Dijous, 20 de setembre de 2018
Riglos m’imposa un respecte que frega la incredulitat. Burlar la verticalitat absoluta d’aquests monòlits sembla tasca de titans, però nosaltres ens conformem amb ser els il·lusionistes que s’escolen per la porta del darrere. Així que girem la vista cap a les magnífiques xemeneies que s’endinsen als mallos.
Endrija, així és com anomenen els maños aquestes profundes escletxes que esdevenen el camí més lògic, però degut a l’atractiu de noves vies que enfilen directament per panxes i desploms i a còpia de temps han anat quedant en l’oblit engolides per la vegetació i una aura gens menyspreable d’exposició. Malgrat tot, sempre queden romàntics disposats a resseguir les passes dels primers oberturistes i que s’entesten a que d’altres escaladors puguin tastar la singular elegància d’aquests itineraris.
Feina que comporta netejar, restaurar i un discutible increment de les assegurances, però que permet escalar amb tan sols cintes aquestes clàssiques xemeneies. No us heu d’imaginar una xemeneia a l’ús, la seva amplada relega els passos estrets a trams puntuals i l’escalada en X s’imposa, curiós exercici d’acrobàcia aquest anar pujant ben obert de cames mentre el buit als peus es precipita paret avall.
L’Endrija no n’és pas l’excepció, estreta a estones i ample fins esdevenir volàtil d’altres, tota una lliçó d’audàcia i enginy. Audàcia perquè es baralla amb tots els obstacles que la xemeneia interposa al nostre camí i enginy perquè quan sembla que la fissura queda interrompuda, en un gir inesperat va en busca d’una segona escletxa encara més profunda i el triple d’espectacular.
Les males llengües diuen d’ella que és la xemeneia més llarga i bonica de Riglos, amb aquesta presentació em resulta fàcil enredar els companys per anar-hi. L’aproximació és tan curta que gairebé no hi ha temps per badar i de fet millor, perquè els mallos s’alcen amb tanta arrogància que és fàcil caure al seu parany i sentir-se intimidat.
Enfilem pel dret cap a la Cova del Palomar, plantada a la base de l’evident escletxa que s’encasta amb decisió al Mango del Cuchillo. La primera tirada ja apunta maneres, un parell de panxes rabioses ens recorden que estem a Riglos, regne de bolos i desploms. Vorejada la cova ja entrem de ple a la xemeneia i comencem a descobrir lo variada que pot resultar la seva escalada.
Capriciosa, tan aviat ens comprimeix amb fermesa com ens aboca al buit amb passos de funambulista i quan quedem empresonats per un sostre toca fer passos sobre els estreps fins reprendre el fil o anar a espetegar a insòlits balcons. Em fascina la sensació d’anar avançant amunt guiats pel senderi de l’escletxa, miri on miri totes les formes són arrodonides, però panxa sobre panxa es va composant un camí ferm i auster, lliure d’ornaments que ens distreguin de la seva bellesa abrupte.
Quan ja et sembla que li tens el pols pres a aquestes xemeneies s’acaba la primera. Un flanqueig terròs ens submergeix de ple a la segona i de sobte, malgrat estar avisat, et quedes sense alè impressionat per les seves dimensions subterrànies. Les ressenyes no menteixen, aquesta tirada és pura meravella, tot i així cal vèncer l’escepticisme inicial i confiar en que l’espai que separa les dues parets no mesuri més del que donen de si les cames.
T’obres fins el límit de la flexibilitat i la sensació que tens d’estar levitant et manté el cor en un puny, però els passos surten amb tal naturalitat que quedes rendit davant el seu atractiu. Una darrera tirada de xemeneia que a aquestes alçades ja és un joc ens deixa en un petit coll a tocar del cim del Cuchillo. L’Endrija finalitza aquí, però es pot continuar fins el mallo de Enmedio.
Perfecte, escalem un parell de llargs de placa ben dreçada, farcida de cantells exquisits que requereixen un cert gest per poder-los abastar en tota la seva plenitud. Darreres tibades en les que esmercem totes les forces que ens queden per treure-les en lliure. Un cop al cim, la sensació és que respires més lleuger, perquè a aquestes clàssiques rigleres, per modestes que siguin, els has de correspondre amb energia i decisió.
Manual de còdol i xemeneia: Clàssica espectacular i rotunda amb un tarannà rude que li dóna força. La via té la seva història, va ser la primera en pujar “escalant” al Cuchillo, un any després que Anglada i Guillamón trepitgessin el seu cim, però ascendint pel darrere del massís i escalant tan sols els darrers 10m, d’aquí l’anècdota del seu nom, Endrija, por dónde dios manda.
Dono fe que és la xemeneia més llarga de Riglos, un veritable màster d’escalada en X i de les diferents tècniques per progressar encastat entre dues parets, tal sols la primera i les dues darreres tirades de la via són de placa. Variada, sinuosa, però mai angoixant i amb trams realment espectaculars, menció a part per el setè llarg (per emmarcar, intimida i fascina en la mateixa mesura) i la delícia de contrallums de l’inici del cinquè.
La primera tirada no es correspon amb l’original, és una variant força més atlètica que la resta de la via. En tot moment el grau és manté dins límits raonables (V+/Ae), els passos es ressolen amb pràctica naturalitat i on el desplom fa la guitza podem recórrer a l’artificial. Al restaurar la via es van afegir assegurances i ara mateix quinze cintes (forces de llargues) i estreps és tot el que es necessitem per fer-la.
Es pot baixar rapelant, però molt millor fer la cresta senzilla (corda fixa) que ens porta fins un llom per on voregem a la dreta fins una marcada bretxa. Per sortir-ne ens hem d’enfilar per una arbre fins unes cadenes. Seguim per una ampla aresta (fites) fins que puguem flanquejar fins el cim de la Visera i ja baixem per la seva ruta normal.
Darrera recomanació, si us ha agradat no dubteu en anar a la Quinta Chimenea, les dues són de les que creen addicció, lògiques, intuïtives i absolutament rigleres!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada