Dijous, 07 de desembre de 2018
Fa temps que aquesta via em ronda pel cap, la Paret de l’Ós és exigent i un cop fetes les més clàssiques no em resulta fàcil trobar alguna ruta amb la que m’hi pugui barallar amb certa traça. No sé com va caure a les meves mans la ressenya de l’Eclipse variant Boira, però em va donar bones vibracions i immediatament va passar a ser futurible.
La meva bona predisposició, però, ha topat amb les reticències dels companys, la graduació en lliure espantava uns i l’opció d’artifo feia mandra a d’altres. Per sort sempre hi ha qui acaba confiant en el meu “criteri” i hem pogut gaudir d’una preciositat de via que et fa escalar més del que pensàvem i amb una temperatura de luxe que no és poc veient com les gasta aquest hivern.
Menys la darrera tirada, les tres restants et fan batallar els passos, és picant i ben trempada, que es noti el geni de l’Ós. Escalem en lliure tot el que donen de si les nostres forces i tècnica i quan no arriben recorrem a l’artificial que també té el seu punt.
La placa és la que dicta les regles del joc, alternem passos d’adherència en que l’equilibri resulta clau amb tibades rotundes sobre uns cantells que sembla mentida que puguin conviure amb les presses romes que fa res mantenien els nervis en tensió. L’equipament ens fa ser atrevits i sinó sempre podem recórrer a alguna fissura on encabir ferralla per trampejar els passos, estratagemes de l’artificial que mantenen el grau dins els nostres límits.
Per cert, la tercera tirada és tal com afirmen les males llengües, unes de les millors que he tastat en aquesta paret, absolutament deliciosa i vertical. La roca abrasiva i farcida de forats demana gest, decididament atlètica i sense opció a trampejar, però tan elegant que et fa levitar. L’única pega que li sé veure a aquest traçat és que es fa curt, un parell de llargs més et deixarien en estat de glòria.
Un luxe de via, curiosament poc freqüentada, airosa, propera i amb un punt feréstec que tan sols atenuen els bolts. Una de les perles amb que et sorprèn la Paret de l’Ós, però és que la seva aparença tosca amaga línies que regalen lleugeresa.
Eclipsi emboirat: Clàssica en versió moderna, tècnica i potent, agraciada amb roca excel·lent (res a veure amb el poliment de la veïna Isaac Gabriel). Trams verticals amb bones fissures s’alternen amb panys menys drets on la presa es fa roma i ens obliga a l’adherència. En general s’escala amb lliure més del que la ressenya dóna a entendre i els artificials et fan treballar.
Ben equipada amb bolts, només demana 14 cintes i estreps, tot i que per anar més tranquils el semàfor d’aliens i friends (1 i 2) fan feina en passos puntuals (V+/A1). Aproximació inexistent i fàcil de localitzar, arrenca al mateix punt que la ultra clàssica Isaac Gabriel per marxar en clara diagonal a l’esquerra. Una via que puc recomanar sense recança, per gaudir i tibar a parts iguals. La Paret de l’Ós sempre és una bona opció!
Per cert, la darrera del 2018, perfecte per tancar l’any vertical.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada