*** Eclipse, variant Boira (145m, V+/A1), Paret de l’Ós, Sant Llorenç de Montgai

Dijous, 07 de desembre de 2018

Fa temps que aquesta via em ronda pel cap, la Paret de l’Ós és exigent i un cop fetes les més clàssiques no em resulta fàcil trobar alguna ruta amb la que m’hi pugui barallar amb certa traça. No sé com va caure a les meves mans la ressenya de l’Eclipse variant Boira, però em va donar bones vibracions i immediatament va passar a ser futurible.

La meva bona predisposició, però, ha topat amb les reticències dels companys, la graduació en lliure espantava uns i l’opció d’artifo feia mandra a d’altres. Per sort sempre hi ha qui acaba confiant en el meu “criteri” i hem pogut gaudir d’una preciositat de via que et fa escalar més del que pensàvem i amb una temperatura de luxe que no és poc veient com les gasta aquest hivern.

Menys la darrera tirada, les tres restants et fan batallar els passos, és picant i ben trempada, que es noti el geni de l’Ós. Escalem en lliure tot el que donen de si les nostres forces i tècnica i quan no arriben recorrem a l’artificial que també té el seu punt.

La placa és la que dicta les regles del joc, alternem passos d’adherència en que l’equilibri resulta clau amb tibades rotundes sobre uns cantells que sembla mentida que puguin conviure amb les presses romes que fa res mantenien els nervis en tensió. L’equipament ens fa ser atrevits i sinó sempre podem recórrer a alguna fissura on encabir ferralla per trampejar els passos, estratagemes de l’artificial que mantenen el grau dins els nostres límits.

Per cert, la tercera tirada és tal com afirmen les males llengües, unes de les millors que he tastat en aquesta paret, absolutament deliciosa i vertical. La roca abrasiva i farcida de forats demana gest, decididament atlètica i sense opció a trampejar, però tan elegant que et fa levitar. L’única pega que li sé veure a aquest traçat és que es fa curt, un parell de llargs més et deixarien en estat de glòria.

Un luxe de via, curiosament poc freqüentada, airosa, propera i amb un punt feréstec que tan sols atenuen els bolts. Una de les perles amb que et sorprèn la Paret de l’Ós, però és que la seva aparença tosca amaga línies que regalen lleugeresa.

Eclipsi emboirat: Clàssica en versió moderna, tècnica i potent, agraciada amb roca excel·lent (res a veure amb el poliment de la veïna Isaac Gabriel). Trams verticals amb bones fissures s’alternen amb panys menys drets on la presa es fa roma i ens obliga a l’adherència. En general s’escala amb lliure més del que la ressenya dóna a entendre i els artificials et fan treballar.

Ben equipada amb bolts, només demana 14 cintes i estreps, tot i que per anar més tranquils el semàfor d’aliens i friends (1 i 2) fan feina en passos puntuals (V+/A1). Aproximació inexistent i fàcil de localitzar, arrenca al mateix punt que la ultra clàssica Isaac Gabriel per marxar en clara diagonal a l’esquerra. Una via que puc recomanar sense recança, per gaudir i tibar a parts iguals. La Paret de l’Ós sempre és una bona opció!

Per cert, la darrera del 2018, perfecte per tancar l’any vertical.

Fent memòria, Andes de Sud a Nord!

Divendres, 11 de gener de 2019

Hi ha records tan intensos que per més temps que passi les sensacions que desvetllen no s’esborren. Ara fa catorze anys, l’onze de gener del 2005 em vaig convertir en un rodamón sense cap altre objectiu que travessar els Andes.

 

Van ser mesos en que cada passa era nova i la descoberta fidel companya de viatge. Des de Buenos Aires fins Caracas, pel camí cims de bellesa impertorbable, paisatges on perdre’s-hi era l’única opció i gent que t’arriba al cor.

Aquest viatge em va canviar, el món va esdevenir gran i petit alhora, per moments semblava a l’abast de les meves passes i d’altres havia d’aturar-me per copsar la immensitat del que m’envoltava. El temps tenia un ritme propi que feia que els dies fossin sempre plens.

Recordo els colors vibrants, l’aire lleuger de les alçades i un cansament feliç que era la millor teràpia per l’enyorança i el compromís de les escalades.

Hi tornaria... qui no ho faria!

Crònica d'una il·lusió: http://desudanord.blogspot.com

*** Esperó Bombers (140m, V+/Ae), Pic del Martell, Garraf

Divendres, 07 de desembre de 2018

El Pic del Martell sol fer gala d’un caràcter sorrut, però a vegades ens obsequia amb algun itinerari que esvaeix el recel que sempre m’inspiren els seus graus vuitanteros. Al seu favor haig de dir que si vas proveït amb un bon joc de flotants pots enfilar-te per on més et plagui, farcit com està de fissures que imposen el seu criteri per damunt del mandat dels bolts.

Al meu parer, l’Esperó Bombers és de les vies més assequibles del Pic del Martell, tot i així manté el pols i no li falta de res: verticalitat, fissures netes, material d’època per no perdre solera i roca a prova d’incrèduls. Per tant, quan la companya me la proposa no em fa gens de mandra repetir-la amb l’única condició que em deixi encetar els llargs que no vaig poder tastar de primera.

Tancada la negociació, anem per feina, em deixo portar per la lògica del seu traçat que d’entrada pot semblar un xic rebuscat, però a la que t’hi poses en descobreixes l’encert. Panys de roca punxosa amb fissures que semblen fetes ex professo per tascons, tan aviat toca placa com t’encaixes en un diedre o et baralles amb un desplom a cop de pedal.

Com és habitual en aquestes contrades requereix una equilibrada combinació de calma per llegir bé el traçat i soltura per no encantar-se massa en els passos i acabar amb els braços fosos. Les assegurances tenen el seu punt, no sempre es veuen a primer cop d’ull, però quan les localitzes et donen la pista del bon camí i ens permeten apurar els trams més durs.

No patiu, però, que no se us privaran del plaer d’equipar, perquè allà on hi ha escletxes la paret llueix neta. Al tram final l’esperó es difumina confós amb les altres vies que conflueixen a la part alta de la paret, però no per això perd empenta l’escalada, al contrari s’arrodoneix pel toc de qualitat que sempre dóna sortir per dalt.

Curiosa la sensació d’haver passat ja altres vegades per aquest pany final de paret i al mateix temps dubtar de si el traçat és nou, perquè sempre acabo empescant-me alguna variant que evita la monotonia. És el segon cop que escalo aquest itinerari i em reafirmo la impressió inicial, m’agrada.

La via és sincera, el que la paret dóna entendre és el que trobem i els passos sorgeixen amb inesperada naturalitat. Clàssica, assenyada i encara amb el sabor original que li donen els seguros no homologats, pitons i ponts de roca en perfecte maridatge. Que fàcil és agafar-li el gust al Garraf!

Manual de bomber: Via senzilla i equilibrada, més complerta del que la ressenya dóna a entendre, però sempre de bon fer. La dificultat mai és el factor determinant, ho és la lògica que ens permetrà encertar el traçat i protegir on toca. Equipada on el grau apreta i neta quan el terreny ho permet per tal de donar bon ús a les fissures.

El material que hi trobem és divers, bolts ben lluents (el 2016 es van renovar les expansions), pitons força decents i ponts de roca no sempre fiables, per tant porteu una dotzena de cintes, joc de tascons imprescindible, semàfor aliens, friends (0.5 - 3) i un estrep. Les reunions són bones, totes tenen alguna peça nova i fins la R3 són rapelables.

La primera tirada per mi és la més bonica, plaques i diedres fissurats lògics, nets i de bon protegir, rematats per un breu desplom farcit de canto. El segon llarg és breu i intens, s’imposa l’artifo sobre pitons i ponts de roca incerts que li donen emoció. El tercer és dur i toca combinar lliure i artifo, en conjunt aeri i un pel bast. Al quart llarg, més senzill i gairebé net, toca navegar utilitzant la lògica i el darrer ja correspon a la Mutant World.

El descens, com sempre, incòmode, remuntar enmig de margallons, garrics i escletxes fins la carena on seguim fites ocasionals cap a ponent que ens indiquen el millor punt per on baixar. Localitzar la via és senzill, comença just abans de que la paret canviï d’orientació i trobem el nom pintat a l’inici, a la seva dreta hi ha l’Almendáriz.

Ara ja teniu les eines per gaudir de l’Esperó Bombers, una via genuïna de l’indret, una mica tosca, però bonica i perfecte per un primer tast del Pic del Martell. Escalades plenes de blau!

**** Estel de l’Alba (180m, 6a+), Paret dels Sostres, Montroig

Dijous, 29 de novembre de 2018

Una via amb aquest nom ha de ser bonica per força i dono fe que ho és, però és una bellesa que amaga un caràcter adust que s’ha de manejar amb cap clar. Les boires s’han quedat a la plana i un cel enteranyinat de núvols destaca l’esveltesa de l’allargassada muralla del Montroig.

Mentre aproximem la Paret dels Sostres sembla contenir la seva força, inundada de llum oscil·la entre el roig i el daurat, la línia de la via, però, desbarata la sensació harmonia que aquest joc de colors insinua. Un estel gravat a la roca indica l’inici d’aquest viatge vertical, la visió de les contundents fissures que ens esperen sedueix i intimada a parts iguals.

La ressenya que portem és breu i concisa, però suficient per tenir clar que el d’avui és un itinerari exigent, mantingut en el sisè grau i escassament equipat. L’aspecte del primer llarg no és gaire engrescador, una canal amb un grans blocs d’aspecte sospitós ens deixa clar que el camí va per les plaques de l’esquerra i un parell de pitons emplaçats amb bon criteri confirmen tal suposició.

Les sensacions són bones, roca grisenca de tacte aspre que amaga regletes amb les que executar els passos amb precisió i una verticalitat que no ha fet més que començar. Un llarg curt de transició (l’únic lleig de tot el recorregut), ens deixa al peu d’un pany més dret encara. Una eloqüent patina de liquen fosc delata la poca freqüentació de la via i li dóna un plus d’emoció a un llarg ja de per si prou trempat.

La roca ha canviat, els dits s’arrapen ara a relleus arrodonits i la textura esdevé sorrenca, el que no varia és una verticalitat cada cop més ferotge. Les fissures són la nostra salvació en aquestes plaques de cantells roms que tendeixen al desplom, les resseguim amb avidesa, agraïts per la seguretat que ens brinda la seva ganda.

La tònica continua essent pocs seguros, però col·locats amb encert per atenuar la incòmode sensació d’avançar sobre aquest liquen traïdor. Per sort entra en joc un diedre que fent ostentació de roca nua i cantell generós posa fi a la subtilesa de la placa. Però la tranquil·litat dura ben poc, el pany de paret que tenim per davant és tan simple compromès.

Distrets amb la curiosa bauma de la tercera reunió, triguem en adonar-nos que les fissures s’han convertit en un entramat difús, ingrat d’equipar. S’imposa navegar amb cura, tot i així les bones regletes abunden i l’escalada esdevé elegant, malgrat la tosquedat de la placa. Un solitari pitó ens permet agafar abans d’encarar el tram més vibrant del recorregut.

La roca es tenyeix de vermell com presagiant el canvi de tarannà, escalada tècnica, gens evident i gairebé impossible d’equipar, no s’hi val a badar. Cantells roms i lleixes minúscules fan d’aquest tram el més obligat de la via. Les sorpreses no han acabat encara, la cinquena tirada comença amb una contundent tibada per sortir de sota el sostre que ens barra el pas.

Entrem en un diedre on tot el canto és bo i quan es converteix en xemeneia farcida de blocs els passos són tan lògics que creus levitar paret amunt. Per si no haguéssim xalat prou, una immensa llastra ens regala amb una bavaresa de la que em declaro fan. No cal dir que en tota la tirada no trobem res de material, ni falta que fa amb unes fissures tan sonades.

El darrer llarg té una arrencada rabiosa, però la placa que ve després et deixa en estat de gràcia, una veritable preciositat amb roca sputnik. La placidesa de la carena ens retorna a la calma, pausa preceptiva per gaudir de les vistes i pair sensacions, tot i que n’hi ha una de molt clara, la de meravella. M’ha encantat la via, escalades fanàtiques que et retornen a l’aventura. Avui em sento plena!

Constel·lació albada: Contundent, lògica i compromesa, t’exigeix a cada llarg i et recompensa amb una escalada atlètica i elegant. Molt poc equipada i amb reunions a reforçar demana solvència per llegir correctament l’itinerari i destresa a l’hora de protegir els passos. Escalada variada (placa, diedres, desploms breus i bavaresa) en que les fissures donaran la clau de pas i ens permetran seguir el rastre de les poques assegurances (5 pitons, 2 espits i 2 ponts de roca) col·locades sempre amb seny.

Porteu material, una dotzena llarga de cintes, tascons (petits molt útils), semàfor d’aliens i el gris i friends (0.5 a 4). Les reunions R4 i R5 són dos espits, la R2 i R6 són arbres, la R1 és d’un espit a l’igual que la R3 que a més té un pont de roca. No passeu per alt la curiosa i allargada bauma de la R3, vistes panoràmiques i reixat de figueres. Compte a la quarta tirada, el tram final és molt difícil de protegir (tascons petits) i grau collat.

L’aproximació (45’) la fem des de la presa de Camarasa, pugem en direcció la Cova del Tabac i un cop l’hem sobrepassat el camí és converteix en sender a peu de cingle. Creuem un barranc que marca el punt d’inflexió de la paret i tenim la via a tocar, el camí passa gairebé a peu de la muralla, trobem un estel gravat a l’inici. Un cop a la carena tan sols hem de traçar una diagonal a l’esquerra per trobar ràpidament el camí de baixada per la cara nord.

La via és dura, et fa treballar el cap i la tècnica, però manté íntegre l’esperit amb que va ser oberta. Ambient de Montrebei en petita escala, vies sense amansir per romàntics tot terreny!