*** Puigarnau-Espunyes, 110m, V+/A1e, Roca del Corb, Montserrat

divendres, 30 de novembre del 2012

Com un dia tan espectacular pot ser tan ingrat per escalar? L'aire és d'una transparència tal que tot sembla a tocar i els colors, més vius que mai, reviscolen sota l'encís d'aquest sol que disfressa un hivern que treu el nas abans d'hora. La poca gent voltant pel Monestir i un fred que tot ho paralitza no fan més que reforçar una curiosa sensació, la d'estar en un lloc mil cops trepitjat, però de sobte estrany. 

La culpa la té aquest ambient tan gèlid que opaca les nostres ànsies de roca i ens fa mirar les parets com un camp de batalla perdut d'antuvi. Però no és moment de treva i menys amb aquesta llum que enamora, així que seguim amb el pla establert i encaminem les nostres passes cap a la Roca del Corb. 

Arrecerada a redolç del Monestir, però prou enlairada perquè ningú li faci ombra resulta un oasi de tebiesa on refer el nostre malmès entusiasme que a punt ha estat de capitular donat lo ingrat de les obagues. Però el nostre itinerari és epicentre d'una munió de raig de sol que ens retornen al plaer de la roca amb les mans nues. 

La tria de la via no és banal, ràpida per acabar-la abans no tornin les ombres, variada per defugir el parany de la monotonia i pintoresca en quant als passos que desgrana. Quatre tirades a repartir entre dos, números parells, tria en Jordi i per mi els senars. M'agrada aquest joc en que ningú perd, així que enceto un pedestal de passos petits i còdol bellugadís que en res i menys em deixa abastir la curiosa combinació de desplom, placa i xemeneia que són la sal de la via. 

Segona tirada amb sortida potent, però no cal patir, els aperturistes de la via gaudeixen d'un instint clàssic fortament arrelat, així que quan en el lliure no té color, sempre es pot recórrer al savi recurs de l'artificial i fer honor així al tarannà original de la via.

Ara que no us confieu, els passos piquen i el conglomerat no dóna el plus de confiança que ens fa tibar amb més ganes. Tot i així i malgrat que la roca desllueix una mica els passos, l'elegància amb que la bavaresa deixa pas a un diedre estrany ens fa perdonar aquestes minúcies. El tercer llarg, està dotat d'un traçat peculiar no exempt d'una bona dosi d'enginy que permet trampejar la roca francament sospitosa d'una canal ingrata que esdevé xemeneia infinitament més airosa.

I com que ens agrada que l'aire corri sota els peus, en Jordi enfila la darrera tirada, una xemeneia d'una amplitud imprevista que el fa dubtar per la placa abans de convèncer-se de la bonhomia d'aquests parets que juguen a ajuntar-se, però mai ens estrenyen, al contrari ens permeten surar suspesos en la seva fermesa.

I ja ho tenim, una via que millora a mida que guanyem metres i sedueix per la franquesa de les seves xemeneies que, ves per on, aquesta vegada són la cirereta del pastís. Avui a l'aixecar la vista no tenim la muntanya màgica als nostres peus, estem plantats en la rotunditat dels seus contraforts que malgrat no tenir l'esveltesa de les agulles veïnes, no els manca atractiu. 

No ens entretenim en l'amplitud d'aquesta magnífica balconada, el sol va fent camí i ja no som al recer de les parets, així que donem la feina per ben feta i reprenem les passes contents d'haver escalat i gaudit per igual aquesta via si més no peculiar que fa temps tenia ganes de tastar. 

Per cert, cadascú té les seves dèries i una d'elles és anar fent les vies recollides al llibre El Plaer de l'Escalada i és que amb aquest nom qui s'hi resisteix. Avui m'han donat arguments per seguir-ne taxant!