesa de la fissura que defineix la via, aquesta queda pràcticament amagada des del terra i no va ser fins el febrer de 1997 que Rowland Edwards (rastrejador incansable de les millors fissures alicantines) i Mark Bonesteel la van obrir, estil anglès impecable.



Estem davant d’una via pràcticament desequipada, les tirades són completament netes, tan sols trobem tres ponts de roca en tot el recorregut, un a l’inici del primer llarg i els altres dos a meitat del tercer i quart llarg respectivament. Les quatre primeres reunions muntades (un bolt i un cargol amb un tros de cadena). La R4bis cal fer-la en un arbre i la R5 és neta, a muntar en una còmoda repisa sota el cim.


De material necessitem setze cintes, doble joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C3), un friend C4 i joc de tascons. Friend C5 opcional, útil tan sols pel darrer llarg.



Calcari íntegre, d’aspecte sever i tacte aspre que no acusa desgast. Predomini de la placa compacta, ratllada per fissures lineals de verticalitat perfecta, una raresa que esdevé el principal atractiu de la via. Trobem també curts trams d’esperó o flanqueig on cal parar atenció a la qualitat de la roca, ens movem sempre en terreny d’aventura. Els pocs panys on obviem la fissura i ens centrem en la placa, les regletes o gotes d’aigua ens retornen a l’excel·lència.



Grau dur per els qui no estem acostumats a la tècnica d’encastament. En un itinerari com aquest, on les fissures són prou franques per admetre tot el material que portem a l’arnés, és difícil parlar de grau obligat. La percepció dificultat té molt a veure amb la tècnica de fissura de cadascú, cal dominar bé els encastament per no haver de recórrer a l’artificial i canviar la perspectiva de la via. Val la pena venir mentalitzat per encastar i gaudir d’una línia de fissures com n’hi ha poques. Així que prefereixo no parlar de grau obligat i penseu que l’artificial és un recurs, però no l’opció que us solucionarà la via.



Compromís alt, la netedat de la via amb l’afegit de reunions que sense ser dolentes han conegut temps millors condiciona. Orientació sud-oest, sol fins al final del dia.



Per una vegada estem davant d’un recorregut que no necessita explicació, traçat autèntic, de bellesa austera i lògica que va més enllà de tota evidència. La línia sap donar continuïtat a una fissura que enllaça agulles invisibles des de terra fins el mateix cim (foto blog Luichy). Sota la seva direcció l’escalada ha mantingut l’atreviment amb que va ser oberta i sap fer extensiva la verticalitat a tot el recorregut.



Cinc tirades i tan sols una de tràmit, la tercera, flanqueig necessari per canviar d’agulla. Arrencada rabiosa al primer llarg que ens posa en situació sense temps ni d’escalfar. Quarta tirada antològica, una fissura perfectament recta enmig d’una placa vertical, la joia oculta de Penya Roc. Implacable, dura i inacabable, però d’un atractiu que capgira el seny i et fa pensar en repetir la via fins i tot abans d’haver-la acabat per gaudir-la de nou. Cinquè llarg amb el seu què, bavaresa que no deixa indiferent (croquis nº23 Desnivel).


Accés, per la carretera CV-70 de Polop a Benimantell a l’alçada del pk 33.4, abans d’una corba trobem un restaurant a l’esquerra (casa La Morera) i al seu costat una pista asfaltada en pujada que agafem. A la primera cruïlla que trobem anem a l’esquerra per una pista d’asfalt més estreta i que en un quilòmetre aproximadament passa a ser de terra. Seguim un quilòmetre més per la pista de terra que primer és planera, però després comença a pujar. Abans d’una forta pujada de pendent pronunciat trobem a l’esquerra un petit eixamplament on caben dos cotxes (enllaç maps). Estem a un quilòmetre del Pas del Comptador, fins ara la pista era força bona i ampla, però aquesta darrera pujada fins el pas és trencada i amb fort pendent, complicada per vehicles normals.



Aproximació, pugem per la pista fins el Pas del Comptador (degut a l’estretor del pas era el lloc on hi comptaven les ovelles quan el ramat canviava de vall, d’aquí el nom). Baixem ara per la pista cap a la vall de Sella i als cinc minuts trobem a l’esquerra un marcat sender que es separarà de la pista per vorejar pel flanc de la vall. És important tenir localitzat un marcat coll a l’esquerra, Collado Venturis, que és on ens hem de dirigir.


Així que avancem pel sender, però quan aquest comença a baixar estem atents a veure quin és el millor lloc per abandonar-lo i anar flanquejant en pujada entremig de bosc i matolls cap al coll, sense camí, però evident. Un cop al coll la via queda a la nostra esquerra, hem de baixar al peu de la Haunted Wall per trobar-la (35 min). La Cracks of Tranquility comença a la dreta d’una línia de xapes per una evident fissura rectilínia amb un pont de roca a la base plantada entre dues zones de desplom amb pintoresques xorreres.



Descens, grimpem uns pocs metres fins el cim de la Haunted Wall i destrepem pel vessant contrari fins un collet. Pugem ara grimpant pels rocs de l’esquerra (III) a la Cima Senyera des d’on veiem un marcat coll pel que baixar cap al vessant on hi ha la pista per la que hem aproximat. Per arribar al coll, baixem a la canal arbrada situada a l’esquerra del cim (nord-oest) i flanquegem fins el coll. Un cop allà, baixem amb desgrimpades senzilles fins al bosc on trobem un sender que baixa en diagonal cap a la pista i ens deixa a tocar del Pas del Comptador (30min).


Fissures com aquestes en calcari són gairebé úniques, dipositàries de la noblesa de la paret, reclamen reverència. Penya Roc és l’escenari que ho fa màgic, voluntat de silenci la d’aquest indret. La meravella d’escalar lo diferent.


conspiradorsdelavertical:Lau&Joan
π

2 comentaris:

albertganxets ha dit...

aquí heu xalat de valent, ehhhhhh

Si us ha agradat, proveu la zona de Peña del Frare al Muro de Alcoi. Més domesticada sí, però també d'interés contrastat.
I una mica més dur, les vies de Placas del Eco.

Cada dia us veig més forts!!!
una abraçada, incansables

laura pi ha dit...

Uffff... quina fissura company, és una altra dimensió. Escalades com aquesta són un veritable tresor. Ara que es xala, tant com s'apreta, jejejeje

Prenc nota de les recomanacions, Alacant és un destí on hi ha molt a explorar encara. Vam estar fent una volta per les Placas del Eco, impressionants, imposen reverència. Hem de seguir posant-nos forts per anar-hi!!!

Una abraçada tan fanàtica com tu!
Salut, tàpia i moltes fissures de les bones.