**** Tope Clàssic, 275m, 6a/A1, Cap del Ras, Àger

dissabte, 22 de desembre del 2012

Curiosament Àger no és un lloc on ens prodiguem gaire i realment aquesta desídia no té perdó, perquè mira que n'arriba a ser de bona la roca, tant que és gairebé addictiva. Avui, però, no som els únics a sucumbir als seus encants, el pany central de paret ja està sent assetjat amb fermesa per varis escaladors que s'hi apliquen amb genuí entusiasme i notori plaer.

La Redrum té seduïdes un parell de cordades, a la seva esquerra hi ha gent navegant per Amor de Madre i més enllà uns companys que no encertem a endevinar per on tresquen i... la nostra, la Tope Clàssic, per no ser menys ja té un parell de pretendents.

Ens espavilem a prendre posicions no sigui que en vinguin més darrere perquè fa un dia que sembla fet ex professo per escalar i no volem anar amb presses que el que aquesta paret demana és calma i no estalviar-se ni un bri de les sensacions que promet. 

Així que quan creiem que ja hi ha prou aire entre la cordada que ens precedeix i nosaltres en Josep pren bagues, cordes, cintes, ben poca ferralla i amunt a gastar la sola dels gats. Estic impacient, portem molts dies en que només tastem el conglomerat i per més que me'n declari amant incondicional aquest calcari bé que es fa mereixedor d'un raconet del meu cor.

Així que sense el més mínim remordiment gaudeixo de principi a fi la magnífica placa de la segona tirada, monolítica, compacte i amb unes regletes que deixen satisfet al més sibarita. Tibadeta amb el punt just d'emoció que ens deixa amb ganes de més i que millor per afartar-nos que un flanqueig. 

Contrapunt airós capaç de donar lleugeresa a la més sòbria de les parets i si ho combines amb un diedre que hauràs d'amanir amb alguna de les peces que enreden a l'arnés ja tens una nova tirada d'elegància contrastada. Això rutlla, a més el dia no pot ser millor, un luxe en el que avui ens hi recreem amb merescuda indolència vist els temps rúfol que ens ha posat a prova en dies precedents. 

Què tal una mica d'adherència per espavilar-nos de nou i que l'ambient no decaigui, prou! Després d'una placa on ja hem de jugar una mica més amb l'equilibri sobre cantells de sobte esmunyedissos ens surt al pas un petit sostret que requereix la corresponent dosi de fe per encertar-ne els passos. Fe sobradament corresposta donat el tacte singularment aspre d'aquest pany tan simple com deliciós. 

La continuïtat de la ruta es veu truncada per feixes que serpentegen descarades per tota la paret, però per fer-se perdonar l'atreviment esdevenen reunions d'allò més còmodes abans no encarem el proper pany. Cert és també que són els únics llocs on toca controlar la roca, però com que el pas és franc no deixa de ser un inconvenient menor donada la bonhomia de les esperes. Per davant els companys estan barallant-se amb el llarg més exigent de la via, ben equipat, però que cal encarar amb serenor. 

Intento fer-me el més lleugera possible per surar en aquest perfil gris, enganyar la seva verticalitat amb l'auxili de regletes capricioses que tan aviat tallen com esdevenen relleus mínims o cantells perversament arrodonits. Mans i peus treballen coordinats en aquesta dansa on tot és subtil, menys la paret dotada d'una fermesa que fa elegants cadascuna de les passes que desgranes. 

El diedre final, però, resulta massa picant, així que sense masses remordiments opto per truncar l'harmonia de l'escalada amb unes contundents i expeditives tibades de cinta que resolen el tram de forma rústega, però summament eficaç.

I ja que la via té de tot, per què no també una mica d'artificial que hi doni color, dit i fet! Una bauma ens aboca decidida al buit, però no patiu que també ens brinda l'antídot. Una fissura dissoluta que demana traça amb els estreps i algo de la ferralla que duem penjada perquè el sortilegi faci efecte i enganyi el vertigen que nia sota els nostres peus. 

Una última feixa amaga el darrer pany que per cert, té un punt ben entremaliat. Arrencar del terra és un cop d'efecte que descol·loca, perquè cal obviar la temptació d'una formosa xemeneia i fer acte de crucifixió que ens enlaira per aquesta darrera placa on s'emmiralla un horitzó que ara ja és tot nostre i dels voltors sempre omnipresents en aquests cels de blau infinit. 

Carena dolça on es perd la vista i conflueixen sensacions, perquè la d'avui ha estat una escalada a flor de pell. D'aquelles on et sents en plena sintonia amb la paret i que t'exigeix tant com et dóna, bellesa i sinceritat a parts iguals. Aquest cop prometo fermament no trigar a tornar!