Dilluns, 01 d’octubre de 2018
Amb l’estiu acabat i jo encara sense tastar la nord de Montserrat, per sort els amics són insistents i m’emboliquen per anar a la Casas Chani. Hi ha vies que no te les proposes, te les proposen i em resulta impossible dir que no a aquesta gran clàssica del Serrat del Moro.
Carregada de lògica va seguint amb bon criteri tot un sistema de fissures que tan aviat s’enfila per diedres i plaques com es decanta per bavareses o xemeneies de netedat absoluta. El metall no abunda i el rovell relega a alguns burins a la mera funció d’indicar el camí, tot plegat fa que el traçat mantingui la seva autenticitat.
És una via amb sabor d’altres èpoques, aspre, intens i amb un punt d’incertesa que retorna al seu context la paraula compromís. Un glop de cara nord que cal paladejar amb calma perquè no es quedi travessat. El 2004 un espectacular despreniment va fer desaparèixer els dos primers llargs que segons tinc entès eren un del millors diedres de la cara nord.
No van trigar massa a reobrir-los i malgrat haver canviat la fesomia de la via, el caràcter d’aquestes dues noves tirades no desentona gens amb la resta. L’única diferència és que hi trobem bolts enlloc de burins arcaics o pitons tremolosos, tot i així caldrà fer treballar els ninos a l’escletxa del primer llarg, més complexa del que dóna a entendre des de la comoditat del peu de via.
Retrobada amb aquests còdols menuts que demanen gest i bon ull per encertar-ne la seqüència. És dóna un curiós contrast, escalada de passos fins, però tibades decidides per no cedir en el pols que mantenim amb la verticalitat que impera des del primer moment.
Que es noti que estem a la nord! A la segona tirada cal recórrer a l’artifo per trampejar el desgavell que va fer el despreniment, roca taronja de tacte escamós, però solcada per una magnífica fissura que s’incrusta a la placa amb la vivacitat d’un llampec. Recuperem ja el traçat original i comencem a assaborir el veritable gust d’aquestes fissures que sense gairebé ferralla que n’atenuï els matisos mantenen tota la força del sabor original.
No és una escalada de moviments elegant, aquestes clivelles són massa terrenals perquè l’escalada esdevingui dansa. Fissures rotundes que requereixen cop de geni per mantenir-te aferrat a la paret, però al mateix temps tan lògiques que caus rendit davant la seva evidència.
Algunes, com les del cinquè llarg són tan cridaneres que t’obliguen a anar amunt, necessites enfonsar-hi els dits i resseguir cantells que comencen a acusar el pas d’altres mans que també s’han deixat temptar. Compte que el diedre de la penúltima tirada té la virtut d’incitar en igual mesura.
A estones la sensació de buit domina tota la perspectiva, brutal, com l’entorn. Ara que per més que gaudim estant-hi penjats ens afanyem a anar amunt, no és lloc per quedar-s’hi, resulta massa esquerp per sentir-te’n part ni que sigui per uns moments. Malgrat tot, és fantàstic participar de la festa i com que no ens en volem perdre cap detall no ens desviem ni un àpex del traçat original. Hi ha algo més clàssic que una perfecta xemeneia per posar punt i final a un itinerari regit pel dictat de les fissures.
Neta i d’amplada incòmoda avances encastant mig cos en un intent d’acoblar-te a la seva morfologia per no ser rebutjat. La via té un punt salvatge que no decau en cap moment, és aquest esperit primitiu el que t’empeny amunt i la preserva del pas del temps. Grandiosa!
Manual de fissura: Clàssica montserratina amb denominació d’origen cara nord etiqueta negra. Perfecta per navegants de les parets, manté l’estil amb que va ser oberta, el traçat en tot moment va buscant les fissures i diedres que esdevenen el fil conductor de la via i permeten protegir els passos.
Tant l’equipament com el grau són de l’època, ajustats (res de nou a la nord), no hi ha cap llarg banal, en tots cal escalar. Llevat de les dues primeres tirades que van ser reobertes amb bolts a la resta de la via trobem burins (no sempre en bon estat), algun espit i pitó vetust.
Les reunions van a la par, solen ser tres o quatre burins arcaics i difícils de reforçar amb el plus de compromís que això suposa. Semi-equipada, la tònica són fissures netes i pocs seguros als llargs, així que val més anar ben proveït de material: quinze cintes, friends (fins el 3), semàfor d’aliens, mig joc de tascons, un parell de plaquetes recuperables i estreps.
Un apunt pel darrer llarg, xemeneia neta i ampla que demana friends del 4 i 5 per equipar, sense ells toca escalar sense dret a caure (6a expo), hi ha l’opció d’evitar-la fent un flanqueig a la dreta per anar a buscar el darrer llarg de la Mas Brullet.
Per baixar vam optar per seguir carenejant en lleugera pujada fins poc abans d’un coll no gaire evident, aquí intuïm un corriol que baixa per la feixa penjada de la part alta de la paret fins trobar en un arbre el primer dels dos ràpels (50 + 40) que ens deixen a la canal de Sant Jeroni.
A l’igual que la seva veïna Mas Brullet són vies amb entitat pròpia que deixen ben clar el tarannà del Serrat del Moro. Clàssiques de referència imprescindibles!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada