dissabte, 15 de desembre del 2012
Aquesta setmana no tenim
criteri, passem d'escalar amb piolets a les mans a la dolçor dels
mars del sud, tot i que res més lluny de la calor tropical que el
seu nom promet a l'ombra d'aquesta cara oest. Sí, bé.... ja sabem
que no es la millor opció per gaudir de les múltiples avantatges
d'aquest sol gairebé hivernal, però ens ve de gust tastar el rocam
d'aquest vessant abans no arribin les restriccions.
Mentre aproximem no puc deixar de pensar en les nostres primeres correries verticals, quan aquestes parets es varen convertir en una nova terra promesa plena d'excitants possibilitats per trepar. Ha passat temps i amb ell metres escalats, però el formigueig a la punta dels dits que em desperten els Pollegons només veure'ls no ha canviat encara.
Avui, però, voregem l'esveltesa de l'Aresta Ribas i anem a cercar el pany veí, més discontinuo i que ens farà navegar per aquestes plaques en pos de la millor roca, però tenim una bona ressenya, la millor carta de navegació per no perdre'ns als Mars del Sud.
Fa mandra salpar del terra i la ferralla a l'arnès em sembla més un ancora que no el salconduit que m'obrirà les portes d'aquesta fissura per on discorren els primers metres de travessia. La roca és freda i un còdol menut i arrodonit com una llengua de mar fan d'aquests primers metres un toc d'atenció perquè ens quedi clar el tarannà de la via.
Aire entre assegurances, pas serè i prou lògica per equipar amb seny, almenys fins l'airós desplom que es guanya amb contundència i decisió perquè el pas és franc i les bústies encrespades. Des de la calma de la reunió ullem les alçades i ajustem la brúixola que ens mena sense errada cap un breu diedre de pas polit.
Un passadís de roca turbulenta ens deixa al peu d'un mar de plom de calmes enganyoses on cal navegar amb cura perquè tot segueixi al seu lloc. I no us descuideu d'afinar la vista, perquè cal girar a estribord en el moment oportú si no voleu desviar-vos del rumb previst. Però compte que ara sí que entrem en mar brava!
Cal solcar els relleus encavalcats d'un nou pany fos en gris, això sí, ignorant amb resolució els cants de sirena de les seves llastres que ens inciten amb cantells filosos, però de feblesa manifesta. Temptació que no resulta gaire difícil de resistir vist el precari equilibri que les sosté i no serem pas nosaltres qui gosarem destorbar-lo.
Els caprici d'aquesta paret, però és tan voluble com el vent que ha girat en pos les nostres passes i ens embolcalla ara amb empipadora curiositat i prou insistència per esdevenir protagonista absolut. Una única pulsió que només ens permet una elecció, virar a bavor i seguir amunt, sempre amunt deixant-nos portar per la cadència que marquen els cantells d'aquest màstil robust.
La roca és tan bona que t'emplena de gratitud per l'elegància de la travessa i borra d'un plomall tots els renecs per les inclemències que hem tingut fins ara. A mida que la sageta s'alça suavitza el pas fins culminar en un vèrtex de línies amansides.
El creuer pels mars del sud, ha arribat a port que no és de bon tros tan grat com el viatge, així que endrecem andròmines i salpem de nou, aquest cop cap a les fondàries, menats pel fil segur de quatre ràpels improvisats.
Ara sí, de nou a terra ferma és el moment de plegar veles i fer balanç i sorpresos constatem que és notablement positiu. Una via sensata, que sap mantenir l'equilibri entre equipament i compromís, un toc d'aventura i de saber fer. M'agrada el seu regust clàssic, em recorda quan les vies s'obrien amb el mínim i treien el màxim partit de la paret. Ara que avui si parlem de treure partit a la paret la Roca Gris guanya per golejada i si no em creieu a les proves em remeto!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada