**** Estel de l’Alba (180m, 6a+), Paret dels Sostres, Montroig

Dijous, 29 de novembre de 2018

Una via amb aquest nom ha de ser bonica per força i dono fe que ho és, però és una bellesa que amaga un caràcter adust que s’ha de manejar amb cap clar. Les boires s’han quedat a la plana i un cel enteranyinat de núvols destaca l’esveltesa de l’allargassada muralla del Montroig.

Mentre aproximem la Paret dels Sostres sembla contenir la seva força, inundada de llum oscil·la entre el roig i el daurat, la línia de la via, però, desbarata la sensació harmonia que aquest joc de colors insinua. Un estel gravat a la roca indica l’inici d’aquest viatge vertical, la visió de les contundents fissures que ens esperen sedueix i intimada a parts iguals.

La ressenya que portem és breu i concisa, però suficient per tenir clar que el d’avui és un itinerari exigent, mantingut en el sisè grau i escassament equipat. L’aspecte del primer llarg no és gaire engrescador, una canal amb un grans blocs d’aspecte sospitós ens deixa clar que el camí va per les plaques de l’esquerra i un parell de pitons emplaçats amb bon criteri confirmen tal suposició.

Les sensacions són bones, roca grisenca de tacte aspre que amaga regletes amb les que executar els passos amb precisió i una verticalitat que no ha fet més que començar. Un llarg curt de transició (l’únic lleig de tot el recorregut), ens deixa al peu d’un pany més dret encara. Una eloqüent patina de liquen fosc delata la poca freqüentació de la via i li dóna un plus d’emoció a un llarg ja de per si prou trempat.

La roca ha canviat, els dits s’arrapen ara a relleus arrodonits i la textura esdevé sorrenca, el que no varia és una verticalitat cada cop més ferotge. Les fissures són la nostra salvació en aquestes plaques de cantells roms que tendeixen al desplom, les resseguim amb avidesa, agraïts per la seguretat que ens brinda la seva ganda.

La tònica continua essent pocs seguros, però col·locats amb encert per atenuar la incòmode sensació d’avançar sobre aquest liquen traïdor. Per sort entra en joc un diedre que fent ostentació de roca nua i cantell generós posa fi a la subtilesa de la placa. Però la tranquil·litat dura ben poc, el pany de paret que tenim per davant és tan simple compromès.

Distrets amb la curiosa bauma de la tercera reunió, triguem en adonar-nos que les fissures s’han convertit en un entramat difús, ingrat d’equipar. S’imposa navegar amb cura, tot i així les bones regletes abunden i l’escalada esdevé elegant, malgrat la tosquedat de la placa. Un solitari pitó ens permet agafar abans d’encarar el tram més vibrant del recorregut.

La roca es tenyeix de vermell com presagiant el canvi de tarannà, escalada tècnica, gens evident i gairebé impossible d’equipar, no s’hi val a badar. Cantells roms i lleixes minúscules fan d’aquest tram el més obligat de la via. Les sorpreses no han acabat encara, la cinquena tirada comença amb una contundent tibada per sortir de sota el sostre que ens barra el pas.

Entrem en un diedre on tot el canto és bo i quan es converteix en xemeneia farcida de blocs els passos són tan lògics que creus levitar paret amunt. Per si no haguéssim xalat prou, una immensa llastra ens regala amb una bavaresa de la que em declaro fan. No cal dir que en tota la tirada no trobem res de material, ni falta que fa amb unes fissures tan sonades.

El darrer llarg té una arrencada rabiosa, però la placa que ve després et deixa en estat de gràcia, una veritable preciositat amb roca sputnik. La placidesa de la carena ens retorna a la calma, pausa preceptiva per gaudir de les vistes i pair sensacions, tot i que n’hi ha una de molt clara, la de meravella. M’ha encantat la via, escalades fanàtiques que et retornen a l’aventura. Avui em sento plena!

Constel·lació albada: Contundent, lògica i compromesa, t’exigeix a cada llarg i et recompensa amb una escalada atlètica i elegant. Molt poc equipada i amb reunions a reforçar demana solvència per llegir correctament l’itinerari i destresa a l’hora de protegir els passos. Escalada variada (placa, diedres, desploms breus i bavaresa) en que les fissures donaran la clau de pas i ens permetran seguir el rastre de les poques assegurances (5 pitons, 2 espits i 2 ponts de roca) col·locades sempre amb seny.

Porteu material, una dotzena llarga de cintes, tascons (petits molt útils), semàfor d’aliens i el gris i friends (0.5 a 4). Les reunions R4 i R5 són dos espits, la R2 i R6 són arbres, la R1 és d’un espit a l’igual que la R3 que a més té un pont de roca. No passeu per alt la curiosa i allargada bauma de la R3, vistes panoràmiques i reixat de figueres. Compte a la quarta tirada, el tram final és molt difícil de protegir (tascons petits) i grau collat.

L’aproximació (45’) la fem des de la presa de Camarasa, pugem en direcció la Cova del Tabac i un cop l’hem sobrepassat el camí és converteix en sender a peu de cingle. Creuem un barranc que marca el punt d’inflexió de la paret i tenim la via a tocar, el camí passa gairebé a peu de la muralla, trobem un estel gravat a l’inici. Un cop a la carena tan sols hem de traçar una diagonal a l’esquerra per trobar ràpidament el camí de baixada per la cara nord.

La via és dura, et fa treballar el cap i la tècnica, però manté íntegre l’esperit amb que va ser oberta. Ambient de Montrebei en petita escala, vies sense amansir per romàntics tot terreny!