Dimecres, 02 de gener de 2019
Estic d’estrena i per partida doble, ja que amb la Invasió Siberiana enceto l’any vertical en una paret que encara no havia tastat. La Corona, serrat ben plantat a mig camí de Montrebei i la muralla impol·luta de Cap del Ras, parets que li fan ombra, però al mateix temps li confereixen una tranquil·la autonomia.
El nom de la via no fa justícia a la breu primavera que s’ha instal·lat en aquest espadat de roca clara, lluminosa dins d’aquest aire tan net. El mar de boira que ens ha empès a les alçades dóna un toc irreal a l’indret, la terra ferma som nosaltres, illes que emergim d’aquest arxipèlag nebulós.
La via és ben terrenal, roca aspre que transmet bones vibracions i com no, ens deixem enredar pels seus encants. La primera tirada és suau, per anar entrant en matèria de forma pausada, bones regletes i ball de peus és la manera de fer camí. L’arrencada de la segona deixa ben clar que el tarannà de la via no és conciliador i cal negociar aquesta franca verticalitat amb tibades decidides i gest ple.
Placa juganera que es complau en aparentar el que no és, flirteja amb el desplom sense abocar-s’hi i amaga regletes que ens salven de la impenetrabilitat del rocam. Cap al final suavitza el geni, no pas perquè sigui menys dreta, sinó perquè la ganda esdevé generosa sense mesura.
El tercer llarg mareja una mica, ressalts menys picants del que ens volen fer creure interromputs per feixes inoportunes que ens condueixen al peu del darrer bastió. Aquí la paret s’espolsa la mandra i torna a alçar-se amb l’esveltesa pròpia de qui es sap coronada.
Levitem sobre cantells imprecisos que es succeeixen com petites onades de pedra dibuixant una fesomia feta per ser escalada. De nou verticalitat airosa i moviments que demanen gest per equilibrar-nos en aquest buit colgat de núvols. La via és breu i clara com aquests dies d'hivern, ambdós saben crear una intimitat que atenua la seva duresa i captiva l'esperit.
Crònica d’una invasió: Clàssica moderna, exigent i complerta, malgrat la seva brevetat no et quedes amb ganes d’apretar ja que la paret és prou trempada. El grau de la ressenya és correcte, tirades picants i passos atlètics són la tònica, però en el moment oportú el traçat sempre dóna un respir.
Segona i quarta tirades impecables, per gaudir i tibar. Ben equipada amb bolts, només demana 14 cintes i un estrep per trampejar algun pas (6b i 6a+), però no us confieu que cal escalar i el 6a és obligat. Calcari de luxe amb més canto del que aparenta, però amb algun tram de parar atenció.
Per arribar al Serrat de la Corona cal prendre la pista que va a Montrebei i quan portem aproximadament 1qm, després de creuar un torrent trobem un aparcament per un parell o tres de cotxes a mà dreta, la paret la tindrem just davant. A l’esquerra d’on hem aparcat surt un sender (fites) que voreja un bosquet i un marge de camp per després enfilar per uns curiosos monticles erms en direcció la paret. Entrem al bosc i com a referència anem en busca de l’ampla canal a la dreta de la paret que serà per on baixarem.
Tan sols cal remuntar el tram inicial de tartera atents a unes fites a l’esquerra que ens porten a la vira que recorre el peu de paret. La nostra via queda a l’esquerra de la Silenci, just abans d’un gran esperó repenjat a la paret (30-40min). El descens és senzill, un cop acabada la via hem de traçar una diagonal a la dreta i baixar per pendents senzills (sender) fins la tartera de la gran canal on enllacem amb camí d’aproximació (40min).
Ja ho teniu tot per tastar aquesta ruta curta i intensa que tot i l’equipament, manté l’esperit clàssic. Serà influència de l’indret!.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada