**** Sombre Héros, 100m, II/5, Ceillac, Ecrins

dissabte, 15 de gener del 2011
Els braços ja no estan per gaires virgueries, així que optem per concloure dignament la setmana amb un grau 5 de referència, la Sombre Héros. La idea és fer una escalada ràpida i abans del migdia enfilar el camí cap a casa, així que ens interessa entrar els primers a la via per no plegar tard. Tot i matinar al final hem de córrer perquè aquests francesos sembla que no dormin. Apressem el pas i fem el primer llarg sense ni encordar-nos, ufff no tenim ningú per davant! Només un petit detall sense importància, bàsicament que ens hem equivocat de cascada.

Mecatxis, som a la Y, ràpel i avall que se'ns fa tard! Ara que ja ens val, és el tercer cop que hi anem i ni l'alzheimer és excusa. Malgrat tot, estem de sort, les cordades que van arribant fent gala d'un gregarisme atípic marxen totes cap a la Y deixant-nos el camí expedit.

Ara sí, quina preciositat de columna que és el segon llarg d'aquesta via, impossible que passi desapercebuda. Amb tan sols un cop d'ull constatem que aquest any no està tan generosa com altres cops, en fi serà divertit col·locar cargols en aquest entramat trencadís.

En Josep i en Víctor li tenen ganes, així que: -qui puja primer? A aquesta innocent pregunta li succeeix un duel de diplomàcia que resolc impacient. Que escali un, traiem la corda i remati el segon, no tenim pas ningú esperant al darrere a qui destorbem. Dit i fet, en Víctor ja és picant el conus que sosté la columna, mentre en Josep s'apressa a fer-li fotos des de tots els angles possibles.

-Ei, que això és vertical de debò! No si no cal que ho juri, és picar la columna i desaparèixer mig cos engolit per les formes impossibles que es despengen de la cascada.

Poc a poc i bona lletra, cal pujar amb delicadesa, ganxejant i picant amb carinyo, però el noi arriba dalt sense més contratemps que uns avantbraços que ja estan a les últimes. És el torn d'en Josep, la corda va avall i ara és en Víctor qui fa de fotògraf des d'aquesta improvisada talaia.

Els primer metres són fàcils, però no es deixa enredar, la diversió és dalt. La columna és tant bonica com exigent i cal dosificar-se per no arribar fos, així que calma i amunt.

Tan sols un moment d'indecisió a la meitat del llarg i just quan en Víctor comença a fer cabòries de com baixar sense cordes, cop de gas i reunió. Estic glaçada, després de tanta estona assegurant aquest parell, així que pico amunt encantada, a veure si entro en calor.

Com canvia això un cop t'hi fiques, des de la reunió no semblava pas tan dret i aquest cop no s'hi val parar a treure cargols per descansar, és prou dret per no donar ni un repòs. Arribo dalt i no puc més que felicitar aquest parell, a més en Víctor s'havia posat com a deures escalar un grau 5 i com a bon minyó marxa amb la feina feta cap a casa.

Les nostres ànsies de gel estan més que complertes, en Víctor, però, encara s'anima a fotre-li a la darrera tirada. Per la nostra banda donem la feina per acabada i emprenem el retorn més que satisfets de com ha anat la setmana i per si queda alguna dubte o recança quina millor prova que l'estat dels nostres braços, a hores d'ara no podem ni aixecar el piolet!