" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

**** Clara, 180m, II/4+, les Orres, Embrun, Ecrins

dilluns, 10 de gener del 2011
En vista del Pirineu tropical que tenim optem per marxar a altres latituds a buscar el gel, tot i que davant de certs indicis comencem a sospitar que anem a ballar sobre ploms enlloc de la punta dels piolets com teníem planejat.

Falsa alarma, resolta la confusió toponímica, constatem que les cascades no hi són totes, però n'hi ha suficients per donar-nos més d'una alegria. Almenys això és el que pensem quan aparquem a les Orres i davant nostre sorgeixen dues línies tan boniques com Clara (esquerra) i Nadia.

L'elecció no ha estat pas a l'atzar, aquesta serà la tercera visita a aquest sector, modest pel que fa a la quantitat de vies, però plenament encertat pel que fa a l'elegància dels itineraris. A més a aquest sectoret li tinc una estima especial des que l'escalada de Nadia va ser el particular regal d'aniversari que em va fer en Josep. Aquesta volta, però, és el torn de Clara, més exigent que la seva germana petita i amb una pinta increïble, només cal veure la cordada que és a punt d'encetar el seu segon llarg.

La visió d'aquest parell no fa més que esperonar-nos, tot i que la benvinguda a la vall no pot ser més engrescadora. Com diu en Víctor, aquesta foto és perquè sa mare és quedi més tranquil·la.

I és que aquí a França fins i tot tenen el detall d'indicar-te per on va el millor camí, no sigui que et caigui un allau per sobre, definitivament aquest és un altre nivell! Ara que, tant de retol no fa més que despistar-nos i, tot i ser la tercera visita, acabem fent un bon tomb de propina i obrint traça per acabar-ho d'adobar.


Això sí el paisatge de postal que algo bo ha de tenir tant de randonnée i tanta neu. Finalment arribem a peu de via i encara no ens hem acabat d'equipar quan apareix darrere nostre una simpàtica cordada d'anglesos i ben jovenets tots ells, el que menys té seixanta anys. No podem menys que admirar-nos i és que gent així t'aixeca la moral! Com que ja ens hem entretingut prou anem per feina i en Víctor té l'honor d'encetar la cascada, un primer llarg d'anar fent, però prou bonic i perfecte per escalfar motors.

A la primera picada constatem que el gel està genial, la cosa promet! Promet tant que no me'n puc estar i el segon llarg me'l quedo per mi sense preguntar ni deixar la més mínima opció a rèplica. Com sempre la verticalitat enganya i resulta més tieso del que m'esperava, però la motivació està pels núvols i en no res les picades guanyen en seguretat.

Així que amb la confiança retrobada pujo gaudint de valent, tant que m'empalmo dos llargs en un de sol i ens plantem al peu de la cortina final. Amb una ullada ja veig que és la que dóna el grau la via i ves per on que aquest llarg li toca a en Josep, quina casualitat.

Mentre espero els companys cauen un parell de cordes de dalt, són la cordada que havia entrat a primera hora i com no, catalans. Sort que estem a França, perquè de moment francesos pocs n'hem trobat, per no dir cap.

Ja escolto el parell com pugen, en Víctor el més impacient, però que no es queixi el més mínim que avui s'està traient el mono de gel picant amb gust i ganes.

Ara li el toca a en Josep que també va llençat i encara no tinc temps de canviar les cordes que ja és picant a la vertical. És el llarg més exigent de tots, un parell de murs no massa llargs, però ben intensos que et deixen dalt la torrentera.

Però quan realment aprecies la verticalitat és quan et toca pujar, és llavors que el que des de la reunió semblaven relleus, formes i vires perfectes per progressar acaben sent una planxa de gel uniforme i ben dreta, on grampons i piolets s'anclen a caldo, per sort, que els nostres bessons són ben tendres encara.


De retruc el dia s'ha anat girant i ja fa estona que cau una mena d'aiguaneu que ens està deixant ben xops, però a hores d'ara poc importa, la via és a la butxaca i les sensacions han estat genials. Així que ràpels i avall, mentre gaudim de les vistes i anem discutint quina serà la propera.