**** Le Petit Bombon (80m, 6b), Cingles de Sant Roc, Amer (la Selva)

Diumenge, 4 de juny de 2023

Le Petit Bombon va ser un regal, una aventura en petit format per fer sorgir la primera línia dels Cingles de Sant Roc. Terreny verge, el poderós sostre que defineix la via va ser la proa cap a la que orientar la nostra intuïció. I va funcionar. La seva guia va ser impecable, al seu recer ens esperava una magnífica fissura on centrar esforç i il·lusió. Perquè és veure-la i voler-la escalar.

Curiosament des que la vaig obrir no hi he tornat, m'infonia respecte. Però el temps no passa en va, és hora de repetir-la i tinc molt clar com i amb qui. Prats d'Amer, la pluja hi ha deixat un rastre de frescor que alleugereix el matí, ens mirem el primer llarg. Roig terrós, mineral... veig com al company se li il·luminen els ulls, m'agrada. I tot comença de nou.

Fissura sorrenca, atlètica, tremendament atractiva, arrencar de terra és revelador. Immersa en la seva escletxa, faig memòria de passos i cantells. Reconec el seu gest i m'acomodo al neguit d'un tacte contradictori i al buit vibrant del flanqueig. Ens en salva l'estretor de la xemeneia i un diedre esberlat de passos aeris. Tan sols manca el misteri de la darrera fissura, la més esvelta, la més esquerpa, només l'elegància de la tècnica la fa sincera. I culmina el viatge, a temps per la tempesta!

Merci company, gràcies a tu la via ha esdevingut comple(r)ta.

Notes d’interès vertical: Le Petit Bombon (ressenya made in Paradís), la brevetat no està renyida amb la intensitat. Concentrat de fissura en tota la varietat que se li pot donar per forma i dimensions, polida lo just perquè no perdi caràcter i instintiva com l’anhel d’escalar-la que suscita. Elegant i diferent.

Oberta el març del 2013 per una servidora i el company d’aventures d’aquell temps, en Josep Mula, arran d’una inspirada visió de la cinglera de Sant Roc durant una marxa popular (enllaç història obetura). La fissura que ens va captivar demanava una netedat a la que la roca no sempre s’hi avenia, així que vam optar per deixar la via semi-equipada (bolts). Totes les reunions muntades (bolts), R2 i R3 rapelables.

És una via pensada per fer treballar el material, necessitem deu cintes i un joc de friends (tòtem negre a C3), C4 i estrep opcionals. La roca és part de l’originalitat del conjunt, incerta arenisca taronja que dóna pas al millor dels calcaris, gris que no falla. La qualitat de l’arenisca genera cert recel, però el pas de les cordades ha sanejat les fissures i l’equipament ajuda a confiar-hi, millora amb l’alçada. A la segona meitat de la via, passat el sostre, entrem als dominis del calcari, aspre, adherent i de cantells arrodonits, suposa un interessant canvi de registre per la varietat que aporta.

Grau cert per qui estigui avesat a les diferents tècniques de fissura, la dificultat és homogènia i sostinguda a les tres tirades (6a/A1 obligat). Haver de completar l'equipament li dóna caràcter i cert compromís. Orientació entre sud, sud-est, aneu-hi quan el sol sigui bon company de cordada.

Traçat on hi destaca la certesa d’un bon recorregut com a reclam. Atractiu, evident i lògic, parla per si sol, no cal preguntar-se per on va la via. La varietat del registre que desplega sorprèn positivament. La meticulosa fissura d’inici ens reserva moviments atlètics sobre bon cantell i encastaments senzills.

El segon llarg comença amb passos explosius que ens condueixen a l’únic tram de placa de la via. Travessia on equilibri i adherència juguen un paper important per vorejar el gran sostre. En sortim encaixats en l’estretor d’una breu xemeneia que dóna pas a un diedre rude i aeri. La tercera tirada, és la més tècnica i potser la menys intuïtiva, resoldre l’off-width final és intens, ens hi haurem de col·locar bé.

Accés, venint de Santa Coloma de Farners per la C-63, just abans d’arribar a Amer, prenem una pista asfaltada a la nostra dreta i seguim en tot moment les indicacions de “Sant Climent d’Amer”. Un cop hi arribem continuem endavant, als dos cents metres la pista passa a ser de terra, anem sempre per la principal, sense prendre cap trencant fins que al cap d’aproximadament un quilòmetre trobem una bifurcació.

Anem a l’esquerra per una pista en forta pujada i just abans d’una cadena amb un rètol de “camí privat” aparquem en una petita explanada en el marge d’un revolt (enllaç maps). La cadena i el rètol no sempre estan posats, depèn del propietari de la finca, si continuem per la pista sortim de bosc i avancem entre prats, podem aparcar en una explanada a l’esquerra, abans de les runes d’un paller, ja sota els cingles de Sant Roc.

Aproximació, una mica senglar, el sostre de la via, ben visible al nostre davant serà la referència. Passat el paller, a uns cinquanta metres, trobem una bassa, busquem un corriol que s’enfili pel bosc cap a la paret. En el tram proper a la pista el camí no és clar i han tret les fites, pugem per bosc mantenint-nos a la vertical o lleugerament a la dreta de la via, si l’encertem el sender va quedant definit i apareixen fites que pugen per un torrent sec.

Cap al final del barranc sortim a l’esquerra per vorejar la paret i ràpidament ens plantem sota l’immens sostre que tan crida l’atenció. Una fissura sorrenca amb bolts ens indica que estem a l’inici de la via. Des del paller triguem uns trenta minuts a peu de via, si aparquem abans de la cadena afegiu uns deu minuts més. Descens, aquí la cosa canvia, un sol ràpel de 55m des de la R3 ens deixa de nou a peu de via.

Regulacions, en principi no hi ha cap regulació d’escalada als Cingles de Sant Roc, però mentre estàvem obrint la via se’ns van apropar els agents forestals per comentar-nos que en aquesta cinglera fa anys que estan fent el seguiment d’una parella de rapinyaires d’una espècia protegida. Ens van demanar que evitéssim escalar entre març i juliol, període de nidificació.

La comarca de la Selva no és pròdiga en parets, però té raconades que són veritables tresors per aquells qui busquen escalades que conservin encara el romanticisme de la descoberta. Singular per paratge i rocam, Le petit Bombon suposa rendir-se a l’atractiu de la línia. Estètica concloent.

Potser la millor definició és la que en fa en Ballart: fissura antològia de categoria especial

merci per la ressenya mestre, la trobareu al Vèrtex 254 (març-abril 2014)

companydeviatgeiatzars:Lau

π