La Paciencia de Mónica, 95m, III/5, Pineta, Bielsa

diumenge, 2 de gener del 2011
Per paciència la d'en Pep i la Maria, que es deixen enredar per un parell de gamarussos com nosaltres i acaben fent una bonica excursió amb pes innecessari a l'esquena, perquè per escalar un llarguet i amb la corda per dalt no calen tantes andròmines a la motxilla.

Malgrat tot, són en dies com aquest que tinc clar que m'agrada l'alpinisme amb tot el que comporta, aproximacions llargues i resultats exigus, però amb l'emoció de la caça del tresor intacta, en aquest cas la presa són els generosos ventalls de gel cada cop més esquius i efímers i per tant doblement cobejats. El que està clar és que en l'escalada en gel l'estadística no és garantia de que hi hagin condicions, però resulta summament útil per evitar les aglomeracions que pots trobar en un cap de setmana a la boca nord o a Barrosa. Per a mostra un botó, a part d'algun excursionista amb raquetes vam gaudir de la cascada en solitud absoluta, l'únic inconvenient era l'aigua que regalimava a dojo i el conseqüent forat al bell mig de la cascada.

Però a part del petit detall que tota l'estructura podia venir avall si no picaves amb carinyo la resta perfecte. Val a dir que la cascada no la coneixíem, una aproximació més llarga del que és habitual aquí en Bielsa i un grau en el que cal anar mínimament rodat ens n'ha mantingut allunyats, tot i que la teníem a l'agenda des de fa prou temps per justificar-hi una visita.

Així doncs, aquí estem, al peu del segon llarg de la Paciencia, discutint la jugada i com diu en Josep –Una cordada més valenta s'hi hauria ficat, però la temporada és llarga i no ha fet més que començar i abusant dels tòpics podríem dir que una retirada a temps és una victòria.

No si qui no es consola és perquè no vol, però no ens n'anem pas de buit, el primer llarg dóna prou joc, confiança o com li vulgueu dir per deixar-se picar. Això sí, per si les mosques aprofitant el ràpel per tirar la corda per dalt que avui sembla que la gosadia s'ha quedat aparcada a la furgo.

A la primera picada ja ens n'adonem que ha estat una sàvia decisió, gel dur, cristal·lí i treballós, que esclata en mil trossos a cada cop del piolet amb una vibració que es transmet per tota la cascada com un eco inquietant.

Així doncs, delicadesa, ganxejos i una mica de levitació, sobretot al darrer tram, una precària columna de glaçons amb dutxa incorporada.

Curt, però intens, perfecte per treure'ns una mica el mono d'aquest element tan contradictori que és l'aigua sòlida. L'únic inconvenient és que aquests pocs metres escalats lluny d'apaivagar les nostres ànsies de gel no han han fet més que atiar-les i pel nostre desconsol cap de les cascades de Pineta sembla prou generosa per colmar els nostres desitjos. L'única que sembla immutable és la cascada del Cinca, gegantesca fins i tot en la distància.


Ara que això no ens priva de somiar amb els ulls oberts, cercar línies impossibles i anar afegint projectes pendents al sarró sense fons que és el cor de tot alpinista. Les passes, però, ens apropen al cotxe, al caliu de les converses amb els companys i les birres promeses.